dissabte, 10 de novembre de 2012

Balla, balla, balla - Haruki Murakami




"(...) Jo, la Mei i la Kiki. Potser sí que era com un conte de fades, però on se'n troben, avui dia, de contes de fades? Nano, aquelles estones eren meravelloses."




Murakami, Haruki. Balla, balla, balla.
Barcelona: Empúries, 2012



Dansu Dansu Dansu. Traducció de Núria Parez i Alexandre Gombau
Col·lecció Narrativa, 416



>> Què en diu la contraportada... 
Balla, balla, balla narra les desventures surreals però versemblants d’un home sense nom que es guanya la vida com a redactor de reportatges per a revistes. El protagonista es veu obligat a tornar al sòrdid hotel Dolphin, on fa molt de temps es va allotjar amb una dona que estimava malgrat no saber-ne ni tan sols el nom. Des d’aleshores, la dona ha desaparegut sense deixar rastre i una gran multinacional ha comprat l’hotel i l’ha reconvertit en un establiment modern, sense personalitat, d’estil occidental. Balla, balla, balla és un assalt als sentits, mig novel·la negra mig especulació metafísica, una faula perfecta del nostre temps i que atrapa tant o més que una cançó de rock que trona a tot volum a través de la finestra d’un cotxe esportiu.

>> Com comença...
Sovint somio amb l’hotel Dolphin.
En aquests somnis, sempre estic implicat en alguna acció que està passant. Tots els indicis són que pertanyo a aquesta continuïtat del somni.
L’hotel Dolphin està distorsionat, és molt més estret. Sembla més aviat un pont llarg i cobert. Un pont que s’estén eternament a través del temps. I jo sóc allà al mig. Hi ha algú altre també, algú que plora.

>> Moments...
(Pàg. 9) 
Cap detall semblava correcte. Mires qualsevol cosa d’allà i segur que et trobes inclinant el cap uns quants graus. No pas prou per causar-te mal de debò, ni prou per semblar una cosa particularment estranya. Qui sap? Potser al final t’acostumes a veure les coses esbiaixades (però si ho fas, ja no podràs tornar a mirar el món sense mantenir el cap una mica torçat).

(Pàg. 18)
Després de dilapidar tanta literatura barata i tanta tinta, quin dret tenia, jo, de queixar-me sobre el malbaratament? Al capdavall, vivim en una societat capitalista avançada. Malbaratament és el nom del joc, la seva més gran virtut.

(Pàg. 39) 
(...) Vaig detectar una mena de fastigueig de la vida commovedor en la seva manera d’untar-se la mantega al pa.

(Pàg. 59)
El capitalisme avançat s’ha superat a si mateix. Sense exagera les coses, podríem dir que les transaccions financeres s’han convertit pràcticament en una activitat religiosa. El nou misticisme. La gent venera el capital, adora la seva aura, fa una genuflexió davant dels Porsche i els immobles de Tòquio. Fa culte de tot el que simbolitzen els seus brillants Porsche. És l’única cosa mitificable que queda al món.

(Pàg. 63)
Aquell dia va passar com el vídeo d’un crepuscle vist a càmera lenta. Sense incidents, per dir-ho d’alguna manera. El gris plom del cel es va anar barrejant amb el negre fins que finalment va ser de nit. Simplement una altra qualitat de la malenconia. Com si només existissin dos colors al món, gris i negre, que s’anessin intercalant a intervals regulars.

(Pàg. 117)
- (...) Que no t’agrada la teva feina?
- No. De què puc gaudir? És tot bastant absurd. Trobo un bon restaurant. Escric un article per a una revista. Vine aquí, tasta això. Per què tanta molèstia? Per què la gent no surt i va allà on vulgui i demana el que li vingui de gust? Per què serveix una carta? I llavors, després d’escriure-ho, el restaurant és famós i resulta que la cuina i el servei se’n van a fer punyetes. Sempre passa. L’oferta i la demana se’n van a pastar fang. I he sigut jo el que ho ha provocat. En això consisteix la meva feina. Descobreixo el que és perfecte i pur i vaig veient com s’espatlla. Però això és el que la gent anomena informació. I quan treus a la llum cada trosset de merda de cada racó de l’entorn on vivim, és el que la gent anomena informació refinada. No m’entusiasma, però és el que faig.

(Pàg. 161)
Quan em vaig despertar l’endemà al matí, ja era abril. Presentat amb la mateixa delicadesa que un passatge de Truman Capote: fugaç, fràgil, preciós. Abril, un mes que van fer famós T.S. Eliot i Count Basie.

(Pàg. 193)
- (...) Si no tens ganes d’anar a l’escola, no hi vagis. No cal que t’hi obliguis. L’escola pot arribar a ser un autèntic malson. Ja ho sé, Tens un grapat d’idiotes per companys de classe i uns professors que es pensen que són els amos del món. El vuitanta per cent són uns ganduls o uns sàdics, o les dues coses alhora. Per no parlar de totes les seves ridícules normes. Tot el sistema està dissenyat per aixafar la personalitat de l’individu, i només els imbècils sense ni un pessic d’imaginació treuen bones notes. M’hi jugo el que sigui que no ha canviat gens.

(Pàg. 215)
(...) Jo, la Mei i la Kiki. Potser sí que era com un conte de fades, però on se’n troben, avui dia, de contes de fades? Nano, aquelles estones eren meravelloses.

(Pàg. 221) 
Va passar fa una setmana. La primavera es va avançar amb pas ferm, no es va afeblir ni una sola vegada. Res a veure amb el mes de març. Els cireres van florir i les flors esclataven amb les pluges de la tarda. Les eleccions van arribar i van passar, i va començar un nou curs lectiu. En Bjorn Borg es va retirar. En Michael Jackson es mantenia amb constància en el número u de les llistes. Els morts continuaven morts.

(Pàg. 221) 
M’encantaven aquells moments. Teníem una cosa en comú. Teníem temps a perdre.

(Pàg. 249)
- No ets tan mal cuiner –va comentar.
- No, no és cert. El que passa és que ho he fet amb amor. Aquesta és la diferencia. És qüestió d’actitud. Si t’esforces per alguna cosa, te’n pots sortir, fins a cert punt. Si t’esforces per ser feliç, te’n pots sortir, fins a cert punt.
- Però més enllà d’això, no pots fer-hi res.
- Més enllà d’això, és qüestió de sort –vaig dir.
- Tu sí que saps deprimir la gent, oi? D’això en dius madurar?

(Pàg. 280)
(...) a partir de les deu es va posar a ploure. Amb suavitat, en silenci, sense sentir-se a penes sobre les fulles. Gairebé tan silenciosament com la mort.

(Pàg. 302)
- (...) un paio agradable, potser fins i tot digne de cert respecte. Però el tractaven com un bonic cubell d’escombraries. La gent sempre el donava pel sac. Potser va néixer amb aquest estigma. La mediocritat és com una llàntia a la camisa... que no marxa mai.
- És injust.
- En general, la vida és injusta –vaig dir.


(Pàg. 322)- (...) La mare i jo ens estem aïllant. És com si aquí el temps s’hagués aturat. De debò que el temps passa?
- Malauradament, el rellotge fa tic-tac, les hores avancen. El passat creix, el futur s’escurça. Les possibilitats minven, els penediments augmenten.


>> Altres n'han dit...
Llibres, i punt, L'home cactus, Propera parada: cultura, Nosaltres llegim, Libroadicto, La tormenta en un vaso, Intelligentsia

>> Enllaços:
Haruki Murakami, novel·la d'estil, estil "Mukarami"Fil musical (escolta'l), la influència Dickaniana, Kiki & Meienviament internacional de flors,  la motxilla de la tradició japonesa.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada