El bon soldat - Ford Madox Ford

"(...) Estem tots tan espantats, estem tots tan sols, necessitem tant que des de l’exterior se’ns reafirmi el nostre propi valor per existir!"

Madox Ford, Ford. El bon soldat. Una història de passió.
Barcelona: Edicions de 1984, 2022

The Good Soldier: A Tale of Passion. Traducció de Maria Iniesta.
Col·lecció Mirmanda, 30




::: Què en diu la contraportada…
Publicada per primer cop el 1915 i considerada pel mateix autor com la seva millor novel·la, El bon soldat és la història tràgica sobre la relació entre dues parelles. Ford Madox Ford posa damunt la taula molts dels aspectes que la societat de l’època pretenia amagar: l’angoixa, provocada per la degeneració moral i física, la sexualitat... El relativisme i l’ambivalència que imperen en l’obra fan que la castedat i el llibertinatge semblin perfectament intercanviables en tot moment, tot és qüestionat i qüestionable. La riquesa de la seva prosa ha fet que se la consideri una de les novel·les més irresistible si enlluernadores mai escrites sobre l’engany, el control, la infidelitat i l’amor no consumat.

::: Com comença...
Aquesta és la història més trista que hagi sentit mai. A Nauheim, feia nou estius que havíem establert amb els Ashburnham una relació molt estreta –o més aviat aquella mena de relació tan desinhibida i fàcil i, tot i així, tan propera com la que un bon guant hauria de tenir amb la mà.

::: Moments...
(Pàg. 13)
No sé res –res en absolut- dels cors dels homes. Només sé que estic sol... terriblement sol.

(Pàg. 31)
Déu del cel, ¿què hi veien, totes, en aquell home? Perquè us juro que això és tot el que hi havia en ell, per dins i per fora; encara que es deia que era molt bon soldat. Tot i així, Leonora l’adorava amb una passió que era com una agonia i l’odiava amb una agonia que era tan amarga com la mar. ¿Com és possible que fes sorgir quelcom com ara un sentiment en algú?

(Pàg. 53)
Però ara penseu en aquell pobre desgraciat... Jo, que segurament hi tinc tot el dret, us demano que penseu en aquell pobre infeliç. ¿És possible que un infortunat diable com ell arribés a sentir-se tan turmentat per un destí cec i inescrutable? Perquè no hi ha una altra manera de veure-ho. Cap ni una. Em sento amb el dret de dir-ho perquè durant anys ell fou l’amant de la meva dona, perquè la va matar, perquè ell va acabar amb tots els petits plaers que jo tenia a la vida. No hi ha jutge que tingui dret a dir-me que no hauria de demanar pietat per ell, la vostra, que m’escolteu silenciós a l’altra banda de la llar de foc, la del món, o la de Déu, que va crear en ell aquells desitjos, aquelles bogeries...

(Pàg. 87)
Em penso que si aleshores jo m’hagués mostrat ardent, ella hauria acceptat de fer el paper d’esposa meva, o bé m’hauria rebutjat del tot. Però, com que vaig actuar com un veritable gentleman de Filadèlfia, em va convertir, suposo, en un home infermer. Potser va considerar que a mi no m’importaria.

(Pàg. 96)
(...) Edward Ashburnham valia la pena. ¿Us he fet entendre prou bé quin company tan esplèndid era –gran soldat, terratinent excels, magistrat treballador, extraordinàriament amable i cuidadós, en fi, un personatge públic equànime, d’idees rectes i de bon tractar? Em temo que no us ho he explicat prou.

(Pàg. 103)
Bé, em sembla que ho he explicat amb prou claredat. Ara deixeu-me anar al 4 d’agost de 1913, l’últim dia de la meva absoluta ignorància –i, us ho asseguro, de la meva perfecta felicitat.

(Pàg. 110)
- ¿(...) No se’t fa estrany de pensar que, si la teva dona no hagués estat l’amant del meu home, segurament no hauries vingut mai aquí?
I així és com me’n vaig assabentar –de ple a la cara, així mateix. No vaig dir res i tampoc no crec que sentís res, a menys que ho fes aquest jo misteriós i inconscients que hi ha dessota la majoria de persones. Potser un bon dia, quan estigui inconscient o camini adormit, me n’aniré fins a la tomba del pobre Edward i hi escopiré. Em resulta una de les coses més improbables que podria fer, però aquí queda.

(Pàg. 118)
M’he arribat a convertir en un autèntic cínic, en aquests assumptes. Em refereixo que és impossible de creure en la permanència de l’amor, masculí o femení. O, en qualsevol cas, és impossible de creure en la permanència de cap passió primària. Tal com jo ho veig, com a mínim ple que respecta a l’home, un afer amorós, l’amor per qualsevol dona concreta... té a veure amb l’ampliació de l’experiència. Amb cada nova dona que l’atrau, sembla que assoleixi un eixamplament d eles perspectives, o , si ho preferiu, que adquireixi nous territoris. La corba d’una cella, el to d’una veu, una estranya expressió característica... totes aquestes coses –i són just aquestes coses les que fan créixer la passió amorosa- són com un gran conjunt d’objectes en l’horitzó que tempten l’home a anar més enllà, a explorar.

(Pàg. 120)
Estem tots tan espantats, estem tots tan sols, necessitem tant que des de l’exterior se’ns reafirmi el nostre propi valor per existir!

(Pàg. 157)
¿(...) qui dimonis pot parlar de l’essència de ningú? ¿Qui diantre sap res del cor d’algú altre –ni del seu mateix?

(Pàg. 166)
L’anomeno “La història més trista”, més que no pas “La tragèdia dels Ashburnham”, senzillament perquè és molt trista, però no estava sotmesa a cap corrent que arrossegués les coses cap a un desenllaç ràpid i inevitable... No té cap dels moments àlgids que solen acompanyar les tragèdies; no hi ha una nèmesi, no hi ha un destí. Aquí hi havia dues nobles persones –perquè estic convençut que tant Edward com Leonora tenien una noble natura-, dues nobles natures empeses avall pel torrent de la vida, com centelles corrent sobre una llacuna i causant misèries, atacs de cor, patiments i mort. I deteriorant-se constantment elles mateixes. ¿I per què? ¿Amb quin propòsit? ¿Per donar quina lliçó? Tot és foscor.

(Pàg. 185)
He explicat aquesta història d’una manera força embolicada, ho sé, i potser a algú li resultarà difícil de seguir el fil en el que eu ser com una mena de laberint. No hi puc fer res. M’he mantingut fidel a la meva idea de ser en una caseta al camp amb un company silenciós que escolta la història tal com va sortint dels meus llavis entre les rauxes de vent i la remor distant del mar. I quan es discuteix un afer –un afer llarg i trist-, es va endavant i endarrere.

(Pàg. 192)
Hauria d’haver-me dit: “La teva dona és una meuca i serà l’amant del meu marit...”. Amb això n’hi hauria hagut prou. Però fins i tot en la seva desesperació va tenir por d’anar tan lluny.

(Pàg. 222)
He tornat a saltar enrere; no ho puc evitar. Es fa molt difícil de mantenir tota aquesta gent en dansa. Us parlo de Leonora i la porto fins a la data actual; després sobre Edward, que s’ha quedat enrere. I llavors la noia també es queda abandonada enrere sense remei. M’agradaria poder-ho escriure en forma de diari personal (...).

(Pàg. 225)
No sabia res , res de la vida excepte que hom ha de viure amb tristesa.

(Pàg. 236)
Així doncs, ¿de debò existeix un paradís terrenal on la gent pot estar amb qui vulgui i tenir el que vulgui i sentir-se a gust entre el frec de les fulles d’olivera, a l’ombra, gaudint de la fresca? ¿O les vides dels homes són totes com les nostres, la gent benestant- com les vides dels Ashburnham, dels Dowell, dels Rufford: trencades, tumultuoses, turmentades, sense romanticisme, amb èpoques esquitxades de crits, d’imbecil·litats, de morts i d’angoixes? ¿Qui diantre ho sap?

(Pàg. 251)
Compte, no pretenc predicar res contrari a la moralitat establerta. No advoco a favor de l’amor lliure no en aquest ni en cap altre cas. La societat ha de perdurar, suposo, i només pot existir si hi prosperen les persones normals, les virtuoses i les que són una mica mentideres, i si els apassionats, els tossuts i els excessivament sincers es veuen condemnats al suïcidi o a la bogeria.

::: Què en penso...
El bon soldat de Ford Madox Ford no és només la història d’un adulteri. Va més enllà i es converteix en una fita literària en fer esclatar la forma victoriana des de dins. Ho aconsegueix mitjançant un narrador que no sap narrar, d’una estructura desordenada i d’uns personatges que no caben en el dualisme moral del segle XIX. Aquesta ruptura formal no és un caprici, sinó la manera com Ford converteix la crisi moral edwardiana en forma literària: un món que encara manté les façanes victorianes però que ja no pot sostenir-les, una societat que viu entre la rigidesa moral i el desig clandestí, entre la tradició i la modernitat.

És el moment en què Ford Madox Ford prefereix abandonar la linealitat narrativa i entrar en el territori de la consciència fragmentada. Ho fa amb la veu de John Dowell, el personatge-narrador que, malgrat semblar transparent i neutre, és radicalment opac. La seva innocència és una màscara, la seva memòria és un mirall trencat. Dowell, a poc a poc, es revela com un narrador amb un punt de vista individual, personal i solitari, que ofereix un relat del tot ambigu. Aquesta ambigüitat no és un defecte: és el dispositiu central del llibre.

Ford construeix aquesta ambigüitat com un mecanisme narratiu: la novel·la avança i retrocedeix, es contradiu, es corregeix. No hi ha diàlegs perquè no hi ha altres veus: tot passa pel sedàs d’un home que (diu que) no entén la seva vida i que, per això mateix, no pot explicar-la. La fragmentació temporal és la forma mateixa de la seva consciència.

Justament això provoca que Dowell tracti amb reverència i admiració —gairebé com un màrtir sacrificat en l’altar de l’adulteri— Edward Ashburnham, l’adúlter, el “bon soldat” que li pren l’esposa. El tractament del narrador d’aquest personatge es converteix gairebé en un panegíric. El panegíric en realitat ho diu tot de Dowell i és un exemple magistral de la psicologia de la negació.

Aquesta autoconsciència trencada del narrador genera moments metaliteraris quan Dowell s’adreça al lector. Parla amb el lector com si busqués un confident, algú que li segueixi la corda, algú que accepti la seva versió. Aquest recurs converteix el lector en còmplice involuntari i, alhora, en jutge moral.

Però per al lector, a poc a poc es va revelant que Dowell no és fiable. Potser menteix? Potser és un ignorant que no coneix tota la història? Potser és un mecanisme de defensa? Perquè… quin marit no es molestaria a descobrir la infidelitat? Quin marit no intentaria evitar la mort de la pròpia esposa? Quin marit idolatraria l’amant? Aquestes incongruències són senyals de la seva incapacitat moral. Dowell, com a narrador, cerca la veritat però aporta més confusió que claror. La seva veritat és contradictòria i pot ser interpretada de múltiples maneres. La novel·la es converteix així en un espai on la veritat existeix, però cal cercar-la en les fissures i en les mancances de la veu que la narra. És un exemple canònic de narrador no fiable.

La novel·la està estructurada en quatre parts que funcionen com un procés de revelació retardada. “Aquesta és la història més trista que hagi sentit mai”, anuncia el narrador. Les tres primeres plantegen la trama bàsica mitjançant records que s’encavalquen i detalls que es revelen quan ja no serveixen per salvar ningú. La quarta part, en canvi, és el tancament: el moment en què es resol aquesta relació malaltissa entre els personatges i també el moment en què Dowell es permet jutjar, condemnar, reescriure. És aquí quan aflora una certa misogínia latent; una misogínia que té un únic propòsit: salvar-se culpant les dones. La seva veu es torna més dura, més amarga, més desesperada, perquè descriu la davallada moral i la desesperació existencial d’Edward, paral·lela a la seva pròpia.

A nivell temàtic, El bon soldat és també una crítica devastadora de la institució matrimonial edwardiana. Els matrimonis de la “bona gent” que hi apareixen són façanes: construccions socials que amaguen desig, culpa, manipulació i fragilitat emocional, i que basculen entre el ser i el semblar, entre la intimitat i la representació. Ford mostra així com el matrimoni és un espai de repressió i de violència emocional.

Crida especialment l’atenció el paper que juga l’Església catòlica. El narrador la utilitza per dibuixar la culpa i la repressió. Ridiculitza sovint el catolicisme, fet que revela tant el seu prejudici protestant com la seva incomprensió profunda. El catolicisme apareix com un espai de normes rígides i de culpes que no es resolen. Ford no critica la fe: critica la manera com els personatges la viuen com a mecanisme de contenció emocional.

Si a més hi sumem que el camp semàntic de la novel·la gira al voltant de la malaltia, la tristesa, la fragilitat, la culpa, la feblesa moral, la frustració i el turment de viure, és lícit concloure que aquesta tristesa va més enllà dels personatges i retrata una època que s’acaba: l’edwardiana, la tristesa d’un món que encara no sap que està mort. La prosa i l’estil de Ford són una barreja fascinant de classicisme i modernitat. Elegant i elaborada, recorda el XIX, però utilitza tècniques narratives que anticipen el modernisme: fragmentació temporal, interiorització de la consciència, absència de diàlegs, metaliteratura. És una novel·la que mira enrere i endavant alhora, i que per això ocupa un lloc únic en la història literària.

En definitiva, The Good Soldier és una història d’adulteri que es converteix en diagnòstic d’una època, en estudi de la ceguesa moral, en experiment narratiu sobre la memòria, la percepció i la intencionalitat. Una novel·la que exigeix al lector que triï el gra de la palla. Una novel·la que no es limita a explicar el turment de viure, sinó que el fa llegible, frase a frase, com si cada línia fos una fissura en un mirall que ja no es pot recompondre.

Tampoc us vull enganyar. Són moltes pàgines de lectura espessa, complexa. Fulleja-la abans de llançar-t’hi. Encara que si hi entres, no en surts igual.

::: Altres n'han dit...
Rella, Gaudir la cultura (M. Nistal), Historiata, Hielo 9,  Entre montones de libros, Un libro al día (Santi), Letras en vena (J.L.Romero), Anika entre libros (R. Ruiz), La antigua Biblos, El baile de las palabras, Das Bücherregal, Qué leería Jane Austen, Estandarte (Sra. Castro), Penúltima (L.F. Pérez), ZasMadrid (P.M.Domene), Del Furore..., Il Consigliere Letterario, Reading Matters.
::: Enllaços:
Ford Madox Ford, literatura impressionista, per què llegir-lo?, els punts clau que sustenten la novel·la, la importància i el paper del narrador, àcid prússic, nitrat d’amil i altres begudes "terapèutiques". 

::: Llegeix-lo:
Anglès (multiformat, html, Webster's Thesaurus Edition)

::: Escolta'l:
Anglès