La teranyina - Jaume Cabré



"(...) i de seguida es va aprendre a construir barricades, mori el govern traïdor! I ja fumaven deu o dotze esglésies.





Cabré, Jaume. La teranyina. 

Barcelona: Proa, 1984. 

Col·lecció A tot vent, 207




 Que en diu la contraportada...
La teranyina és el relat de les maquinacions i els moviments calculats dels membres de can Rigau per tal de conquerir el poder a la fàbrica i el control de la família. A mesura que avança la lectura, la trama es va complicant amb l’aparició de nous personatges que modifiquen la situació, que arriben a crear moments d’intriga i fan néixer en el lector la convicció que hi ha un enigma per resoldre.
Ens trobem davant una meditació sobre l’eròtica del poder –que comença amb el plaer de controlar la vida dels éssers més propers, els propis parents-, sàviament guarnida amb els colors de la intriga, la sorpresa, l’enigma, les complicacions.
El teixit que ordeix La teranyina és el fresc que esperàvem sobre la gesta de la industrialització de Catalunya, duta a terme enmig de mesquineses i ressentiments, d’èxits i fracassos. Lluny, però, de la moral de la historia que pledeja a favor dels oprimits, l’autor ha centrat la seva atenció en les actituds humanes que, amb la complexitat de les seves motivacions, fan possibles, entreteixides per un fil d’aranya, el simple esdevenir d’una terra i una gent.

 Com comença...
L’execució havia d’acomplir-se al moment just de sortir el sol. L’home havia passat tota la nit vetllant, assegut al catre, el cap cot, el pensament immers en profunditats inabastables. Sovint estenia la mà tremolosa davant seu i l’estenia amb un polsim d’admiració.

 Moments...
(Pàg. 14) 
Era tanta la quietud que semblava que podia sentir-se el pas del sol fendint l’entranya de la nit, enfilant-se per treure el cap per l’horitzó.

(Pàg. 18) 
No li agradava aquella gent que controlava l’economia de la ciutat. Els considerava uns incompetents que actuaven per inèrcia sense sentit de grandesa en la gestió. El senyor Enric Turmeda creia que el fet de manar comportava un additament estètic –elegància, fermesa, seguretat, dignitat, vista-, que era el que li conferia grandesa. I pocs n’hi havia que ho intuïssin.

(Pàg. 34)
Era una mania: l’Enric Turmeda molt sovint aturava la vida, s’asseia a la butaca ran de la llar i deixava escolar-se els temps mandrós, sol, amb la seva cabòria infinita rondant-li el magí. Tenia obsessions i es plaïa a alimentar-les amb les seves reflexions.

(Pàg. 39)
(...) no calien més excuses; era massa temps i ara els tocava parlar als cossos.

(Pàg. 44)
Amb l’espetec de la porta de ferro, que ell sempre distingia perfectament, començava la primera de les cinc rondes que havia de fer cada nit del món, ell i en Nycris, la por i ell. No ho havia pogut confessar ni a la seva dona, que era morta, però tenia por així que es quedava sol i, si no arriba a ser pel Nyicris, demanava una altra feina. No que hagués de passar re. Mai no passava res a can Rigau; emperò tant de silenci i tanta foscor se’t fiquen a la gola, costen d’empassar i et toquen el nervi de la por.

(Pàg. 46)
(...) i en Tonet Misèries s’inclinava cap a la taula i deia en veu més baixa, hem d’anar a la guerra, i ho sé de bona tinta, perquè els moros fan perillar les mines. I bé, tot allò de l’honor. I les mines no són nostres.
- L’honor tampoc, Tonet –que feia en Mercader, mirant-lo fit a fit, i sempre n’hi ha algun de distret perquè se sentia comentar és de l’estat tot això, i en Misèries saltava enfurit, ai hòstia de l’estat! Les mines són de quatre senyors que no volen que se’ls estronqui la mamella (...)

(Pàg. 50)
Tots els corredors d’aquella casa estaven folrats de cortines que esmorteïen qualsevol fressa, i a l’Enric sempre li feia l’efecte que, quan s’hi endinsava, penetrava en una capsa de bombons.

(Pàg. 54) 
(...) mentre la nena creixia, el cabell de la tieta, ben recollit en un monyo, li iniciava el camí cap al gris; començava a avesar-se a fer servir vestits foscos, perquè l’elegància està renyida amb els escarafalls.

(Pàg. 80) 
El cel s’anava pansint i, ara aquí ara allà, li sortien estrelles com punxes.

(Pàg. 89)
A les palpentes buscà per encendre el quinqué. Els nervis no li deixaven fer-ho. Decidí marxar a les fosques i quan era a mitja habitació, topant amb la nit, besllumà una claror que s’atansava. A la llum vacil·lant d’una espelma reconegué sa germana, el cabell gris deixat anar, que semblava una altra dona.

(Pàg. 93) 
La febre havia eixit de Barcelona i s’estenia per tot Catalunya. Deien que a Barcelona s’havia cremat algun convent, tu, i els frares a parir, què s’havien cregut!, i el meu fill l’han cridat i el germà d’en Mercader, tu, i a cada barri hi havia famílies de reservistes enrabiades per aquella decisió tan arbitrària, i no calia ser a Barcelona per a contemplar la impotència de la gent que havia eixit al carrer el diumenge, però que avui dilluns hi tornava enfurida i reclamava que tornessin els familiar que se’ls havien endut, no volem matar moros, mori Maura!, mori Linares!, i els socialistes i els radicals feien proclames, però no s’hi mullaven el cul. A la vaga, és l’única solució que ens queda”, i calia buscar un culpable, i a fe de Déu que n’hi havia!, mori Linares!, mori qui calgui, i alguns dits assenyalaven aquella església i al cap de cinc minuts en sortia un fil de fum, mori l’església, els capellans i els santscristos!, i de seguida es va aprendre a construir barricades, mori el govern traïdor! I ja fumaven deu o dotze esglésies (...).

(Pàg. 118)
(...) amb la calma del vespre el baf de tabac, suor i vi agre apareixia més espès que mai, com si pogués ser llescat amb la faca que més d’un portava a la faixa. I la ràbia als ulls.

(Pàg. 140)
Tenia una certa angúnia a l’estómac i es fixà de casualitat, en la falç minvant de la lluna tocatardana, que segava els núvols prenyats de tempesta.

(Pàg. 181)
(...) no podem fer fressa: feina fina i de nit. Navalla?, preguntava en Mercader. I en Cordetes, sí, Mercader.

 Altres n'han dit...
 Nosaltres llegimParaules ben ditesSi jo fora una X...Viajes y lecturasUn xic de llum, Pep Grill.

 Enllaços:
Jaume Cabré, el procés d'escriure d'en Cabréuna teranyina, la peça d'un trencaclosques, el context històric, de les lletres al cel·luloide, de les lletres a l'experiència in situ.

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El baró rampant - Italo Calvino

El poema de la rosa als llavis - Joan Salvat-Papasseit

Hijo de Satanás - Charles Bukowski