Uno de esos días - Andrés González Leiva

"(...) Vale, estamos nerviosos con esto del fin del mundo. "

González Leiva, Andrés. Uno de esos días.
Madrid: Dibbuks Ediciones, 2018





::: Què en diu la contraportada...
Se imaginan como los planetas colisionan y el anillo de Saturno se fractura abalanzándose como un camino de piedras que cae sobre el barrio abriendo una gran grieta que le absorbe mientras comienza una terrible tormenta que inunda la tierra y explota como un globo de agua.
- Qué mal rollo tio, calla -dicen los dos amigos a la vez.

::: Com comença...


::: Moments...
(Pàg. 26)

(Pàg. 36)


(Pàg. 57)


(Pàg. 64)



(Pàg. 65)


(Pàg. 74)


(Pàg. 82)

(Pàg. 88)


(Pàg. 93)

(Pàg. 96)

::: Què en penso...
Uno de esos días és la invitació d’Andrés G. Leiva a tornar al final dels setanta i l’inici dels vuitanta, quan cada matí semblava inaugurar una nova inquietud. Era una època marcada per la tensió internacional, pels estralls silenciosos de la droga als carrers, per aquella sensació que el món podia esquerdar-se en qualsevol moment. I, com a contrapunt, hi havia la fascinació pel paranormal, que va florir en una societat que tot just sortia de dècades de secretisme i censura. Leiva no aborda aquest context com un historiador, sinó com algú que hi va créixer: el còmic és una reconstrucció íntima, una adolescència compartida que es desplega no tant en forma de relat com en forma d’atmosfera.

El punt de partida és senzill i alhora profund: un home que torna al seu barri i que, en fer-ho, activa un mecanisme de record que no és voluntari, sinó tectònic. El present —fred, contingut, en blanc i negre— funciona com una superfície que es va esquerdant a mesura que el passat —càlid, texturat, en color— emergeix. Però Leiva no separa aquests dos temps: els munta junts, en la mateixa pàgina, en la mateixa respiració. Les vinyetes present-passat es toquen i formen una mirada nova. Aquesta decisió formal és el nucli del missatge. El passat no és un lloc al qual tornes: és un lloc que mai has deixat del tot.

El barri és el centre gravitacional del llibre. No és un escenari, sinó un organisme. Les panoràmiques, els racons, els detalls arquitectònics, les façanes que semblen guardar secrets, els personatges que hi circulen com ombres familiars: tot conforma una cartografia emocional. Leiva dibuixa el barri com si fos un arxiu viu, un espai on la memòria no és lineal sinó fragmentada, on cada racó conté una història que no s’explica però que pesa. La successió de retrats i escenes no busca la progressió narrativa, sinó la immersió: entrar en un lloc que ja no existeix, però que continua actuant sobre nosaltres.

La tècnica de Leiva reforça aquesta dialèctica entre temps i espai. El present, en blanc i negre, té una fredor continguda, una sensació de que encara no està acabat, que s'està construint. El passat, en canvi, s’obre en color a través d’aquarel·les que aporten textura, volum, vibració. Però el gest més interessant és la manera com Leiva munta les vinyetes: passat i present conviuen en la mateixa pàgina, es toquen, es contaminen. No és un simple recurs visual; és una forma de mostrar que el temps no és una línia, sinó una superposició. Les escenes en color i les escenes en blanc i negre no dialoguen: coexisteixen una al costat de l'altra. I aquesta coexistència crea una mena de tercera imatge, una escena que va més enllà de la mirada física i que incorpora la presència del temps com a matèria narrativa. El lector no només veu el que va ser i el que és, sinó la fricció entre ambdós.

El missatge de Uno de esos días és subtil: el temps no passa, s’acumula. El barri no és un espai, és una fricció entre el que som i el que vam ser. Quan Leiva fa conviure les vinyetes del present i del passat en una mateixa escena, no està fent un joc visual: està mostrant que la memòria és una força activa, que el record no és un arxiu sinó una presència. La història, així, no és tant “el que va passar” com “el que encara passa dins nostre”.

Això explica la seva estructura fragmentada: no hi ha un arc narratiu clàssic, no hi ha un conflicte que es resolgui. Hi ha, en canvi, una acumulació de moments que, junts, formen una atmosfera. El lector no avança: s’impregna d'aquesta i s'hi identifica. I descobreix que la història proposada per Leiva és una invitació a reconèixer que la ciutat que vam habitar, aquells barris, aquelles places, continua habitant-nos.

Tot plegat configura una història urbana que no busca el realisme documental, sinó un realisme emocional. Leiva captura la manera com la ciutat es converteix en un espai mental, en un lloc on el temps es condensa i on els records es tornen matèria. El color del passat no és nostàlgia: és presència. És més viu que el present perquè és més intens, més desordenat, més ple de matèria. I el present, en blanc i negre, sembla més fràgil, més inacabat, com si fos una superfície que pot trencar-se en qualsevol moment. Uno de esos días parla del que vam ser, però sobretot del que encara ens habita, d’aquesta persistència del passat que no és un record, sinó una textura. Leiva ens deixa en aquest punt estrany on el passat i el present es fonen. No ens ha explicat un record, sinó una emoció: una esquerda per on el temps es filtra i es queda. I potser aquest és el veritable valor de Uno de esos días: sentir com l’ombra del que vam ser, del que vam viure en aquells dies, encara perdura. Encara ens perfila.

::: Altres n'han dit...
Zona negativa (D. García Rouco), 365 Comics por Año, La noche americana (RJ. Prous), Un libro al día (C. Ciprés), 13 millones de naves (E. Castillo), Gotham Còmics (J. Albertí), Cadena SER.

::: Enllaços:
Andrés G. Leiva, procés, tècnica i context, Jiménez del Oso, les tensions internacionals, la generació perduda.