Lleixes

"- (...) hauré de renunciar per sempre a l’optimisme.   - Què és l’optimisme? –va preguntar Cacambo.   - Vatua món! –va dir Càndid–, és la mania de sostenir que tot va bé quan tot va malament." Voltaire. Càndid o l’optimisme.  Barcelona: Proa, 1996.  Candide ou l’Optimisme. Traducció de Jordi Llobet. Col·lecció A tot vent, 344 ⇲  Què en diu la contraportada... Càndid , la més cèlebre de les novel·les de Voltaire, és l’exemple més reeixit de narració filosòfica, un gènere sorgit amb la Il·lustració. A través del personatge del jove Càndid, Voltaire formula la pregunta present en tota la seva obra: per què existeix el mal? A Càndid destaca la figura de Pangloss, tutor del jove i company de viatge en les seves aventures. Pangloss, caricatura de l’optimisme de Leibnitz i una font de disbarats filosòfics, està convençut que allò que passa és el millor que pot passar i que vivim en el millor dels mons possibles. Voltaire oposa a aquest confor...

" (...) És fàcil escriure algun epigrama  elegant; el difícil, però, és escriure’n un llibre sencer." Marcial, Marc Valeri. Epigrames Barcelona: Edicions La Magrana, 1994.  Epigrammata . Traducció d’Antonio Cobos. Col·lecció L’Esparver Clàssic, 4 ⇲  Què en diu la contraportada... A través d’aquest llibre d’epigrames de caràcter satírico-burlesc, descobrim una Roma atrafegada per on desfilen personatges de tota mena: advocats, metges, prostitutes, gladiadors, poetes, enterramorts... És la crònica viva de la Roma del segle I, una Roma, però, que no és la de les grans pàgines de la historia, ja que aquí no hi ha grans batalles ni generals valents, ni mites ampul·losos, sinó l’home del carrer vist sempre a través de l’ull crític i mordaç de Marcial. ⇲  Com comença... -1- Aquest és aquell que llegeixes, aquell que cerques, aquell Marcial conegut a tot el món pels seus subtils llibrets d’epigrames: l’honor que, apassionat lector, li has donat quan en...

"(...) E an aquest nombre de ·I· e de ·III· sta lo món, e tot quant és creat."   Llull, Ramon. Libre de Meravelles: Volum 1  Barcelona: Barcino, 1982.  Col·lecció Els nostres clàssics, 34 ⇲    Com comença... Déus, ab virtut de tota bonea, granea, eternitat, poder, saviea e volentat, comença aquest Libre de Meravelles. En tristicia e en languiment stava un home en stranya terra. Fortment se meravellava de les gents de aquest món, com tan poch coneixien e amaven Déu, qui aquest món ha creat e donat als hòmens en gran noblea e bonea, per tal que per ells fos molt amat e conegut. [PRÒLEG] ⇲    Moments... (Pàg. 26) Ve per lo món, e meravelle’t dels hòmens per què cessen de amar e conèxer Déu. Tota la vida sia en amar e conèxer Déu, e plora per los falliments dels hòmens qui Déus ignoren e desamen.- Obedient fo Fèlix a son pare, del qual pres comiat ab gràcia e benedicció de Déu. E ab la doctrina qui li donà son pare, anava per ...

" (...) la vellesa és la malaltia del cos i la salut de l’ànima." Petrarca. Carta a la posteritat. Carta a Boccaccio.  Barcelona: Adesiara Editorial, 2007.  Posteritati / Ad Iohannem de Certaldo, de non interrumpendo per etatem studio . Traducció de Joan Bastardas i Pere J. Quetglas. Col·lecció Aetas, 1 ⇲  Què en diu la contraportada... Petrarca, figura cabdal del Renaixement, ens ha deixat un llegat literari impressionant, tant per la quantitat com per l'elevació del seu pensament; en són un magnífic compendi les dues cartes que publiquem. La primera va dirigida a la posteritat, és a dir, a tots nosaltres, i ens cal llegir-la: és una autobiografia ensems objectiva i apassionada. La segona, una epístola adreçada al seu gran amic Giovanni Boccaccio, és una mena d'apologia de la seva vida i de la seva tasca; en ella es mostra plenament conscient de la transcendència dels seus estudis i de la seva obra, destinada a obrir nous camins en el llindar ...