diumenge, 22 de març de 2015

La investigació - Philippe Claudel




"L'home va crear l'ordre sense que ningú no li exigís res. Es va pensar que era molt llest. I s'hi ha picat els dits."





Claudel, Philippe. La investigació. 
Barcelona: RBA La Magrana, 20014

L'Enquête. Traducció de Jordi Martín
Col·lecció Les ales esteses, 344



 Què en diu la contraportada...
Tot li va malament, a l'Investigador. Una veritable epidèmia de suïcidis s'ha escampat entre els treballadors de l'Empresa, i només arribar a la ciutat per investigar-ne els motius, les coses se li comencen a girar en contra: neva sense aturar, tothom li és hostil, i tan sols troba refugi en una habitació esgarrifosa a l'Hotel de l'Esperança. Així comença aquesta comèdia negra, una novel·la hilarant des de la fredor i el desconcert, farcida de situacions que gelen la sang del lector gràcies a la mirada punyent i tanmateix pietosa de Philippe Claudel.

Entre Kafka i Buster Keaton, Claudel ens ofereix una faula sobre el caos i l'absurd del món d'avui en dia, on l'incompressible i el ridícul, la violència i la farsa, deixen entreveure l'única llei interpretable. ¿O és que potser el suïcidi és l'única manera d'escapar d'aquest entorn calamitós, o de conservar la dignitat?


  Com comença...
Quan l'Investigador va sortir de l'estació va ser rebut per una pluja fina barrejada amb neu mig fosa. Era un home petit de cabells esclarissats i una mica rodanxó. Tot en ell era banal, des de la indumentària fins a l'expressió del rostre, i si algú l'hagués hagut de descriure, en el marc d'una novel·la, per exemple, d'un procés criminal o d'un testimoni judicial, segurament li hauria costat molt definir-ne el retrat amb precisió.

 Moments...
(Pàg. 54)
Ell, que des de feia molt era conscient que el seu lloc al món i en la societat pertanyia a l'escala microscòpica , descobria, davant d'aquell paisatge desmesurat de l'Empresa, una altra forma de malestar, el de l'anonimat.  A més de saber que ell no era res, de sobte s'adonava que tampoc no era ningú.

(Pàg. 59)
Per primer cop a la vida va renunciar a considerar-se un individu amb una voluntat, amb la capacitat per triar les seves accions, un individu que vivia en un país que garantia a tothom unes llibertats fonamentals, tan fonamentals que, la major part del temps, tots els ciutadans, incloent-s'hi ell mateix, en gaudien sense tenir-ne plena consciència.

(Pàg. 75)
(...) si era mort, ja no podia ser-ho més, perquè la mort, va pensar, és un estat que no admet cap superlatiu. No es pot estar molt mort o més mort. Simplement s'és mort i punt.

(Pàg. 85) 
La fam és un continent curiós. Fins aleshores l'Investigador no hi havia pensat mai com si fos un país, però va començar a percebre'n l'extensió, immensa i desolada.

(Pàg. 101) 
- (...) una mica d'aigua vessada damunt d'un teclat, una tassa de cafè per la reixeta de ventilació d'un disc dur, un tub de cola dins d'una impressora, el contingut de l'aspiradora dins del sistema de climatització, fins i tot un bon curtcircuit aquí i allà, els clàssics sempre funcionen, per això són clàssics. I ja tindria feta la mala passada! L'Empresa és un colós amb peus d'argila. El nostre món és un colós amb peus d'argila. El problema és que poques persones com vostès se n'adonen, i quan dic vostè vull dir els petits, els explotats, els afamats, els dèbils, els serfs contemporanis. Ja no és temps de sortir al carrer a decapitar els reis. Fa molt de temps que no hi ha reis. Ara els monarques no tenen cap rostre. Són mecanismes financers complexos, algoritmes, projeccions, especulacions sobre els riscos i les pèrdues, equacions elevades a la cinquena potència. Els seus trons són intangibles, són pantalles, fibres òptiques, circuits impresos, i la seva sang blava són les informacions encriptades que hi circulen a velocitats superior a la de la llum. Els seus castells s'han convertit en bases de dades.

(Pàg. 105)
Potser la vida, que fins en aquell moment ell havia vist com una successió monòtona i agradablement avorrida de repeticions sense sorpreses, amagava, sota una llum concreta o en unes condicions determinades, accidents insospitats, angoixants i fins i tot tràgics.

(Pàg. 123)
Que en són d'estranys a vegades els desitjos humans. Tot i que els homes tenen por de la mort, sovint se la plantegen com una solució a tots els seus problemes, sense adonar-se que la mort no resol absolutament res. I de fet no té per què resoldre res. No és aquesta la seva funció.

(Pàg. 133)
Tenia ganes de vomitar, però pressentia que mai no podria evacuar-ho tot, que mai no podria buidar-ho tot. Perquè un mai no pot treure-ho tot. Mai. De la mateixa manera que no es pot viure feliç sense robar la felicitat d'algú que és en un altre lloc.

(Pàg. 140)
L'amistat és una cosa rara que l'Investigador no havia experimentat mai. Molts éssers humans passen per l'existència sense viure aquest sentiment, de la mateixa manera que d'altres veuen com l'amor els passa de llarg i en canvi els és freqüent, banal i quotidià sentir indiferència, còlera i odi, o deixar-se animar per l'enveja, la gelosia o l'esperit de revenja.

(Pàg. 141)
L'Investigador experimenta l'oblit, que permet a molts homes no morir massa de pressa.

(Pàg. 146)
L'ordre no existeix sense el concepte de societat. Sovint es pensa el contrari, però és un error. L'home va crear l'ordre sense que ningú no li exigís res. Es va pensar que era molt llest. I s'hi ha picat els dits.

(Pàg. 169)
Al capdavall, la vida està feta d'aquests moments impossibles, sense justificació, que costa d'interpretar i que potser no tenen sentit. No és res més que un caos biològic que intentem organitzar i justificar. Però quan, per un motiu o per un altre, l'organització falla, ja sigui perquè s'ha erosionat, inadequada i obsoleta, o perquè aquell qui n'està al capdavant ha dimitit, l'home ha d'afrontar uns fets, unes preguntes, uns atzucacs i unes llims que s'amunteguen com blocs de glaç de mides heterogènies, arrossegats per allaus profundes i dipositats en una piràmide amb els costats esfondrats, que es balanceja en un equilibri inestable al caire d'un gran precipici.

(Pàg. 173)
(...) l'home no ha resultat ser el llop que es diu que és per als altres homes, cosa que seria una ofensa per als llops, que són criatures vertaderament civilitzades i socialitzades, sinó més concretament l'antihome, de la mateixa manera que els físics parlen d'antimatèria.

(Pàg. 196)
- (...)L'època dels utopistes s'ha acabat. Sempre es podran comprar alguns somnis més endavant, a crèdit, a col·leccionistes o a brocanters de poble, però, per a què?


 Altres n'han dit...
Oscar MontferrerFull-stopBiblioblog, The Skinny. Complete Reviews, The nervous breakdown, Tony's reading list, Corriere della Fantascienza.

 Enllaços:
Philippe Claudel, l'autor sobre el llibre, Kafka sí, Kafka no, literatura de l'absurddeshumanitzant,que és gerundi, pessimisme radicalfaula sobre el totalitarisme, fred, fred,...



2 comentaris:

  1. De'n Philippe Claudel, he llegit "LA NETA DEL SENYOR LINH" i em va agradar molt per la seva intensitat, el seu plantejament i la seva originalitat.
    Ara, en aquest nou llibre, el tornaré a llegir.

    ResponElimina
  2. Jordi, tinc ganes de llegir-lo també. Jo et recomano molt i molt "Almas grises", també de l'autor. Un retrat cru i visceral de la part més fosca de cada un de nosaltres, en l'escenari d'un petit poble de províncies francès, durant la Gran Guerra. És un dels llibres que m'ha deixat més tocat en girar la darrera pàgina. Res a veure amb "La investigació".
    Benvingut de nou.

    ResponElimina