dijous, 27 d’agost de 2009

No i jo - Delphine de Vigan


De Vigan, Delphine. No i jo.
Barcelona: Edicions 62, 2009







No et moi
Traducció de Ona Rius Piqué
Col·lecció El Balancí, 611

>>Què en diu la contraportada...
Lou Bertignac té tretze anys: la seva família viu tancada en un silenci opriment, i a l’escola la seva intel·ligència precoç l’ha portat fins a una classe avançada. Incapaç d’establir cap relació, Lou passa la major part del temps col·leccionant paraules, somiant en un petó i observant les emocions dels altres en les estacions de tren.
I és aquí, a la parisenca estació d’Austerlitz, on Lou troba Nolwenn, una jove sense sostre solitària i rebel, amb els vestit bruts i l’expressió cansada de tant qüestionar-se el món. Enmig de la follia de la gran ciutat, No i Lou construiran una amistat que potser aconseguirà canviar les seves vides i reduir la injustícia i la misèria al món.

Novel·la d’aprenentatge, No i jo relata amb el to just i els sentiments sincers un somni d’adolescència sotmès a prova per la realitat.

>>Com comença...
-Senyoreta Bertignac, no veig el seu nom a la llista de les exposicions a classe.
De lluny el professor Marin m’observa, una cella aixecada, les mans damunt la taula. Jo no havia comptat amb el seu radar de llarg abast. Enxampada en flagrant delicte, m’esperava almenys la llibertat condicional. Vint-i-cinc parells d’ulls fitant-me, esperant una resposta.”El cervell” descobert en falta. L’Axelle Vernoux i la Léa Germain riuen en silenci tapant-se la boca, una dotzena de braçalets els dringuen de plaer als canells. Si em pogués enfonsar cent quilòmetres sota terra, a la litosfera, això m’ajudaria una mica. Tinc horror a les exposicions orals, tinc horror a quedar-me sense paraules davant tota la classe, una falla sísmica s’ha obert sota els meus peus, però res no es mou, res no s’esfondra, m’agradaria poder esvair-me ara, de seguida, fulminada, cauria rígida, des de la meva minsa alçada, les Converse en ventall, els braços en creu, el professor Marin escriuria amb el guix a la pissarra negra: aquí jeu la Lou Bertignac, la millor alumna de la classe, asocial i callada.

>>Moments...
(Pàg. 13)
(...) A les estacions de tren és molt diferent, l’emoció s’endevina en les mirades, en els gestos, en els moviments; hi ha enamorats que se separen, àvies que marxen, senyores amb abrics llargs que abandonen homes amb els colls aixecats, o a l’inrevés; observo tota aquesta gent que marxa, no sé on, ni per què, ni per quant de temps, es diuen adéu a través del vidre, amb un petit gest, o s’aventuren a cridar, malgrat que no els puguin sentir.

(Pàg. 16)
Des de sempre m’he sentit al marge, allà on em trobi, fora de la imatge, de la conversa, desplaçada, com si fos l’única que sentís sorolls o paraules que els altres no perceben, i que fos sorda a les paraules que els altres semblen sentir, com si em quedés fora de l’enquadrament, a l’altra banda d’un vidre immens i invisible.

(Pàg. 22)
Sovint veig què passa pel cap de la gent, és com un joc de pistes, un fil negre que només cal passar-se pels dits, fràgil, un fil que condueix a la veritat del Món, la que mai no ens serà revelada.

(Pàg. 39)
Són moments que ja no ens pertanyen, els hem tancat , en una capsa, enterrat en un calaix, fora de l’abast. Són moments que han quedat aturats com una postal o com un calendari, al final els colors potser acabaran desapareixent, s’apagaran, els hem prohibit a la memòria i a les paraules.

(Pàg. 42)
Ara sé d’una vegada per totes que les imatges no es poden foragitar, i encara menys les bretxes invisibles que s’enfonsen en els ventres, no es poden foragitar ni les ressonàncies ni els records que es desvetllen quan arriba la nit o la matinada, no es pot foragitar l’eco dels crits i menys encara el del silenci.

(Pàg. 59)
Hi ha aquesta ciutat invisible, al cor mateix de la ciutat. Aquesta dona que dorm cada nit al mateix lloc, amb un sac de dormir i unes bosses. Directament a la vorera. Aquests homes a sota els ponts, a les estacions, aquestes persones ajaçades en capses de cartró o arraulides en un banc. Un dia, els comences a veure. Al carrer, al metro. No només els que demanen. També els que s’amaguen. De cop reconeixem el seu pas, la jaqueta mal formada, el jersei foradat. Un dia ens fixem en una silueta, en una persona, fem preguntes, intentem trobar raons, explicacions. I després comptem. Comptem els altres, n’hi ha milions. Ho podríem veure com el símptoma del nostre món malalt. Les coses són com són. Però jo crec que hem de mantenir els ulls molt oberts. Per començar.

(Pàg. 64)
De vegades em sembla que alguna cosa no funciona a dins meu, que tinc un cable al revés, una peça defectuosa, un error de fabricació; no que em sobri alguna cosa, com es podria pensar, sinó més aviat que me’n falti alguna.

(Pàg. 68)
Som capaços d’enviar avions supersònics i coets a l’espai, som capaços d’identificar un criminal a partir d’un cabell o d’una partícula minúscula de pell, de crear un tomàquet que dura tres setmanes a la nevera sense arrugar-se gens i de guardar milions de dades en un xip microscòpic. Som capaços de deixar morir gent al carrer.

(Pàg. 70)
Nadal és una mentida que reuneix les famílies al voltant d’un arbre mort recobert de llums, una mentida teixida de converses insípides, enterrada sota quilos de crema amb mantega, una mentida en què ningú no creu.

(Pàg. 79)
El raig de 13.700 milions d’anys llum és el de l’univers visible. Més enllà d’aquesta distància, no es pot veure res, no se sap si l’univers encara s’estén més o no. No se sap ni tan sols si la pregunta té sentit. Aquesta és la raó per la qual la gent es queda a casa seva, als seus pisets, amb els seus moblets, els seus gotets, amb les seves cortinetes i tota la resta, pel vertigen. Perquè si aixequem el cap, aleshores inevitablement ens fem preguntes, d’entre les quals què som, nosaltres, tan petits, enmig de tot això.

(Pàg. 95)
M’ho explica tot d’una tirada, a la vorera, diu follar com si parlés amb un adult i em sento orgullosa que no em tracti com una nena, perquè sé què significa, i també sé quina és la diferència entre aquesta i altres paraules per dir la mateixa cosa, i que les paraules tenen la seva importància i els matisos, també.

(Pàg. 100)
Sé que de vegades és millor quedar-se així, a l’interior d’un mateix, tancat. Perquè només cal una mirada per vacil·lar, només cal que algú et doni la mà per sentir com en som, de fràgils, vulnerables, i que tot s’esfondra com una piràmide de llumins.

(Pàg. 114)
Després escoltem música escarxofats al sofà, el fum de cigarrets forma un núvol opac que ens envolta, el temps s’atura, sembla que les guitarres ens protegeixin, el món ens pertany.

(Pàg. 157)
Les nits que no podem dormir, el neguit es multiplica, s’infla, s’amplifica, a mesura que l’hora avança, la perspectiva del demà s’enfosqueix, s’evidencia el pitjor, res no sembla possible, superable, res no sembla estar tranquil. L’insomni és la cara fosca de la imaginació.

(Pàg. 181)
No entenc l’equació del món, la divisió entre somni i la realitat, no entenc per què les coses trontollen, es capgiren, desapareixen, per què la vida no compleix amb el que se’ns ha promès.

(Pàg. 192)
Com va començar tot això, aquesta diferència entre els panells publicitaris i la realitat? És la vida la que s’allunya dels panells publicitaris o els panells publicitaris els que s’han allunyat de la vida? Des de quan? Què és el que no rutlla?

(Pàg. 213)
Era la prova, si en calia alguna, que alguna cosa no rutllava. Només calia mirar al nostre voltant. Només calia fitar l’esguard de la gent, comptar les persones que parlen soles o que desbarren, només calia pujar al metro. He pensat en els efectes secundaris de la vida, els que no s’indiquen en cap prospecte, en cap instruccions d’ús. He pensat que la violència també era aquí, he pensat que la violència era a tot arreu.

>>Altres han dit...
Evene, Lecturalia, Paranoia 68, Sololibri.net, Biblioteca di Garlasco, Les lectures de Sourifleur

2 comentaris:

  1. Ei! he aparegut en aquest bloc de casulitat, però m'ha fet il·lusió veure que algú feia el mateix que jo, recopilar les frases dels llibres que m'agraden; i precisament d'aquest coincidim en algunes! :D

    Felicitats per la iniciativa!

    ResponElimina
  2. Gràcies Anònim,
    espero que la casualitat es torni costum i puguis treure el cap més vegades a partir d'ara per les meves Lleixes.

    I per cert, els teus fragments els tens publicats i són accessibles, o te'ls guardes com preuats tresors arrancats d'innumerables pàgines llegides.?

    Salut i benvingut.

    ResponElimina