L'encantador - Vladimir Nabòkov


Nabòkov, Vladímir. L’encantador.
Barcelona: Edhasa, 1987 






The Enchanter 

Traducció de Jordi Arbonès
Col·lecció Clàssics Moderns



>> Què en diu la contraportada...
L’encantador (1939) és una nouvelle que l’autor escriu com l’antecedent immediat de Lolita (1955). Nabòkov donà durant algun temps per perdut el mecanoscrit d’aquesta obra, l´última que va escriure en rus, quan tenia quaranta anys, però en retrobar-lo el 1959 es decidí a favor de la seva publicació. L’encantador, però, havia romàs inèdit fins ara.

”¿Morbositat, criminalitat?”, es pregunta el narrador d’aquesta història “exemplar” davant el bategar que li inspira una noieta de dotze anys “de braços nus, amb el suau borrissol semblant als pèls d’una guineueta tot al llarg de l’avantbraç”. En qualsevol cas una mostra excepcional de l’art de Navòkov. A L’encantador el lector hi descobrirà un joiell, una filigrana amb tots els elements de la sensualitat i de la l’anàlisi intel·ligent i cruel que tan justa fama van atorgar a l’autor de Lolita

>> Com comença... 
¿Com en puc treure l’entrellat? –pensà, quan es va posar a fer un raonament-. Això no pot ser pas lascívia. La grossera carnalitat és omnívora; la de mena subtil pressuposa un eventual sadollament. ¿I què si tenia cinc o sis aventures amoroses normals... com es pot comparar llur insípida fortuïtat amb la meva flama singular? ¿Quina és la resposta? Certament no és com l’aritmètica de la luxúria oriental, en què la tendresa de la presa és inversament proporcional a la seva edat. Oh, no, per a mi no és pas un grau d’un tot genèric, sinó alguna cosa que no és més estimable, ans inestimable. ¿Què és, doncs? ¿Morbositat, criminalitat? ¿I és compatible amb la consciència i la vergonya, amb l’escrúpol i el temor, amb l’autocontrol u la sensibilitat? Car ni tan sols puc considerar la idea de causar dolor o de provocar una revulsió inoblidable. Ximpleries...No sóc pas un violador.

>> Moments...
(Pàg.18)
¿I què si el camí al vertader èxtasi passa a través d’una membrana encara delicada, que no ha tingut temps d’endurir-se, de fer-se massa, de perdre la fragància i el tornassol per mitjà dels quals un penetra a l’estel bategant d’aquest èxtasi?

(Pàg. 53)
Ell se li apropava cada vegada més, sentint amb el clatell que la porta s’havia tancat sola; s’acostava a la suau concavitat de la seva espinada, als plecs de la seva cintura, als rombes de la tela del vestit, la textura de la qual ja podia palpar des de dos metres de distància, a les venes blavoses que es perfilaven més amunt del ribet dels mitjons llargs, a la blancor del seu coll llustrós sota la llum que li queia de biaix a tocar dels rulls castanys, els quals reberen una nova sacsejada vigorosa (set octaus d’habitud, un escàs octau de coqueteria).

(Pàg. 61)
(...) que senzill seria si l’estimada mamà es morís demà mateix. Però no... ella no té pressa, ha clavat les dents a la vida, i continuarà aferrant-s’hi, ¿i què hi guanyaré jo si ella no s’apressa a morir-se, i qui arribarà per assistir al funeral serà una mira’m-i-no-em-toquis de setze anys o una desconeguda de vint? Que senzill seria –reflexionava, aturat, ben apropiadament, davant l’il·luminat aparador d’una farmàcia- si hi hagués algun verí a l’abast...

(Pàg. 66) 
(...) ell advertia que la seva feina, la precisió del seu ull i la polièdrica transparència de les seves deduccions havien començat a ressentir-se de la incessant vacil·lació de la seva ànima entre la desesperació i l’esperança, la perpètua agitació dels desigs insatisfets, la dolorosa càrrega de la seva passió enrotllada i guardada: tota l’existència, brutal i sufocant, que ell, i solament ell, s’havia tirat a les espatlles.

(Pàg. 74)
Simulant una commoció total – la qual cosa era la més fàcil de totes, com saben també els assassins-, seia com un individu desolat, les enormes mans caigudes, movent a penes els llavis (...).

(Pàg. 75) 
(...) ella deia coses com ara: “Almenys el seu sofriment no ha durat massa” o “ Gràcies a Déu que estava inconscient”, donant per descomptat que el sofriment i el son eren la condició natural del gènere humà, que els cucs tenien cares afables i que la suprema flotació supina s’esdevenia en una estratosfera benaurada, ell estigué a punt de contestar que la mort, com a tal, sempre havia estat i sempre seria una idiota obscena, però comprengué a temps que això podria crear seriosos dubtes a la consoladora respecte a la seva capacitat per impartir una educació moral i religiosa a la nena adolescent.

(Pàg. 106) 
Deixant al seu darrere una multitud de braços sincronitzadament estesos per damunt la barana en un gest d’invitació, sortí al carrer fent una cabriola, car tot s’havia acabat, i era imperatiu de desempallegar-se, mitjançant qualsevol estratagema, per mitjà de qualsevol espasme, d’aquell món idiota, inservible i ja vist, en la pàgina final del qual es dreçava un fanal solitari amb un gat esborrat per l’ombra del peu.

>> Altres n'han dit...
La audacia de Aquiles, Enredo de palabras, Metepunk, La lenguaTematika, Apostillas literariasThe Guardian

>> Enllaços:
Vladimir NabòkovNabòkov en profunditatsobre la novel·la, comparativa amb Lolitapederastia o efebofilia?, moral.

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli