divendres, 1 de gener de 2016

L'aiguamoll definitiu - Giorgio Manganelli




"(...) què significa “ara”, “abans”, “després” en aquest aiguamoll il·limitat?"






Manganelli, Giorgio. L’aiguamoll definitiu. 
Pollença: El Gall Editor, 2014

La palude definitiva. Traducció de Carme Arenas
Col·lecció El Cabàs, 54



 Què en diu la contraportada...
Aquesta novel·la – l’última escrita per Giorgio Manganelli abans de la seva mort el 1990-, és la visió al·lucinada d’un lloc “on és difícil d’entrar i és impossible sortir”, anomenat l’aiguamoll definitiu. Hi entra qui ha comès un delicte, però no sap quin. A mesura que seguim el narrador i el seu cavall, que es revelarà com un personatge important, en aquesta terra “tèrbolament viva”, ens sentim arrossegats pels remolins metafísics de la creació d’un demiürg maligne. L’aiguamoll és infern i jardí, cementiri i monòleg dement, habitat per la solitud de la mort. L’obra mestra pòstuma d’aquest gran visionari.

 Com comença...
Tinc una memòria fosca, cada vegada més consumida pel pas del temps, per tot el que m’ha portat a aquest lloc desert que m’ha esdevingut pàtria. Recordo una ciutat sumptuosa, edificis hirsuts de pinacles, garbuixos de carrers estrets, places sobtades; en una d’elles destaca una casa de cambres angostes, certament una casa il·lustre, a les parets de la qual hi havia dibuixats escuts, mots, ara en la memòria, risibles i sinistres (...).

 Moments...
(Pàg. 11)
(...) els déus, els déus que diuen que jo he insultat, perden el nom mentre cavalco enmig de la nit, ja no recordo en què creia, quins fantasmes em van empènyer a desafiar potències de les quals ho ignoro tot, i que no anomenaré mai més, ni amb el prec ni amb la imprecació.

(Pàg. 13) 
Ben bé, això, no és un aiguamoll; però d’alguna manera és l’aiguamoll definitiu, un lloc on, sento que em diuen, cap jutge o justicier no gosaria endinsar-se; un lloc on és difícil d’entrar i impossible de sortir; on seré fora de perill, però ben sol, i exclòs per sempre de qualsevol comerç humà.

(Pàg. 19)
(...) això és el que entenc, que la podridura d’aquesta terra corrompuda és meticulosa, mínima, una miniatura de descomposició, i em pregunto amb pietosa niciesa si no existeix un cens total d’aquests animals diminuts, infinits, que poblen l’aiguamoll.

(Pàg. 23) 
Silenciós, aquest cavall que no s’encabrita i que no renilla, que no cabdella, que no realitza, tria un camí que només ell coneix, però que li pertany només a ell, i del qual jo, parent però no sobirà dels cucs, no en sé res.

(Pàg. 25) 
No estic segur que en aquest lloc, en aquesta terra xopa i tèrbolament viva continuï la curvatura de la terra, que també l’aiguamoll sigui planeta (...).

(Pàg.46) 
Què és, doncs, l’aiguamoll? El coneixia com a lloc d’aigües mortes, de boles, de putrefacció, d’arenes movedisses, travessada per un senderol que el cavall coneixia; ara em ve proposat, quasi com si fos un obsequi, com un lloc infinitament viu, d’una vida repel·lent i inexhaurible.

(Pàg. 49) (...) estic destinat a precedir d’altres, i en aquest cas quina és la fi, hi ha mort en aquest aiguamoll, i quina mort? O quina mena de desaparació? I què significa “ara”, “abans”, “després” en aquest aiguamoll il·limitat?

(Pàg. 60)
Existeix en el cor íntim de l’aiguamoll, avall avall, on hi ha les vísceres de la terra putrefacta; existeix un cor que batega, un cor atroç al qual no correspon cap rostre, cap mà, cap genital, sinó només aquesta sang grisa d’aigua fangosa?

(Pàg. 67)
(...) tot és possible i res no existeix! Noto un sentit profund de repòs, com si el cansament del futur es desfés en un procediment contrari, com si ahir, l’ahir ininterromput donés repòs a tots els demàs, els impossibles demàs. El naixement, desconegut, irreal, desfà la mort, i el guariment precedeix la malaltia. És així? Certament, sóc ben conscient que amb aquest aiguamoll, si així el volem anomenar, assecat i blanc, no hi ha conversa possible (...).

(Pàg. 69)
(...) l’aiguamoll és en un monòleg ininterromput d’aigües, fang, gang, llot, un col·loqui de putrefacció i emanacions mefítiques en les quals tot convergeix, es modifica, s’altera, i tot continua essent el mateix. És possible que l’aiguamoll sigui un resum geogràfic d’una forma de demència (...).

(Pàg. 96)
Em pregunto quines afligides zero vindran de tant en tant a reunir-se al voltant de la tomba zero, amb meditacions, òbviament, sobre el no-res, sobre cap cosa, sobre no existir o morir sense néixer.

(Pàg. 126)
Potser no tinc la pell delicadament escatosa, els meus dits no tenen una llangor de colobra, són desossats, el meu respir és un vapor ranci, herbes palustres imiten els meus cabells, si tanco els ulls em sento cobert d’humitat, damunt el meu cos hi creixen joncs. Esclau o rei, sóc de l’aiguamoll, i l’aiguamoll m’ha modelat, m’ha descobert, d’alguna manera crec que m’estima; certament em te, ja sigui potent o ínfim, o ambdues coses.

(Pàg. 140)
Sóc l’home que l’aiguamoll ha triat, i m’agrada dir que sóc el rei de l’aiguamoll, senyor de les aigües mortes, majestat de la llacuna, príncep dels joncs i dels ocells palustres (...).

(Pàg. 141)
L’aiguamoll és, veus, llest; és, que ho sàpigues, enginyós; és, que no et passi per alt, fugisser. És sempre llunyà, però no s’aparta; és sempre pensarós, però et sembla distret; és letal, però sembla acollidor. Les seves sorres humides contenen més ciutats de les que n’hagi pogut consumir la teva fúria, o el foc (...).

 Altres n'han dit...
Lecturas del Rey Mono, Rizomas, AugengneiseSonogramaNúvol.com (T.Costa-Gramunt), Directe.cat, El Periódico (J.Puntí), El País (P. Guixà).

 Enllaços: 
Giorgio Manganelli, prestidigitador del llenguatge, la geografia del subconscientla traducció, les diferents visions de l'aiguamoll i els seus tres possibles inspiradors, univers diarrèïc.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada