Tinta invisible - Patrick Modiano

  

 "(...) si de vegades tens buits en la memòria, tots els detalls de la teva vida estan escrits en alguna banda amb tinta invisible."

Modiano, Patrick. Tinta invisible
Barcelona: Edicions Proa, 2022

Encre sympathique. Traducció de Mercè Ubach.
Col.lecció A tot vent, 761

::: Què en diu la contraportada...
El jove detectiu privat Jean Eyben, de l’agència Hutte, rep l’encàrrec de localitzar una dona desapareguda, la misteriosa Noëlle Lefebvre. Tot i que el cas queda sense resoldre, les pistes que en Jean ha anat trobant durant la investigació el continuen perseguint temps després. Tres dècades més tard, fora de l’agència, reprèn la recerca, tornant als llocs d’abans i buscant antics testimonis, impulsat per raons que no sap explicar, per recuperar un rastre que ja és fred i descobrir la increïble veritat una vegada per totes.

Tinta invisible és un Modiano depurat i esencial, que reprèn, a través d’una recerca apassionant, els seus temes habituals de la memoria, la identitat o el coneixement de l’altre; una novel·la que assoleix un equiilibri exacte entre la llum i l’ombra, la veritat i la mentida, la ficció i la realitat.

::: Com comença...
En aquesta vida hi ha pàgines en blanc, buits que endevines si obre el “dossier”: una simple fitxa d’un portafolis d’un color blau cel que s’ha tornat pàl·lid amb el pas del temps.

::: Moments...
(Pàg. 19)
M’hauria agradat que tot hagués quedat enregistrat en una cinta de magnetòfon. Així, escoltant-la avui, no tindria la sensació que la nostra conversa va tenir lloc en un passat molt llunyà, sinó que pertany a un present etern.

(Pàg. 22)
Naturalment, a mi sempre m’havia agradat treure el nas en la vida dels altres, per curiositat i també per una necessitat d’entendre’ls millor i de desenredar els fils embullats de la seva vida –cosa que sovint eren incapaços de fer ells mateixos, perquè ells vivien la seva vida de massa a la vora, mentre que jo tenia l’avantatge de ser-ne un simple espectador, o més aviat un testimoni, com es diria en el llenguatge judicial.

(Pàg. 28)
Amb la màxima exactitud possible, intento posar, negre sobre blanc, les paraules que vam intercanviar aquell dia. Però moltes se m’han escapat. Totes aquestes paraules perdudes, algunes de pronunciades per tu mateix, les que vas sentir i que no vas retenir, i d’altres que t’adreçaven a tu i ales quals no vas prestar cap atenció...I, algun cop, en despertar-te, o de matinada, et torna a la memòria una frase, però ignores qui te la va xiuxiuejar en el passat.

(Pàg. 65)
L’avinguda estava deserta i, amb tot, endevinava a prop meu una presència, l’aire era més viu que el que respirava normalment, la tarda i l’estiu més fosforescents. I això em passava cada cop que m’aventurava per dreceres a fi de poder escriure de seguida, negre sobre blanc, el meu itinerari, cada vegada que vivia una altra vida –al marge de la meva vida.

(Pàg. 68)
(...) no he escrit mai cap dietari. Això m’hauria facilitat les coses. Però no volia comptabilitzar la meva vida, la deixava escolar-se com els diners que s’esmunyien entre els dits. No era desconfiat. Quan pensava en el futur, em deia que no es perdria res, de tot el que havia viscut. Res. Era massa jove per saber que, a partir d’un cert moment, et topes amb forats a la memòria.

(Pàg. 80)
(...) per més que escrutis amb lupa els detalls del que ha estat una vida, hi queden per sempre secrets i línies de fuga. I això em sembla el contrari de la mort.

(Pàg. 83)
Crec que és preferible que deixi córrer la ploma. Sí, els records acudeixen en fer anar la ploma. Convé no forçar-los, sinó escriure evitant els esborralls tant com es pugui. I, en el fluir ininterromput de les paraules i les frases, a poc a poc ascendiran fins a la superficie alguns detalls oblidats o que, sense saber per què, has entaforat al fons de la memòria.

(Pàg. 103) 
(...) potser cal esperar un cert lapse de temps perquè apareguin els noms i les lletres, com a les pàgines de l’agenda de la Noëlle Lefebvre. Em confortava la idea que, si de vegades tens buits en la memòria, tots els detalls de la teva vida estan escrits en alguna banda amb tinta invisible.

(Pàg. 110)
La línia d’una vida desapareix darrere de tota aquesta confusió. Com destriar la veritat de la mentida en considerar les traces contradictòries que una persona deixa al seu pas? I sobre un matiex, un en sap gaire més, si he de jutjar per les meves pròpies mentides i omissions, o els meus oblits involuntaris?

(Pàg. 114)
Em fa por que, un cop has trobat totes les respostes, la teva vida es tanca sobre tu mateix com una trampa, amb el soroll que fan les claus a les cel·les d’una presó. No seria preferible deixar al voltant d’un mateix un descampat on poder-se escapar?

(Pàg. 117)
No l’he respectat mai, l’ordre cronològic. Per a mi no ha existit mai. El present i el passat es barregen l’un amb l’altre en una mena de transparència, i cada instant que vaig viure de jove se m’apareix, separat de tot, en un present etern.

(Pàg. 131)
El pas del temps. Sempre havia viscut en el present, si bé el traçat de la seva vida era ple de buits de memòria. No hauria sabut dir si es tractava de buits en la memòria o si és que evitava pensar en els diferents fets de la seva vida.

(Pàg. 132)
Naturalment, al llarg dels anys la gent desapareixia, les llums s’apagaven, el silenci s’imposava als llocs on tothom s’havia acostuma a la remor de les converses i l’esclat de les rialles. I, malgrat tot això, hi havia un fons d’eternitat en l’aire.

::: Què en penso...
A Tinta invisible Patrick Modiano planteja una investigació del passat. Aquesta serà una recerca que un protagonista obsedit en la resolució d’una incògnita viatjarà del passat al present per copsar que, a vegades, l’oblit és la clau per fer néixer els records.

I és que Tinta invisible ens parla d’això: de la recordança i de la memòria. Ja siguin propies o alienes. El que interessa a Modiano, com també als seus personatges, és escorcollar el passat i trobar respostes (o motius) per poder assumir el present.

Però si ens hem de treure el barret davant el francès és sobretot per la seva prosa. D’estil directe i de lectura pausada, ofereix una profunditat corprenedora. Supera argument i persona narrativa (variable entre primera i tercera del singular) i es focalitza en un to entre melancòlic i filosòfic que furga en el pas del temps.

Tinta invisible també ofereix un toc meta-literari força interessant: el narrador explica els fets al lector, entre els quals, la novel·la que està escrivint i que no és altra que la que nosaltres –lectors- estem llegint.

Ara bé, no tot llampurneja a Tinta invisible. En ocasions Modiano es recrea injustificablement en la reiteració i importuna força el ritme de lectura. Igualment, el misteri que desencadena la trama es dilueix en un desenllaç poc aconseguit, gairebé anecdòtic i passa a ser un miratge.

No obstant Tinta invisible de Patrick Modiano t’agradarà si el que necessites és una lectura de to intimista i temàtica existencialista. I és que aquesta és la història d’una doble obsessió: la de Modiano però també la de JeanEyben el seu protagonista- investigant l’oblit, els buits en el passat, la tinta invisible, que sembla predeterminar el nostre present.

::: Altres n'han dit...
Els llibres del Senyor Dolent, Quadern Vermell, Negre sobre blanc (F. Llopart), Juan Herranz, Hypérbole (J. Ribero), (El Español (R. Narbona),  La Nación (D. Vázquez), Fronterad (E. Castillo), En Attendant Nadeau (N Czarny), Ma collection de liveres, ...to the ends of the word, Words and Peace, Riot Material (J. Biscello), World Literature Today (E. Ousselin), The Exiled Soul (J. Pola).

::: Enllaços:
Patrick Modiano, sobre el retrobament, la idea central modianesca, una idea: múltiples novel·les, despullant Tinta invisible, un avís, cal llegir-la dues vegades.