diumenge, 25 de març de 2012

L'amant de lady Chatterley - D. H. Lawrence


Lawrence, D. H. L’amant de lady Chatterley.
Barcelona: Proa, 2008



Lady Chatterley’s lover
Traducció de Jordi Arbonès
Col·lecció A tot vent, 185





>> Què en diu la contraportada...
L'amant de lady Chatterley és una de les novel·les més polèmiques de la literatura anglesa del segle XX. D.H.Lawrence hi narra les tribulacions de Constance Chatterley, una dona casada que se sent atrapada en un matrimoni asexuat. El seu marit, un veterà de guerra invàlid i incapaç de satisfer-la al llit, li suggereix que mantingui un afer amb un home de la seva mateixa classe social. Però, enlloc de buscar un amant entre els cercles de la seva condició, Connie se sent atreta per Mellors, el masover que té cura de la finca familiar, i s'embarca en una relació apassionant que l'alliberarà de la monotonia d'una vida mústia i avorrida. D.H.Lawrence, que predicava el sexe com un sagrament que ens havia de salvar a tots dels resultats de la guerra i dels enuigs de la nostra civilització, qüestiona aquí la possibilitat de trobar una autèntica igualtat a través del sexe, més enllà de les desigualtats socials. L'amant de lady Chatterley és un retrat magnífic de les relacions amoroses, amb una càrrega eròtica i una profunditat psicològica que rarament trobem juntes.

>>Com comença:
La nostra és una època essencialment tràgica, per això ens neguem a prendre’ns-la tràgicament. Hi ha hagut un cataclisme, nosaltres vivim entre les ruïnes, comencem a construir nous i reduïts hàbitats, a fundar noves esperances. És una tasca més aviat àrdua: ara no hi ha cap camí fàcil que ens dugui al futur, però fem marrada, o bé saltem per sobre els obstacles. Cal continuar vivint, siguin pocs o molts els cels que s’hagin esfondrat.

>>Moments:
(Pàg. 44)
La gent suposa que el món està ple de possibilitats, però en la majoria de les experiències personals es redueixen a molt poques. Al mar hi ha quantitats enormes de bon peix...potser..., però la gran massa està constituïda, segons que sembla per verat o sardina, i si vosaltres mateixos no sou verats o sardines és poc probable que trobeu gaires bons peixos al mar.

(Pàg. 51)
Un diumenge al vespre mantingueren una xerrada admirable, quan la conversa tornà al tema de l’amor.
- “Beneït sia el llaç que lliga els nostres cors més o menys fraternalment...”
La citació la féu Tommy Dukes, i prosseguí:
- M’agradaria saber quin llaç és aquest... El llaç que ens lliga en aquest moment és una mena de fricció mental que exercim els uns en els altres. I, a part d’això, el lligam entre nosaltres és maleïdament feble. Ni bé ens separem, diem coses horroroses els uns dels altres, com tots els altres condemnats intel·lectuals del món. Maleïts siguin tots, en aquest sentit, perquè tots fan igual. O bé girem cua i amaguem tota la malícia que ens tenim els uns als altres sota un reguitzell de falsos afalacs. És curiós que la vida interior no pugui florir sense enfonsar les arrels en la malvolença, una malvolença inefable i insondable (...).

(Pàg. 55)
- (...) L’odi és una cosa que creix com totes les altres. És el resultat inevitable d’imposar idees a la vida, de forçar els nostres instints més profunds; violentem els nostres sentiments més pregons per conformar-los a certes idees. Obrem d’acord a una fórmula, com una màquina. La ment lògica vol ser l’amo del galliner, i el galliner es transforma en odi pur. Ho som tots, de bolxevics, solament que som també uns hipòcrites. Els russos són bolxevics sense hipocresia.
- Però, a part de la fórmula soviètica –argüí Hammond-, n’hi ha d’altres. Els bolxevics no són intel·ligents de debò.
- És clar que no. Però de vegades resulta intel·ligent ser imbècil: quan vols fer la teva. Personalment, considero que el bolxevisme és imbècil, però també em sembla que ho és la nostra vida social a Occident. Fins i tot crec que ho és la nostra tan ponderada vida intel·lectual. Som tots tan freds com els cretins, tan mancats de passió com els idiotes (...).

(Pàg. 56)
(...) I no sóc intel·ligent de debò, sinó tan sols un “presidiari de la ment”. Seria meravellós ser intel·ligent (...).

(Pàg. 71)
Tot eren paraules, res més que paraules. L’única realitat era el no-res sota la hipocresia de les paraules.

(Pàg. 164)
Sabia que la consciència no era més que la por a la societat o el temor a si mateix. Ell no tenia por d’ell mateix. Però covava un temor definit per la societat, que instintivament jutjava com una bèstia malvolent i mig boja.

(Pàg. 194)
Ell no sabia què fer de la seva existència. Després d’haver estat oficial durant uns quants anys, i d’haver-se barrejat amb els altres oficials i funcionaris civils, amb les seves mulles i famílies, havia perdut tota l’ambició d’”arribar”. En les classes alta i mitjana tal com ell les havia conegudes hi havia descobert un eixarreïment, un curiós eixarreïment com de cautxú, una manca de vida, que el deixava fred i el feia sentir diferent.

(Pàg. 221)
- Tu creus que hi ha alguna cosa d’etern en el matrimoni, oi?
Ella el mirà.
- Però, Clifford, parles de l’eternitat com si fos una cadena llarga, llarga, que un arrossega darrere seu, tant se val la distància que recorri.
Ell la contemplà, irritat.
- El que vull dir – insistí- és que si te’n vas a Venècia no hi aniràs amb l’esperança de viure alguna aventura amorosa que puguis prendre’t au grand sérieux, oi?
- Una aventura amorosa a Venècia au grand sérieux? No. T’ho asseguro! No, mai no em prendria una aventura amorosa a Venècia més que au très petit sérieux.

(Pàg. 235)
Sí, allò era l’amor, aquella ridícula agitació de les natges i aquell amansiment del pobre penis, insignificant i humit. Allò era l’amor diví! Al capdavall, els moderns tenien raó quan menyspreaven aquella comèdia, perquè no era més que una comèdia.

(Pàg. 246)
- (...) Però no vas dir l’altre dia que eres un anarquista consevador? –li preguntà ella ingènuament.
- I tu no vas entendre el que volia dir? –li replicà ell-. Jo només volia significar que la gent pot ser, sentir i fer allò que els plagui, estrictament en privat, sempre que guardin intactes la forma i el mecanisme de la vida.
Connie caminà unes quantes passes en silenci. Després digué amb obstinació:
- Això és com dir que un ou pot estar tan podrit com es vulgui, sempre que es mantingui intacta la closca. Però els ous podrits es trenquen sols (...).

(Pàg. 250)
- No és estrany que els teus homes t’odiïn –digué.
- No m’odien! –replicà Clifford-. I no t’enganyis: no són homes, en el sentit que tu dónes a aquest mot. Són animals que tu no comprens, i que mai no podràs comprendre. No imposis les teves il·lusions als altres. Les masses sempre han estat igual, i sempre ho seran. Els esclaus de Neró diferien molt poc dels nostres miners o dels obrers de la fàbrica de cotxes Ford. Em refereixo als esclaus minaires i agraris de Neró. Són les masses, i les masses són invariables. De la massa pot emergir un individu, però aquest fet no altera la massa. Les masses són inalterables. Aquest és un dels fets més transcendentals de les ciències socials. Panem et circenses! Tot i que l’educació actual és un mal substitut del circ. L’error és que ens hem fet un senyor embolic respecte al paper del circ en el programa i hem enverinat les masses amb una mica d’instrucció.

(Pàg. 297)
”(...) Pedants! Una generació de pedants efeminats, amb mig colló cadascun...”.
Connie reia. La pluja queia a barrals.
- Com els odiava!
- No –digué ell-. No es prenia aquesta molèstia. Senzillament els detestava. Hi ha una petita diferència. Perquè, com deia ell, els soldats rasos ja comencen a tornar-se pedants, a quedar-se amb mig colló i a tenir els budells estrets. Seguis aquest camí és el destí de la humanitat.
- El comú de la gent també..? La classe treballadora...?
- Tots plegats! Han perdut el coratge. Els automòbils, els cinemes i els avions els van acabar de xuvlar la darrera gota que els en quedava. Creu-me, cada generació engendra una generació més acollonida, amb tubs de cautxú en lloc de budells i amb cames i rostres de llauna. Gent de llauna! És com una mena de bolxevisme que mata l’ésser humà i adora l’ens mecànic. Diner, diner, diner! Tot el món modern sembla que només troba gust matant en l’home l’antic sentiment himà, convertint el vell Adam i la vella Eva en xixina. Tots són iguals. Tot el món és així: anihila la realitat humana (...).

(Pàg. 321)
- (...) Jo crec que la vida corporal és una realitat més grandiosa que no pas la vida espiritual: això, quan el cos està veritablement despert a la vida. Però hi ha molta gent, com els teus famosos caps de brot, que només tenen l’esperit empresonat en un cadàver.
Ell la mirà estupefacte.
- La vida corporal –sentencià- no és res més que la vida dels animals.
- I aquesta vida val més que la vida dels cadàvers doctorals. Però això no és cert! El cos humà tot just comença de néixer a la veritable vida. Amb els grecs va donar una esplèndida flama vacil·lant, que aviat va ser enfosquida per Plató i Aristòtil, i definitivament apagada per Jesús. Però ara el cos torna realment a la vida, s’aixeca veritablement de la tomba. I que en serà, de magnífica, en l’esplendorós univers, la vida del cos humà!

(Pàg. 338)
Aprengué tant durant aquella curta nit d’estiu! Ella hauria pensat que una dona s’havia de morir de vergonya. En comptes d’això, la que moria era la vergonya. La vergonya que és la por: la profunda vergonya orgànica, l’antiga, l’ancestral por física que s’amaga en les arrels mateixes del cos i que només pot ser foragitada  pel foc sensual, per fi havia estat aixecada i encalçada per la canilla fàl·lica de l’home, i ella arribà al cor mateix de la jungla del seu ésser. Sentia, ara, que havia arribat a l’autèntic llit de roca de la seva natura i que estava essencialment desproveïda de vergonya. Ella era el seu ésser sensual, nu i mancat de vergonya. Experimentà una sensació de triomf, gairebé de vanaglòria. Vaja!. Així que era allò! Allò era la vida! Així eren les persones realment! Ni hi havia res a dissimular ni res de què avergonyir-se. Ella havia compartit la seva darrera nuesa amb un home, amb un altre ésser.
  
(Pàg. 339)
Que n’eren de mentiders els poetes i la gent! Ens fan creure que tenim necessitat del sentiment, quan el que necessitem d’una manera suprema és aquesta sensualitat punyent, consumidora, més aviat espantosa.

(Pàg. 349)
(...) tothom era igual, amb molt poques diferències. Tothom volia escurar-te la butxaca; o si eren turistes, només ansiaven obtenir plaer, a la força, com si volguessin esprémer les roques per treure’n sang. Pobres muntanyes! Pobre paisatge! Calia esprémer, esprémer, esprémer, calia espreme-ho tot per extreure’n emocions, per divertir-se. Què volia significar aquella gent, amb la seva ferma resolució de divertir-se?
”No! –es deia Connie-. Més m’estimo estar-me a Wragby, on puc anar i venir i quedar-me tranquil·la, i no admirar res ni buscar cap mena de diversió. Tot aquest afany de divertir-se dels turistes és massa desesperadament humiliant; és l’ombra del fracàs”.

(Pàg. 358)
(...) Aparentment, a mesura que l’home es va fent vell es va tornat també més carnal i més mortal. Només la joventut se sent atreta per la immortalitat...

(Pàg. 408)

(...) Tota la vida pendents de la despesa del diner, i resulta que no en tenen. Això és la nostra civilització i la nostra educació: aconseguir que les masses depenguin dels diners, i aleshores vet aquí que els diners desapareixen.


>> Llegeix-lo:
Espanyol (Pdf)
Espanyol (html)
Anglès (html)
Anglès (multiformat)
Anglès (escaneig primera versió de l'autor -1944-)
.

>> Escolta'l:

Anglès 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada