La veïna - Isabel-Clara Simó
"¿Quina bestiesa anava a fer? Si jo arribava primer que la policia encara podia salvar-la, encara podria tenir-la tota per mi, no m’importa el lloc ni la mena de vida que portéssim."
Simó,
Isabel-Clara. La veïna.
Barcelona: Àrea, 1991
>> Què en
diu la contraportada...
Amb el seu estil
característic, Isabel-Clara Simó construeix a La veïna una vertiginosa intriga
detectivesca que, com les gran novel·les del gènere, demostra que l’atzar pot
trastocar sobtadament la més rutinària i grisa de les vides. Però això,
Leonard, un pacífic administratiu d'una oficina bancària, no ho va descobrir
fins que es va trobar dos policies a la porta de casa per interrogar-lo sobre
el misteriós suïcidi del propietari d'un magatzem del veïnat.
El cadàver en qüestió deixa un controvertit testament: una atractiva vídua enjogassada, una suma de diners més que considerable i un embolic tempestuós capaç de convertir un insípid funcionari que només vol pau i tranquil·litat en un apassionat heroi de trifulgues policíaques.
El cadàver en qüestió deixa un controvertit testament: una atractiva vídua enjogassada, una suma de diners més que considerable i un embolic tempestuós capaç de convertir un insípid funcionari que només vol pau i tranquil·litat en un apassionat heroi de trifulgues policíaques.
>> Com
comença...
Trobar aparcament
al meu carrer era cada cop més difícil. Quan jo arribava, cada dia a les tres o
un quart de quatre, la majoria dels meus veïns ja feia mitja hora o més que
eren a casa, i les dues voreres eren atapeïdes de vehicles.
>>
Moments...
(Pàg. 17)
La família és,
abans que res, per als casament i els enterraments, i les comunions i els
bateigs, a tot estirar. La família no és per parlar de coses, sinó per cerimònies,
per al dinar de Nadal, per recordar que som d’una tribu.
(Pàg. 21)
La dona feia olor
de violetes i de sabó. Tenia la cara pigada i els cabells vermells. No era
maca, però als deu minuts començaves a trobar-li detalls. Després d’una hora et
semblava preciosa (...).
(Pàg. 33)
Una sol·licitud
formal, i al diable tot i tothom. Començaria de nou, coneixeria altra gent. Em
feia plaer pensar que podria trobar bona gent, amb qui fer una tertúlia mansa,
sense vida anterior. Com un ou buit del qual sols queda la closca i la pots
omplir de les coses que tu mateix tens dret a triar.
(Pàg. 56)
Em venien ganes
de riure, ganes de posar-me a dansar i de fer bogeries, perquè la mesquinesa d'aquella conversa, la poca traça amb què havia estat feta, em revelava que
també tota la meva vida havia esta grisa i mesquina, que no érem, jo, i el
senyor Mascaró, i en Germà, i tota la trepa, altra cosa que volves de pols,
granets de sorra d'una gran maquinària que giravoltava implacable, a despit de
si trepitjava els granets de sorra, febles, insignificants i tots iguals que
alimentaven el seu mecanisme.
(Pàg. 61)
Aquella dona havia resumit en un gest tota la misèria d’una vida petita i esclafada. Una dona que mai no havia tingut res i mai no ho tindria; que mai no havia tastat un bon menjar ni havia tingut un bon vestit ni havia gaudit de cap comoditat. Una dona que només havia nascut per treballar i per patri, rere la qual s’endevinava una vida de renys i de crits, de suportar les empentes dels altres. De sofrir sense cap esperança. I tanmateix, només tenim una vida, i ningú no pot repetir.
Aquella dona havia resumit en un gest tota la misèria d’una vida petita i esclafada. Una dona que mai no havia tingut res i mai no ho tindria; que mai no havia tastat un bon menjar ni havia tingut un bon vestit ni havia gaudit de cap comoditat. Una dona que només havia nascut per treballar i per patri, rere la qual s’endevinava una vida de renys i de crits, de suportar les empentes dels altres. De sofrir sense cap esperança. I tanmateix, només tenim una vida, i ningú no pot repetir.
(Pàg. 101)
(...) No podríem tornar mai més, però no importava. Fins i tot sentia una alegria salvatge, tan a prop d’una vida que només havia gosat imaginar en somnis. I amb la Dàlia al costat. Jo faria que m’estimés tota la vida.
(Pàg. 106)
(...) No podríem tornar mai més, però no importava. Fins i tot sentia una alegria salvatge, tan a prop d’una vida que només havia gosat imaginar en somnis. I amb la Dàlia al costat. Jo faria que m’estimés tota la vida.
(Pàg. 106)
Tothom volia seguretat. Tothom volia arrecerar-se de la tamborinada. Tothom es
cagava a les calces. ¿Hi ha algú interessat en la justícia? ¿Hi ha algú que
realment estigui disposat a posar els criminals entre reixes? Quan sents la
gent clamar per més seguretat ciutadana, reclamant més presons, més penes per
als delinqüents, et preguntes què estan disposats a fer per impedir que la gent
vengui droga, que la gent no mat, no violi, ni robi. Ni jo mateix, que m’hi
havia ficat per casualitat, i que estava actuant quan ja no tenia res a perdre
(...).
(Pàg. 112)
¿Quina bestiesa anava a fer? Si jo arribava primer que la policia encara podia salvar-la, encara podria tenir-la tota per mi, no m’importa el lloc ni la mena de vida que portéssim.
¿Quina bestiesa anava a fer? Si jo arribava primer que la policia encara podia salvar-la, encara podria tenir-la tota per mi, no m’importa el lloc ni la mena de vida que portéssim.
(Pàg. 116)
- De vegades un home en té ben bé prou, amb tot el que li passa. Tanmateix, l’endemà les coses són una mica, només una mica, millors. I l’altre, una mica més, encara. Si un aguanta, ja ho pot aguantar tot. Fins i tot la merda en què estem colgats tots plegats.
>> Altres n'han dit...
- De vegades un home en té ben bé prou, amb tot el que li passa. Tanmateix, l’endemà les coses són una mica, només una mica, millors. I l’altre, una mica més, encara. Si un aguanta, ja ho pot aguantar tot. Fins i tot la merda en què estem colgats tots plegats.
>> Altres n'han dit...
Bibliografía Alcoyana, Eso-Institut Francesc Ferrer Guàrdia,
>> Enllaços:
>> Enllaços:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada