dissabte, 10 de juliol de 2010

Sense destí - Imre Kertész


Kertész, Imre. Sense destí
Barcelona: Quaderns Crema, 2003



SorstalanságTraducció de Eloi Castelló
Col·lecció Biblioteca Mínima, 130

>> Què en diu la contraportada...
Història de l’any i mig de la vida d’un adolescent en diversos camps de concentració nazis (experiència que l’autor va viure en pròpia carn), Sense destí, escrit el 1975, no és tanmateix cap text autobiogràfic. Amb l’objectivitat freda de l’entomòleg i des d’una distància irònica, Kerstéz ens mostra amb la seva història la realitat punyent dels camps d’extermini en els seus efecte més eficaçment perversos: els que confonen justícia i humiliació arbitrària i la quotidianitat més inhumana amb una forma aberrant de felicitat. Testimoni desapassionat, Sense destí és, sobretot, gran literatura, i una de les millors novel·les del segle XX, capaç de deixar una empremta profunda i constant en el lector.

>> Com comença...Avui no he anat a escola. Sí que hi he anat, però només per demanar permís al tutor per tornar a casa. Li he donat la carta del meu pare en què sol·licitava la meva dispensa “per motius familiars”. M’ha preguntat quins eren aquests motius familiars. Li he dit que han cridat el meu pare a treballs forçats; llavors no m’ha atabalat més.

>> Moments...
(Pàg. 23)(...) en el fons no sabia exactament què era ser jueu. L’Annamária va dir que, com tothom sabia, es tractava d’una religió. Però a ella no li interessava això, sinó el “sentit”. “Al capdevall les persones han de saber per què se les odia”, va opinar.

(Pàg. 83)Va ser llavors quan em vaig fixar en les dues traces en forma de llamp que duien al coll de la camisa. Així es com vaig poder constatar que pertanyien a la famosa unitat de les ss, de la qual ja havia sentit a parlar molt a casa. Puc afirmar que no els vaig trobar perillosos, gens ni mica: caminaven amunt i avall amb pas ferm, creuaven tota la llargària de les columnes, responien a les preguntes, feien que sí amb el cap, i fins i tot donaven de bon grat copets a l’esquena o a l’espatlla d’alguns.

(Pàg. 99)No sé qui ho va disposar ni com va passar, només recordo que algú em va empentar, em va arrossegar d’una estrebada, i vaig ensopegar una mica amb les sabates noves, i que avançava en un núvol de pols i sentia uns sorolls sords darrere meu, com si copegessin l’esquena d’algú, sempre endavant, més patis, més portes amb filferros, bardisses de filferros, tanques de filferros que s’obrien i es tornaven a tancar, i que finalment es difuminaven i es barrejaven confusament davant els meus ulls.

(Pàg. 100)No hi ha cap presoner nou, crec, que al començament no s’estranyi una mica de la nova situació: així, al pati on finalment havíem arribat després de la dutxa, els nois i jo vam continuar girant-nos i mirant-nos amb sorpresa una bona estona.

(Pàg. 116)Més d’una vegada vaig sentir la fredor d’aquella sensació estranya i desconeguda que vaig tenir el primer cop que vaig veure les dones, més d’una vegada vaig anar a parar en un cercle d’homes abatuts que es miraven fixament amb cares decebudes i que no paraven de demanar l’un a l’altre: “ ¿Què en penseu? ¿Què en penseu?”, i la resposta era el silenci o sempre la mateixa: “Horrible.” Però no és amb aquesta paraula, no és exactament amb aquesta vivència –almenys pel que fa a mi, és clar-, amb que definiria de debò Auschwitz.

(Pàg. 135)Va ser a Zeitz on vaig entendre que la captivitat també té dies de cada dia, més ben dit, que la veritable captivitat només té dies de cada dia, tots grisos.

(Pàg. 154)A casa havia llegit que amb el temps i un esforç adequat l’home es podia acostumar a la captivitat. I no dubto que pugui ser veritat a casa, en una presó normal, respectable, civil, o com sigui que es digui. Però en un camp de concentració, segons la meva experiència, no hi havia manera, no oferia cap possibilitat.

(Pàg. 184)Potser havia estat un error meu no haver-ho esbrinat abans, però mai no havia esta gaire previsor i no m’havia interessat mai pels usos, els costums i les pràctiques de Buchenwald, en poques paraules, per com ho feien: amb gas, com a Auschwitz, potser amb l’ajut de medicaments, com també feien allà, tal vegada disparant una bala, o potser d’alguna altra manera entre els milers de mètodes que se m’escapaven, que no coneixia, que ni tan sols sospitava. En tot cas, esperava que no em fes mal (...)

(Pàg. 243)(...) i em va preguntar què sentia ara, de nou a casa, en veure la ciutat que vaig haver d’abandonar. Li vaig dir: “Odi.” Va callar, però tot seguit va assegurar que malauradament havia d’entendre el meu sentiment. Creia que en “circumstàncies determinades” l’odi també estava justificat, tenia el seu paper, “fins i tot la seva utilitat”. Va suposar que en això estàvem d’acord i va assegurar que sabia perfectament qui odiava. “A tothom”, vaig dir. Va tornar a callar.

(Pàg. 252)(...) “Primer de tot”, va dir, “has d’oblidar els horrors.” Cada vegada més sorprès, li vaig preguntar: “¿Per què?” “Perquè”, va respondre, “puguis viure”; i el senyor Fleischmann va assentir i va afegir: “Per viure lliurement”; i l’altre vellet va assentir i va afegir: “Amb aquesta càrrega no es pot començar una nova vida”, i havia d’admetre que en això tenia força raó.

(Pàg. 257)
Jo sóc aquí i sé perfectament que accepto tots els arguments a canvi de poder viure. Si, vaig mirar aquella plaça pacífica tocada pel crepuscle, els carrers descurats però plens de promeses, i vaig sentir que dins meu creixia i s’engrandia aquest propòsit: “continuaré vivint la meva vida que no es pot continuar”.

>> Altres n'han dit...
El cel protector, Un libro al dia, Entre lectores, Cuchitril literario, Apostillas literarias, La cultura no val res

>> Enllaços:Imre Hertész, Persecució a Hungria, L’hàbit no fa al monjo, ...i tants i tants altres, Vernichtungslager – la logística de la mort , Sarna, Buchenwald, la novel·la al cinema, la honestitat com a base, Kameraden, wie sind frei !

>> Llegeix-lo:

Espanyol

.

1 comentari: