Espill o Llibre de les dones - Jaume Roig

"(...) bollir en oli,
menjar les mans, morir abans,
ans peus estendre, que muller pendre;
ans soterrat que mullerat (...)."

Roig, Jaume. Espill o llibre de les dones.
Barcelona: Edicions 62, 1978.

Col.lecció Les millors obres de la literatura catalana, 3

::: Què en diu la contraportada...
Jaume Roig (València c. 1400 – Benimàmet 1.478) fou un famós metge valencià, autor d’un sol llibre, aquest Espill o Llibre de les dones que ara presentem. El qual tanmateix el situa en un lloc d’honor dins les lletres catalanes. El llibre és escrit en noves rimades forma mètrica molt en voga a la seva època, i és un prodigi d’enginy i mestratge literaris. Hi narra la historia d’un personatge que, primerament, fa una vida de vagabund i que, després, intenta d’estabilitzar-se a través del matrimoni, en el qual fracassa repetidament, fins que cerca refugi en la contemplació i la penitència. Aquesta historia central dóna peu a nombroses històries i anècdotes secundàries – i en aquest sentit por fer-nos recordar Bocaccio-, amb les quals Roig planteja la seva lliçó moral. De fet, canalitza totes les seves experiències en un sol sentit: les relacions de l’home amb la dona, amb una denuncia agra i violenta contra tota mena d’enganys femenins. A través d’aquesta lliçó, Jaume Roig elabora un autèntic fresc de la vida real, del món quotidià a la València del segle XV.

En resum, es tracta d’una obra excepcional que clausura molts camins medievals i que n’inaugura d’altres de moderns.

::: Com comença...
Magnífic mossèn Joan
Fabra, cavaller valent,
pel gentil atreviment
que, entre dones, vos roman,
aquest rescrit vos coman:
per vós sia tot llegit,
ben llimat e corregit,
afegint-hi lo que hi fall (...).

::: Moments...
(Pàg. 29)
(...) De mon parlar,
tots, si’m creureu, elegireu
no mai amar, ans desamar;
mai inquirir ne perseguir,
jamés caçar, menys abraçar
foc inmortal, d’infern portal,
dones dampnades, enverinades
d’aquell verí ab que ferí
al llur antic primer amic
Eva, de mort, dins aquell hort
on fou formada. Per llur errada,
llexà llavor de frau, erro
e gran palea a sa ginea;
e quantes són ara en lo món,
són diablesses, domoniesses,
car les primeres amors són veres
e totstemps duren; per ço hi aturen
tant los diables (...).
Prefaci – Segona Part.

(Pàg. 39)
La vella fembra del temps no’s membra;
tendrà la pantxa ab plecs com mantxa,
ab semblant pell com terçanell
o txamellot; parrà bossot
buit la mamella; put-li l’exella;
cap alquenat, front estirat;
no tendrà dents; conta los béns,
no los seus anys, del pus estranys,
bolliciosos e ociosos (...).
Primer llibre: de sa joventut. I De la fadrinea, ab sa mare.

(Pàg. 43)
(...) Mas poc aprés
prenguí mos gatges e fiu viatges,
ab molt valent ardida gent
de la francesa contra l’anglesa
fent cavalcades molt estimades,
fort guerrejant e saltejant,
cobrant castells; molts jovencells
apresonàvem i’ls rescatàvem
per molt argent; cruel, urgent
fèiem la guerra, e la desferra
molt bé’s partia: tothom n’havia (...).
Primer llibre: de sa joventut. II Com fon afillat e tramès.

(Pàg. 62)
(...) De cent novelles
e facecies, filosofies
del gran Plató, Tuli, Cató,
Dant, poesies e tragedies,
tots altercaven e disputaven.
Qui menys sabia més hi mentia; (...)
Segon llibre: de quant fon casat. I Com pres donzella.

(Pàg. 63)
(...) Ab sos parents
ella féu lliga. Menys qu’una figa
tot ho preà; mas be’s pensà
ella que fóra, mort io, senyora,
e partiria ab qui’s volria.
¡Com esperava e desijava
que io morís! Pensí cobrís
la desamor, llexàs remor
i tempestat. Sa malvestat
llavòs doblà: desamoblà
la casa mia, del que hi havia
furtà, robà en quan trobà
avinentea; no hac perea
d’empenyorar e trafegar (...).
Segon llibre: de quant fon casat. I Com pres donzella.

(Pàg. 83)
(....) Vell avançat, io ja cansat
de tempestats e malvestats,
perqu’em fartava, me n’apartava,
de sentir crits, remors, brogits,
e bregues braves ab les esclaves
que foren meues. Les que hi dux seues
molt favoria. E avorria
tots mos parents e benvolents;
amics antics, criats de txics,
mal los volia. Mai se dolia
ne duia dol si qualsevol
dels meus moria, e si guaria
no’ls visitava. Mal reposada,
maliciosa, de mi gelosa
estretament, pacientment
mai ho prenia si tart venia.
E quant hi era, tots temps guerrera
dava’m turment. Raonament
mai escoltava. (....)
Segon llibre: de quant fon casat. III Com pres viuda.

(Pàg. 97)
(...) Dix ell: “Digau, e començau
cruant, senyant, ab plos pregant
Déu que’ns ajut.” Lo promo segut,
lo cap se cobre; ella’s descobre;
dient, molt sua; monstrant-se nua,
dius que’s descobra e faran obra
lla perquè hi són. “No vull del món
sinó sols vós. Puis som abdós,
hajam plaer ab bon boler
e fin’amor.” Lo confessor,
no mal parler, dix: “Mon poder
no basta absolre, ni us puc io tolre
tan gran calor. Tanta dolor
dels peccats costres, mil paternostres
ni vint psaltiris, trenta cristiris,
no us bastaran. Déu vos coman.”
E tirà via.(...)
Segon llibre: de quant fon casat. III Com pres viuda.

(Pàg. 105)
(...) Primer contà
tots mos anys mals; recogità’ls
ab amargor, dolor, agror
d’ànima mia; pressents tenia
afliccions e passions
mig oblidades e ja passades.
Tercer llibre: de la lliçó de Salamó. I

(Pàg. 111)
(...) Dot, exovar,
lo perd per dret la qui comet
fer adulteri a vituperi
del marit seu; e morir deu
sentenciada: apedregada,
per la llei vella. Dins en Castella
mor degollada; alt enforcada,
en Aragó. Por lo fur, no
mor en València; sols penitència
pecuniària rep fornicària;
puta bagassa ab simple passa
punició (...).
Tercer llibre: de la lliçó de Salamó. I

(Pàg. 112) 
(...) Ha-hi enemiga
al món major? ¿Caïm pijor,
pus adversari? ¿Troba’s cossari
pus celerat? ¿Hi ha cullerat
major traïdor ni robador
en Balaguer que la muller?
Totes, gosades, totes usades
són de furtar (...).
Tercer llibre: de la lliçó de Salamó. I

(Pàg. 120)
(...) Que són, vull cloure,
superbes, vanes, vils, inhumanes.
En hòmens mil no hi ha un vil,
e si n’hi ha algun vilà
en lo mil·ler, fa-hu la muller.
E qualsevulla dona lo sulla,
mare també. Bell nom n’obté,
honrat en cort: cornut e bord,
bastard, malvat, afeminat,
gaiol, fembrer e bagasser,
concubinari e fornicari,
macip catxat (...).
Tercer llibre: de la lliçó de Salamó. I

(Pàg. 129)
(...) No stan pel cost, sols vinga tost:
los marits paguen. Ans que s’ho traguen,
cert no hu aforen, e mai se moren
fins destruït han lo marit.
Qui les defèn sa vida ven,
la fe i honor e sa valor.
Si n’emprèn lliça se embardissa,
per llur malícia, contra justicia
e veritat: sa malvestat
volent cobrir, solen mentir (...).
Tercer llibre: de la lliçó de Salamó. I

(Pàg. 136)
(...) Mas si’ls fa nosa
lo fill qu’és nat e n’han mal grat,
no’ls plau que vixca. D’ells fan perixca
bollit, cremat, nu, soterrat.
Altres ofeguen, en mar los neguen,
en pous e rius ne llancen vius
sens batejar; d’ells fan menjar,
tallats a trossos, a porcs e gosos
malignament (...).
Tercer llibre: de la lliçó de Salamó. I

(Pàg. 152)
(...) D’una cabreta pres la coeta,
llengua li’n feu; cert bé prevéu
Déu què seria. Ab maestria
imposà nom: Adam a l’hom,
Eva a la dona. “Adam” camp sona
vermell o roig; “Eva”, mal goig,
maldició, perdició,
e remor d’ossos, boca e mossos,
plor s’interpreta (...).
Tercer llibre: de la lliçó de Salamó. II

(Pàg. 165)
(...) De fill santíssmim
restà prenyada, acompanyada
de son espòs, lo ventre clos
sempre restant. Aquell instant
que dix: “Fet sia”, l’humil Maria
verge secreta fo prenys ferfeta,
verge sancera e mare vera,
verge casada, prenys no casada,
grossa llaugera, prenys caminera (...).
Tercer llibre: de la lliçó de Salamó. II

(Pàg. 176)
(...) Déu t’ha fet franc,
net e llibert; en lloc desert
te fas catiu, fuigs de Déu viu,
dexer senyor ton creador
omnipotent, fas-te servent
del teu pecat; Déu oblidat,
vals al diable. Fuig de l’estable
tan profanta. Descaminat,
luxuriós, pròdig, golós,
ab gran instància, de la substància
de ton ric pare e bona mare
ta part has presa; has-la despesa
prodiguejant, meretricant
a ton delit; has pres partit
molt honorós, ab lo fangós
porc t’acompanyes, de ses castanyes
e segonades, faves sobrades
no’t pots fartar. ¿Que hi vols restar?
Les dones totes saps que són glotes
més que la mar; foc de cremar,
terra del ros, d’infern caós (...).
Tercer llibre: de la lliçó de Salamó. III

(Pàg. 204)
(...) Lo creador
en fer, crear, no pot errar;
vol, pot e sap, tiny lo seu drap
vermell, verd, blau, groc, com li plau.
A son plaer, fa com l’oller,
qui d’una massa ne fa terrassa,
olla, scudella, plat, canterella,
morter, llibrell, gentil vexell,
lleig, com se vol (...).
Tercer llibre: de la lliçó de Salamó. III

(Pàg. 217) 
(...) Sens temps remetre, volgui prometre,
fiu jurament, vot, sagrament
ab cor d’atendre, mai muller pendre,
mas viure franc; mai en un banc
seure ne taula, ni mai paraula,
raonament, mot, parlament
d’elles sentir, ni mai oir
llur malempoli; bollir en oli,
menjar les mans, morir abans,
ans peus estendre, que muller pendre;
ans soterrat que mullerat (...).
Quart llibre: d’enviudar. I Com ordena sa vida.

(Pàg. 225)
(...) En lo present, mon fill plasent
Baltasar Bou, no hi ha res nou;
antic és tot. Io, car nebot,
t’he sols rescrit què’m par profit,
mel e mantega: si bé’s mastega,
pot ben valer a ben saber,
conèxer clar, bé specular
e inquirir, bé dicernir
què’s deu amar, què desamar,
què eligir, que avorrir.
Quart llibre: d’enviudar. IV Acabament.

::: Què en penso...
Primera advertència: Espill o llibre de les dones no s’ha de prendre al peu de la lletra. Certament s’escriu al voltant d’un relat central misogin. Però és un relat que cerca constantment la sàtira, la comicitat si voleu. Des d’aquest punt de vista, doncs, la misogínia només és el punt de partida. La pedra angular a partir de la que es vesteix tota la resta de l’estructura narrativa, molt més rica temàtica i argumentalment.

Segona advertència: no estem davant de cap relat biogràfic. De fet Espill o llibre de les dones vindria a ser ( i salvant les distàncies històriques i culturals) quelcom similar al que avui anomenem autoficció. En aquest cas la proposta de Jaume Roig respon a un relat narrat en primera persona per un autor que a la vegada és fa protagonista d’un relat –d’unes memòries- que, usant personatges reals i fets històricament provats, serveixen a una finalitat certament moralitzant.

Tercera advertència: més enllà de la temàtica misògina, i del suposat relat autobiogràfic, el veritablement important a Espill o llibre de les dones -el protagonista real per dir-ho clar-, és el retrat que fa l’autor de la quotidianitat de la societat medieval valenciana. Del seu parlar, de les seves ocupacions, de les seves distraccions, de les seves creences,...

En aquest sentit, Jaume Roig fa servir un lèxic riquíssim per descriure personatges, ambients i situacions del dia a dia que, sens dubte, és la clau de volta que converteix a l’Espill en un dels llibres més representatius de la narrativa medieval als Països Catalans.

I darrera advertència: més enllà de la comicitat i de l’aventura present en el relat, es tracta d’una obra difícil de llegir. El format triat per l’autor –més de 16.000 versos de quatre síl·labes- condueix de manera inevitable a una lectura de mecànica lenta. De constant entrebanc per l’ús de formes arcaiques del català. De dificultat contextual per referències històriques o culturals que avui en dia, el lector de base, ignora.

Malgrat les quatre advertències prèvies, Espill o llibre de les dones és capaç encara avui -en una societat “èticament correcte” (que sens dubte ens condueix a la imbecil·litat absoluta)- de provocar la riallada en aquell lector que entengui la proposta de Roig igual que un servidor: és a dir, com una deformació extrema de l’anècdota per captar l’atenció –mitjançant la comicitat- i diferenciar-se de les temàtiques cavalleresques. Una proposta picaresca que, mitjançant l’exabrupte, l’escarni i la burla, intenta edificar un discurs moralista de fons masclista.

Cal, doncs, entendre-la com el que és: una obra deutora d’un temps en que, o bé s’escrivia sobre gestes heroiques i cavalleria o bé sobre temes amorosos. Una obra que, justament vorejant aquestes temàtiques, crea una narrativa innovadora capaç de deixar una empremta cultural que arriba fins als nostres dies amb un polsim de controvèrsia, just per fer-la interessantíssima.

::: Altres n'han dit...
Bona feina!, Un dia a les carreres, Antònia Carré, Tens un racó dalt del món.

::: Enllaços:
Jaume Roig, poesia narrativa, estructura, rèpliques, misoginia o sàtira?, comicitat o odi?, la medicina a l'obra.

::: Llegeix-lo:
Català (html - facsímil manuscrit)