El gobelet dels daus - Max Jacob

 


 “Què llegeixes? em va dir, o més aviat quants anys tens?  perquè se sap l’edat pel llibre (...).”

 




Jacob, Max. El gobelet dels daus.
Palma de Mallorca: Lleonard Muntaner Edicions, 2010

Le Cornet à dés. Traducció d’Enric Cassasses.
Col.lecció L’obriülls, 3


::: Què en diu la contraportada...
Què es pensen, doncs, que hi tenim tòfones, al cor? Si et poses l’orella al tic-tac de l’orella sentiràs en tu una cosa que no ets tu mateix i que és un o el dimoni. L’estil de mestre és l’estil de deixeble. Obriré una escola de vida interior i a la porta hi posaré escola d’art. A vegades, quan ronques, el món material desperta l’altre. Mira amb el teu crani al fons del teu capell. La veritat sempre és nova. Una obra sempre és la intel·ligència d’alguna cosa. La poesia moderna se salta les explicacions. Les cases comercials serioses no fan exhibicions d’aparador. L’art despullat i no les despulles de les arts. La inspiració s’ha de vigilar.

::: Com comença...
Els llamps, a l’estranger, no tenen la mateixa forma? Algú que anà a raure a casa dels meus pares discutia del color del cel. Llampa? Era un núvol rosa que avançava. Com va canviar, tot! déu meu! Pot ser que la teva realitat sigui tan viva? (...)
1914

::: Moments...
(Pàg. 50)
Els seus braços blancs esdevingueren tot el meu horitzó.

(Pàg. 52)
A vegades passa quan ronques que el món material desperta l’altre.

(Pàg.60)
Quan el meu germà va tornar de viatge, em va abraçar: “Què llegeixes? em va dir, o més aviat quants anys tens? perquè se sap l’edat pel llibre.” (...).

(Pàg. 63)
El socorrista salvador al canal és anunciat per l’aigua que s’infla i pel cim del vaixell. La resta és un poc de verdura sobre una mica de glòria.

(Pàg. 65)
Oi que sí que el blat espigat i el pollancre tenen certa semblança? L’un vol dir abundància, l’altre orgull.

(Pàg. 66)
Una diadema s’ha convertit en mil caps de diputats.

(Pàg. 94)
Al picador de la porta, d’argent enfosquit, embrutat pel temps, embrutat per la pols del temps, una espècie de Buda cisellat amb el front massa alt, amb les orelles caigudes, amb aires de mariner o de goril·la; era Fantômas. Estirava dues cordes per fer-se pujar no sé què allà dalt. El peu li rellisca; li va la vida; cal arribar a la poma  de trucar, la poma de goma, abans que la rata que la foradarà. Ara bé, tot això no és res més que argent cisellat per al picador d’una porta.
Fantômas

(Pàg. 109)
El bo del vell mossèn! després de separar-nos, el vam veure alçant el vol per damunt del llac com una ratapinyada. Estava tan absort amb els seus pensaments que ni s’adonava del miracle. En veure’s els baixos de la sotana molls, li va estranyar.
Els miracles de veritat

(Pàg. 121)
(...) Si hagués tingut alguna tasca, no se n’hauria sabut sortir, i per això no n’agafava cap. Robert no feia res, que sempre val més que fer mal, i això no li impedia de fer mal fet (...).
Un altre cop la novel·la de fulletó

(Pàg. 128)

Hi havia una locomotora tan bona que s’aturava a deixar passar els passejants. Un dia, un automòbil vingué a sotraguejar per la via fèrria. El conductor digué a l’orella de la seva muntura: “No li posarem denúncia? –És jove, això, digué la locomotora, i no sap.” Es limità a escopir una mica de vapor desdenyós sobre l’esportista desalenat.
Faula sense moral

(Pàg. 157)

Sense confessar-s’ho és que potser tenia por que un dia ella s’equivoqués d’animals. Quan la gràcil amazona romàntica fou al peu de la torre, va aturar el galop del seu cavall, va entrar, va fer un massatge al seu amic i després va fer un xiulet a la muntura que estava força lluny i que va tornar. Que la senyoreta de Mallombrosa fos massatgista, això el seu amic, mira, li ho perdonava, però que fos domadora ja era massa.
La qüestió feminista

(Pàg. 172)

Quan era jove, creia que els genis i les fades es preocupaven de guiar-me i, fos quina fos la injúria que algú m’adrecés, jo creia que li insinuaven paraules que no tenien altre propòsit que el meu bé i només el meu. La realitat i el desastre que m’han fet cantant en aquesta plaça em demostren que sempre he estat abandonat pels déus.  Oh genis, oh fades! torneu-me, avui, la meva il·lusió!
La ruïna de veritat

(Pàg. 187)
El sostre de l’infern s’aguanta amb claus grossos d’or. Al damunt, hi ha la terra. L’infern són unes grans fonts lluminoses tortes. Per la terra, hi ha una mica d’inclinació: un camp de blats tallats arran i un petit cel de tels de ceba per on passa una cavalcada de nans forassenyats. A banda i banda un bosc de pins i un altre d’atzavares. Vós, senyoreta Suzzane, compareixeu davant del tribunal revolucionari per haver trobat  un cabell blanc als vostres cabells negres.
El paper pintat del senyor R.K.

(Pàg. 192)
Tornant del ball, em vaig asseure a la finestra i vaig contemplar el cel: em va semblar que els núvols eren uns caps immensos de vells asseguts a una taula i que els hi portaven un ocell blanc guarnit amb les seves plomes. Un gran riu travessava el cel. Un dels vells baixava els ulls cap a mi, i anava a parlar-me i tot, quan l’encantament, dissipant-se, deixà les pures estrelles espurnejants.
Misteri del cel

(Pàg. 218)
La nit de tinta, la meitat de l’Exposició universal de 1900, il·luminada en diamants, recula del Sena i es capgira d’un sol bloc perquè un cap boig de poeta al cel de l’escola mossega una estrella de diamants.
Una mica de modernisme a manera de conclusió

(Pàg. 220)

(...) Els joves s’ho prenen tot seriosament encara que no sàpiguen donar llur seriositat al que prenen. La veritat és que només hi posen emocions desproporcionades.
Retorn filosòfic al que ja no és

::: Què n'opino...
Si d’habitual la poesia requereix una postura activa del lector (llegir- associar – significar - interpretar), la poesia avantguardista exigeix un esforç més acusat. D’entrada una obertura de mires per intentar (intentar!) comprendre la dinàmica de l’autor –la situació, que en diria el propi Jacob- . És a dir, quina és la seva proposta i quin és el seu camí creatiu. I després, paciència -molta paciència- per assumir les regles del joc i poder, lectura rere lectura, ser capaç de refinar els inputs que el poeta ens ofereix per extreure’n una conclusió, un lectura integral, un paisatge o una idea.

Per això, per apropar-se al versos lliures de Max Jacob cal posar-se les “gafes” de l’avantguardisme i disposar d’un mínim de context abans d’iniciar-ne la lectura. Altrament, la seva proposta pot acabar al sac de la indiferència del lector impacient o gens donat a la lectura de literatures poc convencionals.

Perquè, sense embuts, aquest és un llibre d'experimentació creativa cubista en la literatura, concretament en la poesia. 

L’autor hi volca un material nodrit per l’observació de la realitat i del (seu) dia a dia -ja sigui en forma d’aforismes o com poemes lliures de rigors acadèmics- que engreixa amb humor i paròdia, però també amb un punt de misticisme. Ho fa amb un format de vers lliure, més proper a la prosa que no a la poesia, desfent-se així de formats mètrics i patrons rítmics. Així, a nivell formal, l’avantguardisme de Max Jacob es focalitza sobre tot en la creació d’un text híbrid entre la intenció (poètica) i la forma (prosística).

En tot cas, poemes i versicles breus, àgils, gairebé interromputs, que conviuen amb històries també comprimides, suggerents però mai concretes, i amb exercicis d’estil (metonímies, al·literacions, al·lusions, antítesis, polisèmies) que juguen amb la significació final dels textos, tot respectant la convenció gramatical tradicional.

Aquest lector, que s’ha llançat sense flotador a la proposta cubista de Max Jacob, s’ha ofegat (evidentment) en l’intent. Si bé, alguns dels versicles i aforismes sens dubte són explícits i comprensibles, i combreguen bé amb el desig lector, la gran majoria m’ha deixat completament indiferent i més aviat amb cara de pal. Serà per desconeixement? Serà per la gran distància a la que ens queden avui en dia els avantguardismes de principis del segle XX? O potser és que com a lectors ens hem acostumat massa a la comoditat de la candidesa i superficialitat que amaren la majoria de novel·les i poemes contemporanis?

::: Altres n'han dit...
Marginàlies, El blog del Museu Picasso de Barcelona, Empireuma, Crítica de libros (V.Orazi), Culture - Université de Liège, France Archives (P.Sustract).

::: Enllaços:
Max Jacob, geni i figuraestil i situació, context, cubisme literari.

 

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El baró rampant - Italo Calvino

El poema de la rosa als llavis - Joan Salvat-Papasseit

Hijo de Satanás - Charles Bukowski