Consells als joves escriptors - Charles Baudelaire





"Hi ha pocs homes dotats de la facultat de veure, i encara molts menys que posseeixin el poder d’expressar."





Baudelaire, Charles. Consells als joves escriptors. 
Barcelona: Columna, 1996. 

Traducció de Lluís Mª Todó.
Col·lecció Biblioteca d’idees literàries, 2




 Com comença...
Els preceptes que segueixen són fruit de l’experiència; l’experiència implica certa quantitat d’equivocacions; com tothom les ha comeses –totes o gairebé totes-, espero que la meva experiència serà verificada a partir de la dels altres.
Consells als joves escriptors.

 Moments...
(Pàg. 23)
(...) qualsevol començament ha estat precedit d’alguna cosa, i que és resultat de vint altres començaments que ningú no coneix.
Consells als joves escriptors.

(Pàg. 26)
En efecte, l’odi és un licor preciós, un verí més car que el dels Borja, perquè està fet amb la nostra sang, el nostre somni i dos terços del nostre amor! Cal ser-ne avar!
Consells als joves escriptors.

(Pàg. 27) 
Per escriure de pressa s’ha d’haver pensat molt, haver carregat el tema quan se surt a passejar, quan es va al bany, al restaurant, gairebé a casa l’amant.
Consells als joves escriptors.

(Pàg. 28)
La inspiració és, decididament, germana del treball diari. Aquests dos contraris no s’exclouen, tal com no s’exclouen tots els contraris que constitueixen la natura. La inspiració obeeix, com la fam, com la digestió, com la son.
Consells als joves escriptors.

(Pàg. 29)
L’art que satisfà la necessitats més imperiosa sempre serà el més honrat.
Consells als joves escriptors.

(Pàg. 33)
No conec cap sentiment més incòmode que l’admiració. Per a la dificultat d’expressar-se com cal,  s’assembla a l’amor.
Théophile Gautier.

(Pàg. 43) 
(...) com més facultats reclama un objecte, menys noble i pur, més complex és i conté més bastardia. La Veritat serveix de base i finalitat a les ciències; invoca sobretot l’intel·lecte pur. En aquest cas, la puresa d’estil serà benvinguda, però la bellesa d’estil hi pot ser considerada com un element de luxe.
Théophile Gautier.

(Pàg. 49)
En la paraula, en el verb, hi ha alguna cosa sagrada que ens prohibeix fer-ne un joc d’atzar. Manejar amb saviesa una llengua és practicar una mena de bruixeria evocatòria.
Théophile Gautier.

(Pàg. 50)
La novel·la, que té un lloc tan important al costat del poema i la Història, és un gènere bastard que té un domini realment sense límits. Com tants altres fills bastards, és un fill privilegiat per la fortuna, i tot li surt bé. No pateix d’altres inconvenients ni té més perills que la seva infinita llibertat. El relat cur, més constret, més condensat, gaudeix dels beneficis eterns de la trava: el seu efecte és més intens; i com que el temps dedicat a la lectura d’un relat curt és molt menor que el cal per digerir una novel·la, no es perd res de la totalitat de l’efecte.
Théophile Gautier.

(Pàg. 54)
Un dels privilegis prodigiosos de l’art consisteix a fer que l’horrible, expressat de forma artística, esdevingui bellesa, i que la pena ritmada i cadenciosa ompli l’esperit d’una joia tranquil·la.
Théophile Gautier.

(Pàg. 69) 
Alguns crítics havien dit: aquesta obra, realment bella per la minuciositat i vivesa de les descripcions, no conté ni un sol personatge que representi la moral, que faci parlar la consciència de l’autor. On és el personatge proverbial i llegendari, encarregat d’explicar la faula i dirigir la intel·ligència de l’autor? Dit d’una altra manera, on és la requisitòria?
Quin disbarat! Eterna i incorregible confusió de les funcions i els gèneres! Una veritable obra d’art no té cap necessitat de requisitòria. La lògica de l’obra basta per a totes les postulacions de la moral, i és cosa del lector treure les conclusions de la conclusió.
Madame Bovary de Gustave Flaubert.

(Pàg. 71)
(...) totes les dones intel·lectuals li estaran agraïdes per haver elevat la femella a una altura tan poderosa, tan lluny de l’animal pur i tan a prop de l’home ideal, i també per haver-la fet participar d’aquest doble caràcter de càlcul i de somieig que constitueix l’home perfecte.
Madame Bovary de Gustave Flaubert.

(Pàg. 78)
L’Americà és un home pràctic, orgullós de la seva força industrial i un pèl gelós de l’antic continent.  Pel que fa  a la pietat envers un poeta que podia enfollir de pena i d’aïllament, no té temps per a això. Està tan cofoi de la seva jove grandesa, té una fe tan ingènua en l’omnipotència de la indústria, està tan convençut que aquesta acabarà menjant-se el Diable, que concep certa pietat per tots aquests somieigs.
Vida i obres d’Edgar Alla Poe.

(Pàg. 96)
Sembla com si la Natura, i és una cosa que s’ha observat sovint, fes molt dura la vida d’aquells de qui vol treure grans coses.  Amb una aparença de vegades feble, estan tallats com atletes, són bons per al plaer i per al sofriment.
Vida i obres d’Edgar Alla Poe.

(Pàg. 112)
En general, Poe suprimeix els accessoris, o almenys els dóna un valor molt mínim. Gràcies a aquesta cruel sobrietat, la idea generadora es deixa veure millor i el tema es destaca ardentment sobre el fons nu. Pel que fa al seu mètode de narració, és senzill. Abusa del jo amb una cínica monotonia. Sembla com si estigués tan segur d’interessar, que es preocupa poc de variar els mitjans. Els seus contes gairebé sempre són relats o manuscrits del personatge principal. Quan a l’ardor amb què sol treballar sobre l’horrible, ho he notat en molts homes que sovint és el resultat d’una energia vital molt gran i inocupada, alguna vegada d’una obstinada castedat i també d’una profunda sensibilitat reprimida. La voluptuositat sobrenatural que pot trobar un home en veure rajar la seva pròpia sang, els moviments sobtats i inútils, els grans crits llançats a l’aire quasi involuntàriament són fenòmens anàlegs. El dolor alleuja el dolor, l’acció descansa del repòs.
Vida i obres d’Edgar Alla Poe.

(Pàg. 123)
La bellesa està feta d’un element etern, invariable, que té una qualitat extraordinàriament difícil de determinar, i d’un element relatiu, circumstancial, que serà, si voleu, l’època, la moda, la moral, la passió, ara l’un ara l’altre, o bé tots alhora. Sense aquest segon element, que és com l’embolcall divertit, titil·lant, aperitiu, del diví pastís, el primer element seria indigest, inapreciable, no adaptat ni apropiat a la naturalesa humana.
El pintor de la vida moderna.

(Pàg. 129)
(...) el geni no és sinó la infància recuperada a voluntat, la infància ara dotada, per expressar-se, d’òrgans virils i de l’esperit analític que li permet ordenar la suma de materials recollits involuntàriament.
El pintor de la vida moderna.

(Pàg. 132) 
Hi ha pocs homes dotats de la facultat de veure, i encara molts menys que posseeixin el poder d’expressar.
El pintor de la vida moderna.

(Pàg. 133)
La modernitat és el transitori, el fugitiu, el contingent, la meitat de l’art; l’altra meitat és l’etern i immutable.
El pintor de la vida moderna.

(Pàg. 149)
L’home ric, ociós i fins i tot desenganyat, que no té més ocupació que seguir la pista de la felicitat; l’home educat en el luxe i acostumat a l’obediència dels altres des de la joventut, aquell que no té altra professió que l’elegància, sempre, en tots els temps, gaudirà d’una fesomia diferent, totalment a part. El dandisme és una institució vaga, com el duel; molt antiga, ja que Cesar, Catilina, Alcibíades ens en proporcionen tipus brillants; molt general, perquè Chateaubriand l’ha trobada en els boscos i a la vora dels llacs del Nou Món. El dandisme, que és una institució fora de les lleis, té unes lleis rigoroses a què estan sotmesos tots els seus súbdits, per fogosos o independents de caràcter que siguin.
El pintor de la vida moderna.

(Pàg. 150)
Ja es veu que, per certs costats, el dandisme limita amb l’espiritualisme i amb l’estoïcisme. Però un dandi no pot ser mai un home vulgar. Si cometés un crim, potser no cauria en desgràcia, però si aquest crim tingués un origen trivial, el deshonor seria irreparable. Que el lector no s’escandalitzi per aquest to greu dins de la frivolitat, i que recordi que hi ha una grandesa en totes les follies, una força en tots els excessos.
El pintor de la vida moderna.

(Pàg. 153)
[La dona] És més aviat una divinitat, un astre que presideix totes les concepcions del cervell masculí, és un emmirallament de totes les gràcies de la natura condensades en un sol ésser, és l’objecte d’admiració i curiositat més intens que el paisatge de la vida pot oferir a un contemplador. És una mena d’ídol, potser estúpid, però enlluernador, encisador, que manté les voluntats i els destins lligats a la seva mirada.
El pintor de la vida moderna.

(Pàg. 155)
Tot el que és bell i noble és resultat de la raó i el càlcul. El crim, que l’animal humà aprèn a estimar al ventre de la seva mare, és originàriament natural. La virtut, al contrari, és artificial, sobrenatural, perquè a tots els temps i a totes les nacions han calgut déus i profetes per ensenyar-la a la humanitat animalitzada, i l’home, tot sol, ha estat incapaç de descobrir-la.
El pintor de la vida moderna.

(Pàg. 156)
Cal considerar, doncs, la moda com un símptoma del gust per l’ideal que neda en el cervell humà per sobre de tot allò grosser, terrestre i immund que la vida natural hi acumula, com una deformació sublim de la natura, o més aviat com un intent permanent i successiu de reforma de la natura.
El pintor de la vida moderna.

 Enllaços:
 Llegeix-lo:
Francès (Conseils aux jeunes littérateurs - html)

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El baró rampant - Italo Calvino

El poema de la rosa als llavis - Joan Salvat-Papasseit

Hijo de Satanás - Charles Bukowski