Anys de prosperitat - Chan Koonchung

(...) encara que el món no sigui perfecte, un món millor és una impossibilitat perquè Déu va crear el millor món que va poder. Si ni tan sols Déu pot fer-ho, ¿com voleu que ho faci la Xina? 

Koonchung, Chan. Anys de prosperitat.

Barcelona:  La Campana, 2011

The fat years. Traducció de Xavier Pàmies
Col·lecció Tocs, 81

>> Què en diu la contraportada...

Som a Pequín el 2013: un mes sencer s’ha esborrat estranyament del calendari. Ha desaparegut tota la informació, ningú en recorda res i a ningú li importa gens. Excepte a un petit cercle d’amics que no s’aturaran fins a descobrir el motiu d’aquesta amnèsia inquietant i de la felicitat general que s’ha apoderat de la societat xinesa. Quan segresten un alt funcionari i l’obliguen a revelar-ho tot, el que descobreixen —no només sobre els seus dirigents, sinó també sobre el seu propi país— els afecta profundament. És una notícia que sacsejarà el món.
Aquesta novel·la, que la crítica ha emparentat amb Doctor Givago, Un món feliç d’Aldous Huxley i 1984 d’Orwell, ha volat de les llibreries de Hong Kong. A la Xina tothom la llegeix d’amagat. Actualment s’està traduint a 15 llengües.

>> Com comença...

- Falta tot un mes; vull dir que ha desaparegut tot un mes, s’ha perdut, s’ha esfumat. Normalment, després del gener ve el febrer, després del febrer ve el març, després del març ve l’abril, etcètera. Ara, però, després del gener ve el març, o després del febrer ve l’abril... Sap què vull dir, ¿oi? Ens hem saltat un mes!
- No hi pensis més, Fang Caodi –li vaig dir-. No el continuïs buscant. No val la pena. La vida són quatre dies; no et preocupis.

>> Moments...

(Pàg. 15)

En aquella època jo era un reconegut periodista, novel·lista i especialista en la Xina continental, i un entès en superació personal. També era un autor de best-sellers, i aquest reconeixement social donava valor a qualsevol altra cosa que escribís. La majoria de persones no havien llegit cap llibre meu i ni tan sols sabien què havia escrit; només sabien que era un autor de best-sellers. Als anys noranta, la societat taiwanesa encara sentia un cert respecte pels autors de best-sellers.

(Pàg. 79)

“La immensa majoria de la població mundial no ha rebut una formació filosòfica rigorosa i no està dotada de prou intel·ligència per comprendre les coses de forma clara. Els filòsofs no podem explicar-los la veritat, perquè si no ens agredirien de la mateixa manera que van matar Sòcrates. En un fòrum públic, un filòsof només pot dir el que les masses volen sentir, i satisfer-les (...)”

(Pàg. 129)

(...) Però entre un bon infern i un fals paradís, ¿què triaria la gent? Podràs dir el que vulguis, però segur que moltes persones creuen que un fals paradís és millor que un bon infern. Saben perfectament que és un fals paradís, però no gosen treure-ho a la llum. I amb el temps poden arribar a oblidar que és un fals paradís.

(Pàg. 144)

L’única cosa que aquell dia tenia de diferent respecte als dos últims anys era que en Lao Chen no va sortir de casa content. La sensació habitual de felicitat l’havia abandonat. Fins i tot es podria dir que, quan en Lao Chen va travessar la porta, se sentia abatut.

(Pàg. 158)

Avui dia hi ha un repertori tan gran de llibres a tot arreu que no dónes l’abast, però continua callant-se la realitat dels fets. El que ara passa és que la gent es fa la il·lusió que té les seves preferències de lectura i que tria lliurement el que llegeix.

(Pàg. 159)

El Lao Chen era una escriptor de narrativa, una persona que explicava fets ficticis; sabia que, en el món semiòtic de la postmodernitat contemporània, la realitat podia ser un mer constructe i la història estava sotmesa a interpretacions diverses. Pels postmoderns, el que és la realitat dels fets, o si els fets es poden considerar reals o no, constitueix un àmbit de coneixement controvertit. Tot i això, quan s’estirava amb els ulls ben  oberts i mirava guenyo per deforma expressament la realitat, distorsionant sense escrúpol els fets històrics i falsificant descaradament el passat, en Lao Chen no podia deixar de sentir una fiblada d’inquietud.
Però era un fiblada i prou.
Si en Lao Chen no hagués sigut periodista, segurament no hauria sentit cap necessitat de respectar la realitat. El respecte per la història, per la realitat i pels fets comprovats no és una qualitat innata, sinó adquirida. La majoria de la gent no s’interessa gaire per la veritat.

La gent normal i corrent, de fet, no té la possibilitat d’interessar-se per aquestes coses, perquè el preu que s’ha de pagar per mantenir un compromís ferm amb la veritat és massa alt.

(Pàg. 169)

La Xina és un país tan gran, i en desconeixes tantes coses, que ets com un cec examinant un elefant, que no arriba a saber quina forma té de veritat. És una realitat epistemològica.

(Pàg. 216)

(...) Cap societat es pot permetre no tenir idealistes; i encara menys la Xina contemporània.

Per comparació amb els idealistes, per descomptat, la Xina contemporània és un terreny molt més fèrtil per als realistes, els oportunistes, els arribistes, els hedonistes, els contemporitzadors, els nihilistes i els escapistes (...).

(Pàg. 248)
Va veure que els països desenvolupats encapçalats pels Estats Units, a causa dels seus règims polítics democràtics de dos o més partits, no tenien la capacitat ni la voluntat d’amansir el monstre conegut com a capitalisme financer mundialitzat. Els polítics electes dels Estats Units tenien compromisos amb un gran nombre de grups de pressió, com Wall Street, les grans empreses, la indústria armamentística, els grups d’influències locals, l’església, els sindicats i diversos lobbies, i a més a més havien de tenir en compte l’opinió popular i dels mitjans de comunicació. Així, quan tenien necessitat d’unir-se per acomplir algun objectiu important, no podien fer res més que mirar a dreta i esquerra i entaular petites batalles intranscendents; no gosaven posar el dit a la ferida per curar l’estat, i encara menys emprendre accions agosarades i decidides. Els fonamentalistes de mercat i l’ala dretana del Partit Republicà estaven sempre donant llargues i embolicaven encara més la troca; estaven completament deslligats de la realitat i podien fúmer-ho tot enlaire, sense aportar res de bo. En He Dongsheng estava completament desenganyat de la democràcia representativa occidental; no hi tenia posada cap esperança. I encara esperava menys que els qui decidien sobre les finances del govern, amb els múltiples lligams que tenien amb Wall Street, tinguessin els collons de prendre decisions adequades per salvar l’economia mundial. En canvi, cada vegada estava més convençut que l’ingent govern post-totalitari de la Xina estava capacitat per administrar i dirigir aquesta històrica etapa de capitalisme financer mundialitzat; això, és clar, si la Xina tenia el criteri adequat respecte a la mundialització del capital.

(Pàg. 253)

(...) en una societat relativament pròspera, la població té més por de l’anarquia que de la dictadura.

(Pàg. 291)
(...) encara que el món no sigui perfecte, un món millor és una impossibilitat perquè Déu va crear el millor món que va poder. Si ni tan sols Déu pot fer-ho, ¿com voleu que ho faci la Xina?

>> Altres n'han dit...
Els llibres del senyor dolent, Tot és una mentida, La lamentable, El bloc de l'Anton Granell, 

>> Enllaços: 

Chan Koonchung, gènesi, realitat o ficció?, temes, ...borrar el fluir de la historia, l'atractiu, Llibreria San Lian, Amnesiacol.lectiva o memòria històrica?, El poble no oblida mai, ...però pot entrar en èxtasi