Lleixes

"L’únic temps real és el present. Un regal. La resta, sols un miratge." Roig, Teresa. La merceria. Barcelona: Columna, 2015 Col·lecció Clàssica, 1058.   ►   Què en diu la contraportada... A la Barcelona de principis del segle XX, en Tonet, un jove idealista d’origen humil, salva un home ric, l’Eudald, de la mort segura, arriscant la seva pròpia vida. A partir de llavors, una gran amistat uneix els dos homes, malgrat l’abisme polític i cultural que els separa. En agraïment al gest altruista, en Tonet, veu acomplert el somni d’obrir la botiga que sempre havia volgut per a la dona que estima... encara que no és l’únic. Entre el Romanticisme, la tragèdia i el suspens, La merceria roda un retrat fidedigne de la societat catalana a l’estil de L’auca del senyor Esteve, que ens fa viatjar en el temps, al llarg de tres generacions i les diferents classes socials de l’època. Viurem de prop els fets històrics més significatius per a la ciutat i el país, així com els ...

"(...) ella bajaba las pestañas y él se sintió como borrado." Calvino, Italo. Los amores difíciles.  Barcelona: Tusquets Editores, 1989 Gli amori difficili. Traducció de Aurora Bernárdez. Col·lecció Andanzas, 94 ►   Què en diu la contraportada... En Los amores difíciles reunió Italo Calvino en 1970 una inolvidable colección de historias que, entre cómicas y amargas, hablan de la dificultad de comunicación entre personas que, por alguna inesperada circunstancia, están a punto de iniciar una relación amorosa. En realidad, son historias acerca de cómo una pareja no alcanza nunca a establecer ese mínimo vínculo afectivo inicial, aunque todo parezca favorecerlo, o, dicho de otro modo, sobre cómo no se encuentra pareja. Pero precisamente en ese desencuentro reside para Calvino –que tan bien conoce esa zona de silencio en el fondo de las relaciones humanas- no sólo el motivo de una desesperación, sino también el elemento fundamental, cuando no incluso la esencia ...

"¿Qui hauria pogut pensar mai que la Terra era buida, i que contenia a les seves entranyes un altre Sol i altres planetes?" Holberg, Ludvig. EL viatge a sota terra de Niels Klim. Barcelona: Adesiara, 2002 Nicolai Klimi iter subterraneum . Traducció de Vicens Reglà. Col·lecció D’ací i d’allà, 21   ► Què en diu la contraportada... Com un altre Lil·liput, el món subterrani és fascinant, perquè sota terra hi ha tot un planeta curull de civilitzacions. Des del principat de Potu, una utopia de la societat igualitària i racional, habitat per arbres parlants —un clar referent dels ents que poblen la Terra Mitjana de Tolkien—, fins al país de Quama, on viuen homes salvatges, el viatge increïble de Niels Klim i les seves peripècies espaterrants ens ofereixen a mesura que avança la novel·la, amb una mirada aguda i sarcàstica, les atzagaiades més contundents que s'han llançat mai contra el funcionament de les societats «avançades». ►   Com comença....

"Matar, matar sin compasión para seguir adelante, para allanar el camino, para no cansarse."   Aub, Max. Crímenes ejemplares.  Buenos Aires: Libros del Zorro Rojo, 2015 Il·lustracions de Liniers   ► Què en diu la contraportada... “Me declaro culpable y no quiero ser perdonado. Estos textos –dejo constancia- no tienen segundas intenciones: puro sentimiento.” ►  Com comença... No hay tantos crímenes como dicen, aunque sobran razones para cometerlos. Pero el hombre –como es sabido- es bueno, por ser natural, y no se atreve a tanto. De las reacciones de los mis difuntos nada digo, por ignorancia. Me bastaron –como autor- las de sus asesinos. ►  Moments... (Pàg. 16) Soy peluquero. Es cosa que les sucede a cualquiera. Hasta me atrevo a decir que soy buen peluquero. Cada uno tiene sus manías. A mí me molestan los granos. Sucedió así: me puse a afeitar tranquilamente, enjaboné con destreza, afilé mi navaja en el asentador, la suavicé en la ...

"Li diré un gran secret, amic meu: No esperi el judici final: té lloc cada dia de l’any." Camus, Albert. La caiguda. Barcelona: Editorial Empúries, 2002 La chute . Traducció de Maria Bohigas. Col.lecció Narrativa, 176 ►  Què en diu la contraportada... Un capvespre plujós, mentre camina per al vora del Sena a París, Clamence veu una dona dreta sobre el Pont de les Arts, i poc després, en girar-se d’esquena, sent un “xap” sord sobre el riu i un crit d’auxili esqueixat. Molts anys després, Clamence, personificació del remordiment i la misantropia, rememora aquesta escena assegut a la barra d’un bar d’Amsterdam, talment com si es trobés davant d’un tribunal. Conscient que la sordidesa moral és filla de la sordesa, Clamence confessa els seus abusos de seductor, es justifica davant la desmoralització dels homes i les dones, i exposa, convençut i convicte, les raons de la seva deserció, tots els seus càrrecs i pecats. ►  Com comença... ¿Em permet, senyor, que l’ajudi, se...