Les coses - Georges Perec
"Eren uns somnàmbuls. Ja no sabien el que volien. Estaven desposseïts."
Perec, Georges. Les coses.
Barcelona: Edicions de la Magrana / Edicions 62, 1988
Les choses. Traducció de Pascale Bardoulaud i Ramon Lladó.
Col·lecció Venècies, 17
::: Què en diu la contraportada...
Les coses -que obtingué el prestigiós premi Renaudot- és un títol intrigant, que pot suggerir malentesos. El mateix Perec deia d ela seva novel·la: “Hi ha, penso, entre les coses del món modern i la felicitats una relació obligada. Una certa riquesa de la nostra civilització fa possible un tipus de felicitat; en aquest sentit, es pot parlar com d’una felicitat d’Orly, de les moquetes flonges, d’una figura actual de la felicitat que fa, crec jo, que per ser feliç cal ser absolutament modern.” Al capdavall, el lector es troba amb un text que es pot llegir com una sàtira de la societat de consum dels anys 60 i també con un text absolutament literari, paròdia de L’educació sentimental de Flaubert. Un repte arriscat en el qual Perec reeixí plenament.
::: Com comença...
L’ull, primer, resseguiria la moqueta grisa d’un llarg corredor alt i estret. Les parets serien armaris de fusta clara, amb la ferramenta de coure lluenta. Tres gravats, l’un representant Thunderbird, vencedor a Epsom, l’altre un vaixell de pales, el Ville-de-Montereau, el tercer una locomotora de Stephenson, portarien a una tapisseria de cuir, retinguda per unes grans anelles de fusta negra amb aigües, i que només un simple gest bastaria per a descórrer. Aleshores la moqueta donaria pas a un parquet gairebé groc que estaria recobert parcialment per tres catifes de colors apagats.
::: Moments...
(Pàg. 15)
Molt poques vegades tindrien el pis ordenat però el seu mateix desordre en seria el més gran encís. Amb prou feines se’n cuidarien: hi viurien. El confort ambient els semblaria un fet adquirit, una dada inicial, un estat de la seva naturalesa.
(Pàg. 16)
A vegades els semblaria que entre aquestes parets cobertes de llibres, entremig d’aquests objectes domesticats tan perfectament que haurien acabat pensant que havien estat creats només per a ús seu, enmig d’aquestes coses boniques i senzilles, dolces, lluminoses, una vida sencera podria escolar-s’hi harmoniosament.
(Pàg. 17)
Els hauria agradat ser rics. Creien que haurien sabut ser-ho. Haurien sabut vestir-se, mirar, somriure com gent rica. Haurien tingut el tacte, la discreció necessaris. Haurien oblidat la seva riquesa, haurien sabut no lluir-la. No se n’haurien vantat. L’haurien respirada. Els seus palers haurien estat intensos. Els hauria agradat viure. Haurien fet de la seva vida un art de viure.
(Pàg. 23)
(...) amb l’edat, gràcies a les experiències acumulades, va semblar que prenien una mica de distància respecte als seus fervors més exacerbats. Van saber esperar i acostumar-se. Lentament se’ls va formar un gust més segur, mes ponderat. Els seus desigs van tenir temps de madurar; la seva cobdícia es va apaivagar.
(Pàg. 27)
(...) van deixar uns estudis que mai no havien començat de debò. No els devorava el desig de saber; molt més humilment i sense dissimular que probablement s’equivocaven i que tard o d’hora arribaria el dia que se’n penedirien (...) ,
(Pàg. 33)
(...) els camins que seguien, els valors al quals s’obrien, les seves perspectives, els seus anhels, les ambicions, tot plegat, els semblava de vegades desesperadament buit. No coneixien res que no fos fràgil o confús. Tanmateix era la seva vida,era la font d’exaltacions desconegudes, més que embriagadores, era quelcom d’immensament, d’ intensament obert.
(Pàg. 34)
I així, poc a poc, inserint-se en la realitat una mica més profundament que no havien fet en altres temps quan, fills com eren de petits burgesos sense talla,i més tard estudiants amorfs i indiferenciats, només havien tingut una visió estreta i superficial del món, així van començar a comprendre el que volia dir ser persones de bé.
(Pàg. 41)
En el món que era el seu, gairebé era norma desitjar més del que es podia adquirir. No ho havien decretat pas ells; això era una llei de la civilització, una dada de fet de què la publicitat en generals, les revistes, l’art del parament, l’espectacle del carrer i fins i tot, sota un cert aspecte, el conjunt de les produccions generalment anomenades culturals, n’eren les expressions més semblants.
(Pàg. 45)
Els enamorava la llibertat. Els semblava que el món sencer era fet a la seva mida, vivien al ritme exacte de la seva set, i la seva exuberància era inextingible; el seu entusiasme no coneixia límits. Haurien pogut caminar, córrer, ballar, cantar tota la nit.
(Pàg. 49)
No era la pel·lícula que havien somiat. No era la pel·lícula total que cadascun d’ells portava a dintre, la pel·lícula perfecta que no haurien sabut exhaurir. La pel·lícula que haurien volgut fer. O bé, més secretament sens dubte, que haurien volgut viure.
(Pàg. 56)
La gent que tria de guanyar diners per damunt de to, es qui reserven per més endavant, per quan siguin rics, els seus veritables projectes, no van forçosament errats. Els qui només volen viure i anomenen vida la màxima llibertat, la persecució única de la felicitat, la satisfacció exclusiva dels desigs i instints, l’ús immediat de les riqueses il·limitades del món – Jérôme i Sylvie havien fet seu aquest vats programa-, aquests sempre seran infeliços.
(Pàg. 57)
Als vint anys, després d’haver vist o cregut veure allò que podia ser la vida, la suma de felicitats que atresorava, les infinites conquestes que permetia, etc., van saber que no tindrien la força d’esperar. Igual com els altres, podien triomfar; però només volien ja haver triomfat.
(Pàg. 60)
Els diners s’interposaven entre ells. Era un mur, una mena de topall que ensopegaven a cada instant. Era cosa pitjor que la misèria: l’estretor, l’escanyament, la magros. Vivien el m,ón clos de la seva vida closa, sense futur, sense cap mes obertura que impossibles miracles, somnis idiotes, sense cap ni peus. S’ofegaven (...).
(Pàg. 61)
No tenien res al seu davant, res al seu darrere. Sovint pensaven en aquest motiu d’angoixa. Sempre hi tornaven sense voler.
(Pàg. 69)
El temps s’havia arrossegat, havia fugit;s’havia acabat una època; havia tornat la pau, una pau que no havien conegut mai; la guerra s’acabava. Tot de cop set anys queien en el passat; els anys d’estudiants, eles anys de les trobades, els anys més bon de la seva vida.
(Pàg. 70)
(...) se sentien sense força , com si l’espera, l’escanyament, l’estretor, els haguessin fet malbé, com si tot fos natural: els desitjos insatisfets, les alegries imperfectes, el temps perdut.
(Pàg. 70)
(...) lluitar com? Contra qui? Contra què? Vivien en un mon estrany i brillant, l’univers mirallejant de la civilització mercantil, les presons de l’abundància, les trampes fascinants de la felicitat.
(Pàg. 71)
(...) comprenien que la seva amistat tan bonica, el seu vocabulari gairebé iniciàtic, les seves bromes íntimes, aquell món comú, aquell llenguatge comú, aquells gestos que s’havien forjat, no treien cap a res: era un univers encongit, un món sense alè que no portava enlloc. La seva vida no era conquesta, era esmicolament, dispersió. Aleshores s’adonaven fins a quin punt es trobaven condemnats al costum, a la inèrcia.
(Pàg. 77)
Els empenyien grans embranzides. A vegades, durant hores i hores, dies seguits, els agafaven unes ganes frenètiques de ser rics, tot seguit, immensament, per sempre, i ja no els deixaven. Era un desig boig, malaltís, opressiu, que semblava regir el més mínim dels seus gestos. La fortuna esdevenia el seu opi. Se n’embriagaven. Sense cap contenció es lliuraven als deliris de l’imaginari. A tot arreu on anessin, només paraven atenció als diners. Feien malsons de milions de joies.
(Pàg. 108)
(...) de vegades tenien la impressió, confusa, obscura, que aquell vida era conforme, adequada, i paradoxalment, necessària: eren al cor del no res, eren instal·lats en un no man’s land de carrers rectilinis, de sorra groga, d’albuferes, de palmeres grises, en un món que no comprenien, que no intentaven comprendre car, en la seva vida passada, mai no s’havien preparat per haver-s’hi d’adaptar un dia, de transformar, de modelar sobre un paisatge, un clima, un mode de vida (...).
(Pàg. 109)
La seva vida era com una rutina massa llarga, com un avorriment quasi serè: una vida sense res.
(Pàg. 115)
La seva vida continuava idèntica. Hores de classe, cafès a la Régence, pel·lícules antigues al vespre, diaris, encreuats. Eren uns somnàmbuls. Ja no sabien el que volien. Estaven desposseïts.
::: Què en penso...
Georges Pérec, talment un escultor davant d’un bloc de marbre, extreu i modela del detall -de l’allò infraordinari (les coses que formen la quotidianitat de la nostra existència)- una novel·la a estones melancòlica, a estones crítica que retrata lúcidament a una generació.
És per tant una història agredolça i de to realista que Pérec sap vestir perfectament tant a partir d’experiències viscudes (malgrat que sempre va rebutjar-ne la condició de text autobiogràfic) com de l’observació persistent dels canvis socioeconòmics al seu entorn.
La virtut de Les coses és que és una història universal -del tot vigent avui en dia- sobre l’afany de ser reconeguts i d’autoafirmar-nos socialment a partir de la propietat de determinats objectes sobre els que projectem somnis i plans de futur.
De fet, Les coses sembla més una deconstrucció metòdica de la realitat per analitzar i proposar un retrat de la societat del moment que no pas una novel·la. Talment un estudi sobre la mitologia de l’exhibició social ( i és des d’aquest punt de vista que té una forta càrrega semiològica).
A partir de la descripció dels detalls (de les coses) Pérec crea l’escena, introdueix els personatges, els caracteritza i en va rastrejant la seva vida, sent testimoni dels seus anhels però també de la seva nostàlgia.
Així, retrata la caiguda al pou de l’avorriment a partir d’una felicitat mal entesa, d’una satisfacció d’aparador, d’una equació errònia que equipara diner amb felicitat, d’una joia de viure impostada i del tot artificial suggerida per una publicitat cada cop més omniscient.
A Les coses -a més de semiòtica- hi ha molt d’anàlisi sociològic (nous comportaments impulsats per la societat de consum) i també de psicològic (rebel·lió contra l’estandardització primer i contra l’angoixa i la soledat després).
De fet, la dupla protagonista funcionen com a reflex de la societat francesa del moment. Uns bourgeois-bohemians dels 60’s que podríem fàcilment canviar per una parella de hipsters d’avui en dia, sense perdre cap matís crític i conservant totalment la pertinència del missatge de fons de la novel·la.
Així, Pérec en traça una descripció obsessiva (feina, oci, amistats, somnis, situació econòmica, relació de parella, viatges...) sempre amb un to contingut tot i que amb un fons crític que en forneix el caràcter de la proposta literària.
Pérec, testimoni però ni jutge ni fiscal, observa i relata. Per això es distancia d’uns personatges (“ells”) certament encaterinats per la societat de consum i els missatges publicitaris que els fan moure a ritme de somnis postissos.
D’aquesta manera, talment un llarg tràveling cinematogràfic, les descripcions lúcides i profundes de Pérec -salpebrades de melancolia però també d’una ironia fina- formen la columna dorsal de la novel·la, atorgant al narrador la prerrogativa d’interpretar els actes i les emocions d’uns protagonistes numeraris.
Tenim entre mans una novel·la eminentment descriptiva. Una novel·la sense acció aparent. Sense un argument que segueixi una trama i escali cap a un clímax per finir amb una desenllaç clàssic.
És d’aquesta manera que Pérec, sempre provocador, sempre innovador, sempre jugador, ens ofereix una nova versió del concepte novel·la.
Sense diàlegs, amb descripcions extenses i obsessives dels llocs, espais i objectes, que conformen la vida d’una parella, sense usar cap mecanisme dramàtic clàssic i sense protagonistes ni antagonistes que proposin conflictes.
Aquesta és una novel·la on els personatges no actuen, sinó que es defineixen mitjançant els seus actes i les seves possessions. On no dialoguen, ni tant sols reflexionen de primera mà. Aquesta és una novel·la fiscalitzada per un narrador omniscient que és l’únic que té el dret de paraula, sobre la que, per cert, s’arrossega l’allargada ombra de Flaubert.
Una paraula (una prosa) que se’ns presenta en temps condicional en el primer capítol per presentar-nos el desig darrer de tot consumidor: un apartament modern i exclusiu, el súmmum de l’anhel materialista. El somni de tothom. Així comença la novel·la. Sense acció, sense personatges. Només amb un fet aspiracional. Només amb objectes, només amb espais. Vegeu quina audàcia la de Pérec. Vegeu quina destresa.
L’autor fa servir el temps passat per la gairebé totalitat de la novel·la, tot relatant les anades i vingudes dels personatges, les seves misèries i els seus excessos i els condemna a abandonar un París d’escessos per anar al purgatori d’Sflax. I és a l’epíleg, a la redempció final dels personatges, el seu retorn a la terra promesa –-Burdeus- on l’autor ens relata en temps futur l’evolució de la parella protagonista, encara que el temps genèric de la narració segueix ancorat al passat.
I tot aquest ball de temps verbals acompanya una descripció de fons monolítica però de forma sincopada i de frase curta. Gairebé cercant un ritme, una pauta. Una mena de cançó, no tant de poema, que acompanya els aconteixements narrats i als personatges.
Aquest, malgrat ser una parella, gairebé sempre són tractats com a una unitat (“ells”), en comú, sense independència un de l’altre. Segurament –aventuro jo- perquè a Pérec no li interessen a nivell particular sinó tant sols com a mostra representativa de la societat del moment. Potser per això la novel·la sembla que per moments s'apropi al camp de l’assaig, relegant a un segon terme el seu aspecte literari. Però ni de lluny.... I és que Les coses de Georges Pérec és un gran lliçó sobre la potencialitat de la literatura.
Atreviu-vos-hi. És una novel·la polièdrica. Segons com us hi acosteu la percebreu com una crítica a la societat de consum i al capitalisme. O potser com a retrat generacional amb un clar biaix sociològic. Si us interessa la ciència de la comunicació de masses, i apliqueu l’anàlisi semiològic, també la podeu entendre sota el concepte del signe i el seu significat.
Però sigui quina sigui la interpretació que en feu, segur que tots coincidim en una lectura més íntima, segurament més individual. Tots compartim un somni (el de voler ser, el de voler tenir) encara que tots finalment en despertem. Uns més satisfets, altres més desenganyats.
::: Altres n'han dit...
Literalitats, Retruécano (D. Huitrón), Narrativa clásica XIX & XX (G. Castro), Papel en blanco, Anika entre libros, Milenio (M.A. Campos), Circuits croisés, L'Histoire, Le Tournepage, Supermad, Il Lettore Snob, 50 libri in un anno, Complete Review, French literature for all, Not doing homework.
::: Enllaços:
Georges Perec, què en pensa l'autor?, què pretent l'autor?, context i anàlisi, lectura sociològica..., ..o lectura crítica?, literatura de l'infra-ordinari, temes,
::: Llegeix-lo:
Francès (facsímil Ed. Juliard, 1965)
Anglès (facsímil Ed. William Collins & Sons Ltd, 1990)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada