Diari d'un home de cinquanta anys - Henry James

"(...) Un dubta si destruir una il·lusió, encara que sigui perniciosa; és tan deliciosa mentre dura…"






James, Henry. Diari d’un home de cinquanta anys
Barcelona : Angle Editorial, 2006

The Diary of a Man of Fifty. Traducció d’Àlex Gombau.
Col·lecció El Far, 3.



::: Què en diu la contraportada…
Fent estada a Florència un home de cinquanta anys coneix la filla d’un amor seu de Joventut. Coneix també el seu pretendent, un jove anglès en qui sembla reconèixer la seva pròpia història amorosa, que va acabar amb una ruptura dolorosa. Creu que, ara, ha de protegir el jove anglès perquè no es repeteixi el mateix desenllaç. Més desencantat i escèptic amb el pas dels anys, el narrador dubta si podem traslladar realment la nostra experiència a la vida dels altres, o si cada vida és única i irrepetible.

Escrita sota la forma d’un diari personal, la novel·la és una galeria de personatges ben definits, embolcallats en les situacions d’intriga, ambigüitat i ironia tan habituals en Henry James.

::: Com comença…
FLORÈNCIA, 5 D’ABRIL DE 1874
Em van dir que trobaria Itàlia enormement canviada; i en vint-i-set anys, hi ha temps per a força canvis. Però, per a mi, tot continua tan perfectament igual que em fa l’efecte de tornar a viure la meva Joventut; sento novament totes les sensacions oblidades d’aquell temps captivador.

::: Moments….
(Pàg. 7)
Què carai se n’havia fet? On fan cap aquestes coses, durant els llargs intervals de consciència ? S’acaben amagant ? En quins armaris i racons abandonats del nostre ésser es guarden ? Són com les ratlles d’una carta escrita amb tinta simpàtica: poseu el full a la vora del foc una estona i l’agraïda escalfor revelarà les paraules invisibles. És l’escalf d’aquest sol groguenc de Florència (…)

(Pàg. 8)
He dut una vida massa formal, però, al cap i a la fi, potser això mateix és el que ajuda a conservar la Joventut.

(Pàg. 8)
Quan un home arriba als cinquanta-dos anys sense estar, a efectes pràctics, acabat (quan té bona salut, una fortuna raonable, una consciència neta i una manca completa de parents enutjosos), m’imagino que té el deure, per dir-ho amb delicadesa, de considerar-se feliç.

(Pàg. 11)
Per què fem tant d’enrenou amb la mort? Fet i fet, què és sinó una mena de refinament de la vida?

(Pàg. 36)
- (…) jo no hauria discutit mai amb la vostra mare.
- Oh, però ho vau fer. Alguna cosa dolorosa va passar entre tots dos.
- Sí, va ser dolorosa; però no pas cap discussió. Un dia vaig marxar i no la vaig tornar a veure mai més. Això va ser tot.
La comtessa m’ha mirat amb gravetat.
- Quan un home actua així, com se’n diu, d’això ?
- Depèn del cas.
- De vegades -ha replicat la comtessa-, és una lâcheté.
- Sí, i de vegades és actuar amb seny.
- I de vegades – hi ha tornat la comtessa-, és un error.

(Pàg. 42)
- (…) Una sortillera? – ha repetit l’Stanmer, mirant-me amb recel.
És un jove molt ximple, però qui soc jo per retreure-l’hi ?
- Una seductora -m’he explicat-, una dona captivadora!
S’ha tombat, mirant fixament les espelmes de l’altar.
- Un artista… una actriu – he prosseguit, més aviat barroerament.

(Pàg. 47)
- (…) El vostre estat d’ànim em recorda ben bé el meu – he dit de seguida-. L’admireu… l’adoreu i, tanmateix, en el Fons, hi desconfieu. Esteu encisat pel seu encant personal, per la seva gràcia, pel seu enginy, per tot el que l’envolta ; i, malgrat tot, en el fons del vostre cor, li teniu por.
- Que li tinc por ?
- Cada cop teniu la vostra desconfiança més a flor de pell; no podeu desempallegar-vos de la sospita que, en el fons de tot, és dura i cruel (…)

(Pàg. 57)
- (…) No veieu que no sap treure’n l’entrellat? – he dit.
- Vós mateix heu dit – ha replicat ella – que era incapaç de pensar malament de ningú. Em sabria greu que pensés malament de mi.
I m’ha mirat directament (seriosa, atractiva) amb aquell front ample i encantador.
Jo he fet una petita reverència, somrient, com donant entenent: “Com podria ser això?”.
- El tinc en molta estima – ha prosseguit -; vull que pensi bé de mi. Si per a ell sóc un misteri, feu-me un petit favor : expliqueu-me davant d’ell.
- Que us expliqui, benvolguda senyoreta?
- Sou més gran i assenyat que ell. Feu que m’entengui.
M’ha mirat profundament als ulls un instant i aleshores ha marxat.

(Pàg. 59)
Un dubta si destruir una il·lusió, encara que sigui perniciosa; és tan deliciosa mentre dura… Són faves comptades en la vida. Ser jove i apassionat, en plena primavera a Itàlia, i creure en la perfecció moral d’una dona bonica: quina situació més envejable!

(Pàg. 60)
- (…) és un bonic detall que un li sàpiga tant de greu prevenir un jove amic davant d’una dona perillosa perquè també té relacions de cortesia amb la dama esmentada.
- En tal cas – ha dit l’Stanmer -, jo trencaria aquestes relacions.
L’he mirat i em penso que ha rigut.
- Esteu gelós de mi, per casualitat?
Ha fet que no amb el cap emfàticament.
- Gens ni mica; m’agrada veure-us-hi, perquè la vostra conducta contradiu les vostres paraules.
- Sempre he dit que la comtessa és fascinant (…).

(Pàg. 63)
Deixem que posi fi a aquesta historia a la seva manera, com jo vaig posar-ne fi a la meva. És la mateixa historia; però, per què, un quart de segle després, hauria de tenir el mateix dénouement?

(Pàg. 84)
« Podeu ben creure que us equivocàveu. No va ser més aviat un error?” Em vaig equivocar? Va ser un error? Vaig ser massa prudent, massa desconfiat, massa lògic? Era realment un protector el que ella necessitava? Un home que l’hagués ajudada?

::: Què en penso...
Amb Diari d’un home de cinquanta anys Henry James ens ofereix un relat breu, menor en la seva basta obra però que, malgrat tot, suma un testimoni més de l’exquisidesa i la intel·ligència de la prosa de l’autor americà.

En aquesta ocasió, la nouvelle barreja una trama de caire amorosa amb una reflexió sobre el devenir del temps i la melangia que hi va associada.

De fet, Diari d’un home de cinquanta anys és una historia de reflexos. Dos personatges encarnen bàsicament el mateix paper amb vint i escaig anys de diferencia. Un, el General, de 52 anys, retorna a Florència on es retroba amb les decisions doloroses que va prendre en el seu passat, i amb l’Stammer, un jove de 25 anys (atenció al joc simètric de les edats) amb qui immediatament s’identifica com el seu jo del passat.

El destí porta al jove a enamorar-se de la filla de qui, vint anys enrere, hauria pogut ser la dona del General. Un ha de prendre una decisió al mateix temps que l’altra compren que la que va prendre fa anys amb el cap, de forma racional, potser no va ser la més encertada i que hauria valgut més prendre la que li dictava el seu cor.

Es desencadenen així una sèrie de reflexions i pensaments sobre el pes del passat i sobre com el destí pot ser tant diferent depenent de les decisions preses en un moment i tot plegat flueix cap un final de traca, quan els remordiments fan acte de presència.

A nivell formal, el relat, malgrat ser presentat com un diari personal, no funciona en cap moment com a diari. La lectura és més pròpia d’una estructura novel·lada tradicional i les dates del diari només serveixen per ubicar temporalment la història i fer-la avançar. De fet, el “diari” es sosté sobretot en el diàleg entre personatges i en una prosa elegant però funcional.

En definitiva, una reflexió lúcida a la vegada que entretinguda sobre com el pas del temps posa en dubte les nostres decisions i amb un final com el del cafè: amarg.

::: Altres n'han dit...
El despertar de un libro, No sólo técnica (M. J. Rulfo).

::: Enllaços:
Henry James.

::: Llegeix-lo:
Anglès (multiformat)
Anglès (facsímil Harper & Brothers Publishers, 1880. New York )
Anglès (facsímil McMillan's Magazine, vol XV. 1879, New York)