Les cambres del desig - Cèlia Sánchez-Mústich

"(...) Quina mena de moneda és el dolor? Què hi ha, rere el dolor que, a canvi, ens pot concedir la pau?".

 

Sánchez-Mústich, Cèlia. Les cambres del desig.
Barcelona: Columna Edicions, 1999

 ::: Què en diu l’editorial...
En circumstàncies prou insòlites i des d’un escenari suggeridor, Blanca recorda el seu trànsit de la castedat vocacional a l’erotisme sense limitacions, d’un amor místic a un amor humà. I ho reviu en un exercici catàrtic destinat a conciliar dos mons.

Les subtils complicitats entre imatges, símbols, reflexions, aporten una màgica segona pell  a l’argument: tres cambres esdevenen la rèplica d’un triangle amorós entre Déu, Blanca i l’home que ha saltat a l’altra banda d’un mirall, transformant la seva conducta criminal en la tortura d’uns malsons. Una historia que es nodreix de preguntes –latents en el dolor, la bellesa, el sadisme, la llibertat, el plaer, la fe. I que aposta, amb una rotunda –i per tant arriscada- voluntat de salvació, “pels culpables, pels innocents, i per totes les víctimes: les dels culpables, les dels innocents”.

Amb Les cambres del desig, Cèlia Sánchez-Mústich ha construït una de les novel·les més intenses i originals d’aquests últims anys, que la converteixen en un dels joves valors a tenir més en compte. 

::: Com comença...
La dona que tinc al davant em mira amb ulls tranquils, una espurna maliciosos. Gairebé no parpellegen i de tant en tant els cobreix l’onada d’un reflex vermell. L’altra dona, a la meva dreta, em mira de biaix tombant el coll lleugerament i inclinant el cap enrere fins que els cabells negríssims són a rasar dels llençols.

::: Moments...
(Pàg. 18)
Deixaré el rosari damunt del coixí. El nostre sacerdot, el pare Anselm, n’és un fervent defensor. Diu que la repetició mecànica dels Ave Maria et submergeix en un bell i esponjós estat de consciència que esdevé la base des de la qual l’esperit perd terra i s’enlaira.

(Pàg. 19)
Trasbalsar-te quan se’t claven mil agulles fines entre els pits només amb la proximitat de la Sagrada Forma; sentir les cames tremoloses, entumides, quan se’t desfà a la llengua i avergonyir-te i pregar perquè Déu et preservi d’aquesta sensualitat improcedent que t’allunya de la pura fe, i sentir com aquest prec s’eleva a Ell i els colors que forma en elevar-se t’acaricien suaument les cames i les fan tremolar encara més.

(Pàg. 28)
M’hauria agradat convèncer tothom. I proclamar que era una dona afortunada. I que la meva història amb Déu era la d’un amor a primera vista perquè creure-hi i enamorar-me’n havia estat un sol verb.

(Pàg. 33)
(...) M’interessa saber-ho absolutament tot de vostè, fa temps que hi dono voltes, al trencacaps de la culpa i del pecat original. Potser l’estranyarà que li digui això, atès que sóc religiosa i aquests temes els hauria de tenir ben resolts dintre meu. Però bé, no tot és tan senzill com sembla.

(Pàg. 35)
- (...) Sor Blanca –continuà el sacerdot abans de donar-me l’absolució-, a vegades el pensament és una trampa que ens allunya de l’autèntica comunicació amb Déu. El temps que vostè dedica a escatir la naturalesa de les coses, el perd d’unió amb el Senyor de totes les coses. Talli, doncs, les ales del pensament i desplegui les de la pregària.

(Pàg. 40)
(...) quan la gent parla d’amor, no parla del nostre. Descriuen il·lusions tan arrauxades com efímeres, o efectes tan persistents com desapassionats. El nostre amor pujava de sota, potser de la por. Érem tan diferents, o vés a saber si tan semblants, que les nostres peces no haurien pogut encaixar amb la suavitat pacient d’un puzle, ni tampoc a pressió. Havíem de soldar les nostres arrels: només podíem separar-nos o restar inseparables.

(Pàg. 48)
En aquesta casa hi havíem vingut amb en Miquel. Per dins és sumptuosa però vista de fora té un aire monacal, fins i tot carcerari. Saps que penso?, que  a les cel·les dels convents i les presons hi ha un desig similar al d’aquestes cambres: el desig de les parets aclaparant la seva presa, posseint-la, provocant-li unes ganes imperioses de sortir-ne o quedar-s’hi per sempre.

(Pàg. 50)
(...) si jo vaig deixar de ser l’esposa, no vaig renunciar a ser l’amiga, i em vaig convertir en la teva amant. Des d’aleshores he anat descobrint en Tu un Déu diferent, liberal, religiós només a estones (o a ànimes). Incitador a l’aventura.

(Pàg. 63)
O la insolència de la castedat o la fúria del sexe, però no sexe cast: era ben absurd que dues transgressions dels límits es limitessin entre sí. Vaig arribar a aquesta conclusió al cap de poc temps de sortir del convent i quan encara la meva història amb en Miquel es resistia a aprofundir-se. Intuïa que estem més a prop de nosaltres mateixos en la imatge invertida del mirall, que en la rèplica fidel d’una fotografia.

(Pàg. 64) 
(...) si és certa la màxima “ a la veritat s’hi arriba per l’error”, no és menys cert que la felicitat es reconeix a través del dolor. Sense haver-lo tastat, qui podria saber-se feliç?

(Pàg. 69)
Tot perd el color davant la bellesa Única. Perfecta, interminable, de Déu. Per què contemplar els arbres si la visió de Déu és més fresca i viva? Per què escoltar les campanes si el silenci repica dins meu amb una vibració més colpidora? Per què conversar amb una germana o amb una altra, si puc parlar directament amb Aquell que les ha atorgat les paraules? (...).

(Pàg. 80)
(...) El pànic en els ulls de les dones m’excitava, però no les llàgrimes, les llàgrimes infringien les regles del joc, les llàgrimes estovaven la pantalla i entelaven el mirall.

(Pàg. 84)
La bena dels ulls em va caure lentament. No podria dir amb exactitud quan vaig decidir que tornaria al món. Més ben dit, que el descobriria, perquè ara el veig de manera molt diferent de quan el vaig deixar. ¿Em passaria el mateix amb relació al convent si d’aquí a uns anys em caigués altre cop una bena dels ulls i decidís de tornar-hi? Qui sap si l’alternança de benes caigudes i substituïdes va esclarissant-ne els fils i ens apropa a la llum.

(Pàg. 85)
La bellesa, al convent, era només el reflex de la Divina. Allà no hi havia “dibuixos” humans on agafar-te i dels quals alimentar-te i aprendre. No hi havia miralls. Et calia matar el teu jo, forçosament, i deixar que el Tot fos l’única llum que traspassés aquest “jo” orfe de si mateix, si volies sobreviure. Alguns ho tradueixen com a alteració mental capaç de causar visions i levitacions. Altres, com un rentat de cervell que arriba a produir la síndrome d’Estocolm amb un Tot Segrestador. Jo, com un misteri davant del qual m’inclino.

(Pàg. 90)
Quina mena de moneda és el dolor? Què hi ha, rere el dolor que, a canvi, ens pot concedir la pau? Potser el necessitem per recobrar l’equilibri i contrarestar la culpa, com un verí que, administrar a petites dosis, cura en comptes de matar? Però, no podríem rentar-nos en l’amor i no en el dolor? ¿O és que el dolor és més fàcil d’abastar i d’entendre que l’amor?

(Pàg. 100)
(...) són fantasies. Emprèstits de la pell, com l’aigua beneïda que els capcirons s’enduen per fer el senyal de la creu, i que els transparenta, sense ocupar-hi lloc. Ara se m’acut que els meus dits, en un gest invers, fan el senyal del plaer en la pica buida del meu sexe, fins que hi traspua humitat.

(Pàg. 104)
Entre reixes, el sexe no era ni l’ombra de l’amenaça de l’amenaça de la temptació. No per a mi.  El més intens dels orgasmes, en el cas que hagués sabut en què consistien, no podia rivalitzar amb l’èxtasi d’unió amb Déu. Però la sensualitat sí que hi era present. El cos reclama el que és seu i se les enginya per abastar-se’n. La sensualitat eren les gotes que es vesaven, com una fruita, de l’ampolla del sexe fins a buidar-la sense estridències. N’hi havia en la Comunió, però també en l’olor de la cera i de l’encens, en el ressò que feien les petjades al claustre, en el cruixir dels reclinatoris, en la contemplació del Crist que presidia la capella, en el bes que l’aigua beneïda et feia al front.
 
(Pàg. 111)
Avui, després de Completes, m’he quedat davant del Santíssim fent pregària i han passat per davant dels meus ulls les paraules del Credo: “Crec en Déu totpoderós, Creador del Cel...” i he tornat a veure la bandada i l’ocell endarrerit quan queia a les urpes de l’esparver “...i de la terra” i la llum vermella del Santíssim ha il·luminat en tota l’extensió la llei monstruosa d’aquesta Terra on l’evolució de les espècies depèn de les massacres, on per sobreviure hem de menjar-nos els uns als altres.

(Pàg. 114)
Malsons reincidents, la via de sortida més eficaç dels teus dimonis... I si la vida fos això? Un malson que expulsa uns dimonis?

(Pàg. 135)
(...) al capdavall, el meu primer director espiritual tenia raó: no cal entendre per creure. Però jo també en tenia, de raó, perquè no pots creure en aquesta premissa si abans no l’has entesa.

::: Què en penso...
Les cambres del desig de la Cèlia Sánchez-Mústich és una lectura de molts matisos. De fet és una lectura farcida de significacions profundes i que conjuga -amb gran savoir-faire- religió amb erotisme.

La Sánchez-Mústich ho fa tant bé que aconsegueix conjunyir la devoció religiosa i la devoció amorosa tot lligant suplicis amb ardors, adoracions amb arravataments i penediments amb submissions.

A la vegada és una novel·la de renúncies en la que els protagonistes es veuen forçats a prendre decisions trasbalsadores que tant condicionen el seu futur, com sacrifiquen el seu passat.
Si ho preferiu, i dit d’una altra manera, és una novel·la valenta que qüestiona el dogmatisme (en aquest cas catòlic) i reivindica la llibertat de pensament i, de fet, la llibertat individual.

I tot amb un to mesurat i elegant, amb un lèxic detallista i precís (per exemple, el retrat de la vida  monàstica; per exemple, la cura amb que retrata el prostíbul). El deix poètic de Cèlia Sánchez-Mústich és molt evident en certs moments, on la prosa de l’autora colpeix fort l’anima del lector.

D’altra banda, l’estructura narrativa i  l’alternança de veus entre els protagonistes ofereix una novel·la que -de manera intel·ligent i treballada-  aconsegueix un ritme insospitadament àgil.

Sobretot hi ajuda l’adopció de diferents estils i gèneres narratius amb  la seva corresponent fragmentació textual i cronològica. Així, ens trobem amb textos epistolars barrejats amb fragments del dietari d’una novícia, interposats amb reflexions gairebé assagístiques sobre filosofia i teologia.

En aquesta fragmentació, en aquesta primera persona narrativa, hi trobo una apel·lació constant al lector. Així, a cada un d’aquest fragments, la protagonista (sobretot) s’adreça al lector com si aquest fos a voltes l’amant, a voltes un parent, i d’altres vegades, Déu mateix.

De la mateixa manera, la simbologia dels miralls (l’absència absoluta de miralls al convent versus la sumptuositat de miralls al prostíbul, per exemple) i els reflexos que aquests emeten, defineixen les diferents personalitats per les que transita la protagonista: de la nul·litat a l’autoafirmació. 

Tot plegat, Les cambres del desig vertebra una mena de confessió -laica i  pública-  sobre les diferents facetes de la renúncia – a la creença, a l’amor,... fins i tot a la vida-.  

El disseny estructural de la novel·la, a banda de permetre al lector d’anar descobrint el fil i la temàtica sense premisses, sense preliminars - per tant, sense condicionaments-, també permet de mantenir la tensió dramàtica en tot moment fent que no es doni mai res per suposat. Justament aquest és un dels grans trumfos de Les cambres del desig.

Un altre? El concepte de la Trinitat. A la novel·la n’hi trobem un grapat de referències, cada una d’elles amb els seus matisos i contextos. Llocs, moments o estats que, per exemple, poden formar una unitat conceptual sobre la manca de llibertat (convent - prostíbul – presó),  o que nuen religió i erotisme (comunió – amor – sexe). 

En definitiva, una lectura que si bé temàticament aconsegueix punxar fons en el cor lector, és també la seva part formal i estilística la que causa d’admiració i  embadaliment. En tot cas, un segur entusiasme lector.

Tot una joia oculta (inexplicablement) de la literatura catalana que costa de trobar a llistes i recomanacions. Quin goig haver-la pogut llegir. 

::: Enllaços:
Cèlia Sánchez-Mústich, selfie.