Dues històries de Praga - Rainer Maria Rilke
"(...) semblaven temps molt tranquils, en què cadascú complia el seus deures sense agitacions ni destorbs."
Barcelona: Adesiara Editorial, 2020.
Zwei Prager Geschichten. Traducció de Ramon Farrés.
Col·lecció d’ací i d’allà, 75
::: Què en diu la contraportada...
Praga, la ciutats dels clarobscurs i dels misteris, la ciutat lterària per antonomàsia, és el marc on se situen les dues històries que conformen aquest volum, la del “Rei Bohusch”, un homenet geperut ben peculiar, i la dels germans Wanka, que arriben a la capital amb la mare després d’haver perdut el pare en un accident d ecaça. En aquests relats magnífics, que ja permeten entreveure l’empremta del geni, un jove Rilke ens acompanya a la terra natal i a la infantesa (la seva i la de tot un poble), i ens fa descobrir, com ell mateix anticipa en el prefaci del llibre, que “només posseïm del passat allò que estimem, i volem posseir tot el que hem viscut”.
::: Com comença...
Quan el gran actor Norinski va entrar a les tres de la tarda al cafè Nacional, que es troba davant del teatre txec de Praga, va tenir un petit ensurt, però de seguida va apuntar el seu somriure més desdenyós (...).
Rei Bohusch
::: Moments...
(Pàg. 14)
- (...) Mireu a fora. Aquesta lluita amb els estúpids terrossos erms que ha de dur a terme cadascun dels brots fins i delicats per assolir el seu estiu. Aquí –i es va estirar encara una mica més- tenim la desvalguda poncella que vol florir: és l’única cosa que sap fer, només sap florir, i en fer-ho realment no vol molestar ningú, i tanmateix ho té tot en contra: la terra negra, que només la deixa passar després de molt suplicar-ho; els dies que escampen damunt seu, a la babalà, calor i pluja i vent, i les nits, que se li acosten a poc a poc per escanyar-la amb els seus dits glaçats. Aquesta lluita covarda i trista, això és la primavera.
Rei Bohusch
(Pàg. 18)
- (...) Conec la meva mareta Praga fins al cor..., fins al cor –va repetir, com si algúhagués posat en dubte la seva afirmació-, perquè això és ben bé el cor, la Kleinseite amb el Hradschin. Al cor sempre hi ha la part més secreta, i miri: hi ha tant de secret en aquestes cases velles (...).
Rei Bohusch
(Pàg. 20)
- ¿(...) i què és el nostre art? ¿Potser les cançons que el poble tan jove, sa, amb prou feiens desvetllat, podria cantar? ¿Contalles de la seva força i el seu coratge i la seva llibertat? ¿Imatges de la seva pàtria? ¿Sí? Ni rastre de tot plegat. Aquests senyors no en saben res, d’això. Ells no són d’avui, com el poble, que encara és molt infantil, ple de desigs i sense cap acompliment. Ells s’han fet de la nit al dia. Madurs fins a l’excés. Això és molt més còmode que fer un llarg camí propi a través de l’opressió, com el que ha de fer el poble, desgraciat ell! Per a això gairebé no cal esforç. Ho importen tot de París: els vestits i les conviccions, els pensaments i la inspiració. Ahir eren nens i avui són ancians joves, sadollats fins a l’excés. Ho saben tot de cop. I partint d’això fan el seu art. Pinten atrocitats i orgies. Busquen en la dona la meuca i l’enalteixen en novel·les; després condemnen aquesta meuca en cançons frívoles i celebren l’amor masculí amb estrofes feixugues, i finalment aconsegueixen el seu objectiu: ja no enalteixen ni tampoc condemnen. Se n’han cansat. Estan per sobre de tot. Són místics. Ja han deixat del tot de sentir-se a casa aquí, a Bohèmia; i ca!, tenen la seva pàtria en algun lloc –què se jo- a la font de la vida. És divertit, ¿oi? Mentre el poble es belluga i sent per primera vegada que n’és, de jove i sa, i la nova i tímida força del començament li brolla a les venes, els artistes profanen la seva llengua fent un mal ús d’aquesta primavera per a l’art malaltís d’una fi.
Rei Bohusch
(Pàg. 25)
- (...) els pares estan tristos, i els fills també ho estan i continuaran estant-ho. Tna bon punt comencen a caminar veuen el trist Nepomucè davant de la porta, que sosté en braços el crucificat, i el vell salze a l’estany del poble i els gira-sols al jardinet, que es fatiguen tan aviat sota el sol quiet. ¿Dóna alegria, això? I després aprenen tan aviat a odiar. Els alemanys són pertot arreu, i cal odiar els alemanys. I jo li pregunto: ¿per què? L’odi et fa entristir tant. Que facin el que vulguin, els alemanys. No entenen el nostre país, i per això no ens el podran prendre mai (...).
Rei Bohusch
(Pàg. 43)
La seva estimada i la seva santa l’havien abandonat, i llavors havia pres consciència que havia donat tant de si mateix a aquells dos personatges, que només li’n quedava un apetita resta per a ell. Va debatre’s encara unes quantes hores entre si havia de llançar intacte aquell últim bé al Vltava o si el capital encara era prou gran per invertir-lo amb profit al gran banc de la vida. Mentre es feia aquestes consideracions, se li va acudir de sobte una frase que va fer decantar la balança. En Rezek li havia dit aquell vespre memorable: “Potser el poble encara el necessitarà un dia.”
Rei Bohusch
(Pàg. 63)
(...) es devia al costum d’una ciutat petita, on tothom es guarneix amb la seva alegria i porta també la seva pena d ela manera més visible; a qui és tan insensat de no fer-ho, totes dues coses li són arrencades de l’amagatall secret per les mans despietades dels veïns, i llavors ha de veure si reconeix la seva alegria menuda o la seva aflicció silenciosa en els rumors desfigurats per l’odi i l’escarni.
Els germans
(Pàg. 77)
(...) mirava amb uns altres ulls la gent del carrer, esforçant-se per trobar a les seves cares les empremtes d’aquell patiment que segons deien atribolava el seu poble. Aquí i allà li semblava ara realment percebre una figura afeixugada, esclavitzada; però quan se la mirava de més a prop descobria decebut que allò que oprimia les espatlles dels desconegut era tan sols el pes de la pobres o de la misèria, no pas el jou de la tirania. I malgrat tot no es va quedar tranquil. Encara se sentia amb forces per dintre i es preguntava cada dia si el seu poble el necessitava.
Els germans
(Pàg. 78)
- (...) Cregui’m que aquestes imatges em toquen més que tot el que pinten els nostres pintors i componen els nostres poetes. ¿Sap que és això d’aquí? Cançons populars. No creades fa mil anys ni incomprensibles al cap de deu mil. Poemes en un llenguatge etern. Caldria extreure les signes d’aquestes parets amb tant cura com les inscripcions jeroglífiques de les piràmides. Caldria penjar-los a les esglésies; perquè són sagrats. Miri aquí. –I va posar un dit prim i dur sobre un dibuix que amb ratlles maldestres representava una caseta-. Això ho ha fet l’enyorança, i la fe hi ha escrit una oració a sota i la desesperació un renec, i l’escarni ha dibuixat tot al voltant amb ungles encetades i ensangonades una ganyota, dintre la qual l’encisadora caseta sembla una boca àvida i oberta. ¿Ha vist mai una pintura més terrible que aquesta?
Els germans
(Pàg. 80)
(...) havien descobert una petita fonda on no hi havia mai ningú a dalt de tot del Hradschin. Tenia una miranda rodona des d’on veien sovint com els vespres de primavera feixucs i vaporosos destruïen la ciutat, com el seu foc rosegava les cúpules i els campanars i aquí i allà colpejava enfollit des de dos ulls de finestra cavil·losos. I tot el pes d’aquells crepuscles inquietants queia sobre els tres joves.
Els germans
(Pàg. 81)
- (...) El nostre poble és com un nen. De vegades me n’adono: el nostre odi etern contra els alemanys en realitat no té una raó política, sinó..., ¿com hauria de dir-ho?..., humana. La nostra rancúnia no ve d’haver de compartir la pàtria amb els alemanys, sinó qui el que ens entristeix és créixer al costat d’un poble tan adult. És la història del nen que es fa gran entre vells. Aprèn a somriure abans de saber riure.
Els germans
(Pàg. 82)
- (...) entre els intel·lectuals txecs i el poble hi ha segles de distància. I ja no s’entenen. Només tenim ancians i nens, pel que fa a la cultura. Tenim el nostre inici i la nostra fi al mateix moment. No podem durar. Aquesta és la nostra tragèdia, no els alemanys.
Els germans
(Pàg. 82)
S’havia sentit orgullós i fort en la seva missió mentre va creure que maldava a favor d’un poble jove i sa, i ara s’havia assabentat que aquell poble estava malat a causa d’una divisió interna i que desconfiava de si mateix. I així és com va perdre la seva alegria i tot el seu coratge.
Els germans
(Pàg. 96)
(...) el fanàtic volia un exèrcit empobrit i abnegat darrera seu, atès que sabia que no hi ha arma més violenta que la desesperació. I la seva llei trobava seguidors també en aquell tendre poble eslau que es perd i es nega a si mateix amb els tresors de la seva ànima.
Els germans
Praga, la ciutats dels clarobscurs i dels misteris, la ciutat lterària per antonomàsia, és el marc on se situen les dues històries que conformen aquest volum, la del “Rei Bohusch”, un homenet geperut ben peculiar, i la dels germans Wanka, que arriben a la capital amb la mare després d’haver perdut el pare en un accident d ecaça. En aquests relats magnífics, que ja permeten entreveure l’empremta del geni, un jove Rilke ens acompanya a la terra natal i a la infantesa (la seva i la de tot un poble), i ens fa descobrir, com ell mateix anticipa en el prefaci del llibre, que “només posseïm del passat allò que estimem, i volem posseir tot el que hem viscut”.
::: Com comença...
Quan el gran actor Norinski va entrar a les tres de la tarda al cafè Nacional, que es troba davant del teatre txec de Praga, va tenir un petit ensurt, però de seguida va apuntar el seu somriure més desdenyós (...).
Rei Bohusch
::: Moments...
(Pàg. 14)
- (...) Mireu a fora. Aquesta lluita amb els estúpids terrossos erms que ha de dur a terme cadascun dels brots fins i delicats per assolir el seu estiu. Aquí –i es va estirar encara una mica més- tenim la desvalguda poncella que vol florir: és l’única cosa que sap fer, només sap florir, i en fer-ho realment no vol molestar ningú, i tanmateix ho té tot en contra: la terra negra, que només la deixa passar després de molt suplicar-ho; els dies que escampen damunt seu, a la babalà, calor i pluja i vent, i les nits, que se li acosten a poc a poc per escanyar-la amb els seus dits glaçats. Aquesta lluita covarda i trista, això és la primavera.
Rei Bohusch
(Pàg. 18)
- (...) Conec la meva mareta Praga fins al cor..., fins al cor –va repetir, com si algúhagués posat en dubte la seva afirmació-, perquè això és ben bé el cor, la Kleinseite amb el Hradschin. Al cor sempre hi ha la part més secreta, i miri: hi ha tant de secret en aquestes cases velles (...).
Rei Bohusch
(Pàg. 20)
- ¿(...) i què és el nostre art? ¿Potser les cançons que el poble tan jove, sa, amb prou feiens desvetllat, podria cantar? ¿Contalles de la seva força i el seu coratge i la seva llibertat? ¿Imatges de la seva pàtria? ¿Sí? Ni rastre de tot plegat. Aquests senyors no en saben res, d’això. Ells no són d’avui, com el poble, que encara és molt infantil, ple de desigs i sense cap acompliment. Ells s’han fet de la nit al dia. Madurs fins a l’excés. Això és molt més còmode que fer un llarg camí propi a través de l’opressió, com el que ha de fer el poble, desgraciat ell! Per a això gairebé no cal esforç. Ho importen tot de París: els vestits i les conviccions, els pensaments i la inspiració. Ahir eren nens i avui són ancians joves, sadollats fins a l’excés. Ho saben tot de cop. I partint d’això fan el seu art. Pinten atrocitats i orgies. Busquen en la dona la meuca i l’enalteixen en novel·les; després condemnen aquesta meuca en cançons frívoles i celebren l’amor masculí amb estrofes feixugues, i finalment aconsegueixen el seu objectiu: ja no enalteixen ni tampoc condemnen. Se n’han cansat. Estan per sobre de tot. Són místics. Ja han deixat del tot de sentir-se a casa aquí, a Bohèmia; i ca!, tenen la seva pàtria en algun lloc –què se jo- a la font de la vida. És divertit, ¿oi? Mentre el poble es belluga i sent per primera vegada que n’és, de jove i sa, i la nova i tímida força del començament li brolla a les venes, els artistes profanen la seva llengua fent un mal ús d’aquesta primavera per a l’art malaltís d’una fi.
Rei Bohusch
(Pàg. 25)
- (...) els pares estan tristos, i els fills també ho estan i continuaran estant-ho. Tna bon punt comencen a caminar veuen el trist Nepomucè davant de la porta, que sosté en braços el crucificat, i el vell salze a l’estany del poble i els gira-sols al jardinet, que es fatiguen tan aviat sota el sol quiet. ¿Dóna alegria, això? I després aprenen tan aviat a odiar. Els alemanys són pertot arreu, i cal odiar els alemanys. I jo li pregunto: ¿per què? L’odi et fa entristir tant. Que facin el que vulguin, els alemanys. No entenen el nostre país, i per això no ens el podran prendre mai (...).
Rei Bohusch
(Pàg. 43)
La seva estimada i la seva santa l’havien abandonat, i llavors havia pres consciència que havia donat tant de si mateix a aquells dos personatges, que només li’n quedava un apetita resta per a ell. Va debatre’s encara unes quantes hores entre si havia de llançar intacte aquell últim bé al Vltava o si el capital encara era prou gran per invertir-lo amb profit al gran banc de la vida. Mentre es feia aquestes consideracions, se li va acudir de sobte una frase que va fer decantar la balança. En Rezek li havia dit aquell vespre memorable: “Potser el poble encara el necessitarà un dia.”
Rei Bohusch
(Pàg. 63)
(...) es devia al costum d’una ciutat petita, on tothom es guarneix amb la seva alegria i porta també la seva pena d ela manera més visible; a qui és tan insensat de no fer-ho, totes dues coses li són arrencades de l’amagatall secret per les mans despietades dels veïns, i llavors ha de veure si reconeix la seva alegria menuda o la seva aflicció silenciosa en els rumors desfigurats per l’odi i l’escarni.
Els germans
(Pàg. 77)
(...) mirava amb uns altres ulls la gent del carrer, esforçant-se per trobar a les seves cares les empremtes d’aquell patiment que segons deien atribolava el seu poble. Aquí i allà li semblava ara realment percebre una figura afeixugada, esclavitzada; però quan se la mirava de més a prop descobria decebut que allò que oprimia les espatlles dels desconegut era tan sols el pes de la pobres o de la misèria, no pas el jou de la tirania. I malgrat tot no es va quedar tranquil. Encara se sentia amb forces per dintre i es preguntava cada dia si el seu poble el necessitava.
Els germans
(Pàg. 78)
- (...) Cregui’m que aquestes imatges em toquen més que tot el que pinten els nostres pintors i componen els nostres poetes. ¿Sap que és això d’aquí? Cançons populars. No creades fa mil anys ni incomprensibles al cap de deu mil. Poemes en un llenguatge etern. Caldria extreure les signes d’aquestes parets amb tant cura com les inscripcions jeroglífiques de les piràmides. Caldria penjar-los a les esglésies; perquè són sagrats. Miri aquí. –I va posar un dit prim i dur sobre un dibuix que amb ratlles maldestres representava una caseta-. Això ho ha fet l’enyorança, i la fe hi ha escrit una oració a sota i la desesperació un renec, i l’escarni ha dibuixat tot al voltant amb ungles encetades i ensangonades una ganyota, dintre la qual l’encisadora caseta sembla una boca àvida i oberta. ¿Ha vist mai una pintura més terrible que aquesta?
Els germans
(Pàg. 80)
(...) havien descobert una petita fonda on no hi havia mai ningú a dalt de tot del Hradschin. Tenia una miranda rodona des d’on veien sovint com els vespres de primavera feixucs i vaporosos destruïen la ciutat, com el seu foc rosegava les cúpules i els campanars i aquí i allà colpejava enfollit des de dos ulls de finestra cavil·losos. I tot el pes d’aquells crepuscles inquietants queia sobre els tres joves.
Els germans
(Pàg. 81)
- (...) El nostre poble és com un nen. De vegades me n’adono: el nostre odi etern contra els alemanys en realitat no té una raó política, sinó..., ¿com hauria de dir-ho?..., humana. La nostra rancúnia no ve d’haver de compartir la pàtria amb els alemanys, sinó qui el que ens entristeix és créixer al costat d’un poble tan adult. És la història del nen que es fa gran entre vells. Aprèn a somriure abans de saber riure.
Els germans
(Pàg. 82)
- (...) entre els intel·lectuals txecs i el poble hi ha segles de distància. I ja no s’entenen. Només tenim ancians i nens, pel que fa a la cultura. Tenim el nostre inici i la nostra fi al mateix moment. No podem durar. Aquesta és la nostra tragèdia, no els alemanys.
Els germans
(Pàg. 82)
S’havia sentit orgullós i fort en la seva missió mentre va creure que maldava a favor d’un poble jove i sa, i ara s’havia assabentat que aquell poble estava malat a causa d’una divisió interna i que desconfiava de si mateix. I així és com va perdre la seva alegria i tot el seu coratge.
Els germans
(Pàg. 96)
(...) el fanàtic volia un exèrcit empobrit i abnegat darrera seu, atès que sabia que no hi ha arma més violenta que la desesperació. I la seva llei trobava seguidors també en aquell tendre poble eslau que es perd i es nega a si mateix amb els tresors de la seva ànima.
Els germans
(Pàg. 101)
(...) semblaven temps molt tranquils, en què cadascú complia el seus deures sense agitacions ni destorbs, i tanmateix tenia lloc un combat callat i implacable entre la viuda eficient i activa, que cada dia es feia més forta, i la noia pacient, que de la sorpresa encara no sabia què li passava i no trobava cap altra arma contra la inflexible determinació de la mare que aquell marciment imperceptible i mut, que donava a la seva carona una bellesa tota commovedora i melangiosa.
Els germans
(Pàg. 106)
I de sobte li passaven tantes coses en aquells dies alegres i tranquils, que no trobava temps de mirar més enllà d’ahir; el que hi havia al darrere semblava un únic i gran passat reconciliador que no projectava cap ombra damunt d’aquella vida nova i rica.
Els germans
(Pàg. 108)
La Luisa s’estremí de fred, i va accedir alegrement a la primera proposta maliciosa de córrer que li van fer les voreres inclinades i va trotar muntanya avall, igual que una nena petita, passant pel costat dels antiquíssims palaus i els seus gegants malcarats als portals, que se la miraven enfurismats des de dalt. Però ja no els tenia gens de por.
Els germans
::: Què en penso...
Dues històries de Praga permet al lector fruir de la prosa prometedora d’un Rilke que, amb només una vintena d’anys al seu haver, adreça la mirada vers el passat recent -la seva infantesa- en cerca d’il·luminació que inspiri la seva obra.
Amb això en té prou per vertebrar els dos relats -a la pràctica, un mateix tema amb dues trames-. En ells Rilke reivindica el sentiment de pàtria autèntic davant el buit que en fa la intel·lectualitat txeca –massa germanòfila-. Aquest sentiment, diu, només es pot trobar en el poble -massa anònima on resideix el poder i que es conforma com l’esperit veritable de la nació-.
Però també reivindica Praga. En retrata la ciutat, els seus diferents ambients, el caràcters dels seus veïns. Barreja el fil costumista i la descripció lírica amb els records i amb les reivindicacions.
La capacitat evocadora que desprèn ja la prosa de Rilke és considerable. Sobretot les seves descripcions: enlluernen i vencen el lector qui no pot altre cosa que deixar-se portar pels paisatges urbans i humans que ens explica tot gaudint de la destresa de la seva jove ploma.
Perquè més enllà de les dues trames –una única història, repeteixo- i dels personatges –un d’ells apareix en els dos relats-, el que de debò destaca en aquestes narracions és la capacitat brillant d’edificar un ambient i de vestir-lo amb tota mena de matisos i sensacions i conferir-li una càrrega poètica contundent.
D’aquesta manera, tal i com reconeix al prefaci el propi autor, el que pretén és invocar la seva infantesa per evocar l’esperit de la seva terra natal i poder deixar enrere un llarg període d’hiverns (anímics, polítics, personals) durs i tristos.
Si us agrada el Rilke literat, és fa imprescindible la seva lectura. Si encara no coneixeu a l’autor, Dues històries de Praga és un bon punt de partença per poder-ho fer.
::: Altres n'han dit...
Breo Tosar, Núvol (T. Costa-Gramunt), El Temps (J. Gras), Culturamas (A. Costa), Book arround de corner.
::: Enllaços:
Rainer Maria Rilke, els fonaments temàtics i estilístics, refugi identitari, el to romàntic, Praga literaria.
::: Llegeix-les:
Alemany (html, multiformat).
Alemany (facsímil edició Adolf Bonz & Co.,Stuttgart, 1899).
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada