Diari d'un mal any - J.M. Coetzee
"Vivim uns temps foscos. No pots esperar que n’escrigui d’una manera lleugera. Sobretot quan el que he de dir és el que sento."
Coetzee, J. M.
Diari d’un mal any.
Barcelona: Edicions 62, 2007
Diary of a Bad Year. Traducció de Dolors Udina.
Col.lecció El Balancí, 570
::: Què en diu la contraportada...
Un eminent escriptor ja gran rep la petició de col·laborar en un llibre d’assaig titulat Opinions fortes i pren notes en el seu diari. Té opinions sobre gairebé tot, des de la badia de Guantánamo fins a la veritat creativa dels somnis, des de les llibertats civils i la democràcia fins al significat de l’amor o el deshonor. La seva veu hipnòtica –irresistible, profundament compromesa amb els problemes polítics actuals- és qüestionada per l’atractiva Anya, una jove astuta i irreverent que l’escriptor ha llogat com a secretària. Mentrestant, l’Alan, un analista d’inversions amic de l’Anya que només s’interessa pels diners, menysprea tot allò en el que creu l’escriptor i conspira constantment contra ell.
Diari d’un mal any és una novel·la sobre la solitud, l’amistat i la possibilitat de l’amor. Amb les veus dinàmiques i
intenses dels seus tres protagonistes, aquest relat ens parla sobre com llegim i com la imaginació configura les nostres vides. Una obra subjugant, sorprenent i absolutament original.
::: Com comença...
Qualsevol relació dels orígens de l’estat comença amb la premissa que “nosaltres” –no nosaltres, els lectors, sinó un nosaltres genèric tan ampli que no exclou ningú- participem en la seva existència. Però el fet és que l’únic “nosaltres” que coneixem –nosaltres mateixos i la gent del nostre voltant- neix dins l’estat; i els nostres avantpassats també van néixer dins l’estat fins tan enrere com podem recordar. L’estat sempre hi és abans que nosaltres.
Sobre els orígens de l’estat.
________
La primera vegada que la vaig veure va ser a la bugaderia. Era mig matí d’un dia tranquil de primavera i jo estava assegut davant de la rentadora, mirant com girava, quan va entrar aquesta jove extraordinària.
::: Moments...
(Pàg. 20)
No triem els nostres governants llançant una moneda a l’aire –llançar monedes està associat amb l’activitat de poca categoria d’apostar- però ¿qui gosaria dir que el món estaria en pitjors condicions que ara si els governants s’haguessin triat des del principi mitjançant el mètode de la moneda?
Sobre la democràcia
(Pàg. 30)
(...) l’època en què els secrets comptaven en què els secrets podien exercir el seu poder sobre les vides de la gent (pensem en el paper dels secrets en Dickens, en Henry James) s’ha acabat; qualsevol cosa que valgui la pena saber es pot descobrir en cosa de segons i sense gaire esforç; la vida privada, a efectes pràctics, és cosa del passat.
Sobre terrorisme
(Pàg. 44)
És evident que el judici de la història és una qüestió que també ocupa la ment de l’Administració dels Estats Units. La història ens jutjarà sobre la base del que deixem enrere, diuen en públic; i sobre l que digui la història, es recorden ells mateixos en privat, hi tenim un grau de control sense parangó. Dels nostres pitjors crims no en deixarem cap rastre textual ni físic. Esmicolarem els arxius, trencarem els discos durs, cremarem els cossos, n’escamparem les cendres.
Sobre la vergonya nacional
(Pàg. 57)
___________________________
El que està passant a màquina, em va contestar, com que són una sèrie d’opinions, opinions de dia a dia, es pot considerar una miscel·lània. Una miscel·lània no és com una novel·la, amb un principi, una meitat i un final (...).
(Pàg. 65)
___________________________
Tant de bo pogués seguir el teu consell, estimada Anya, va dir. Però vet aquí el que m’he compromès a fer és un recull d’opinions, no unes memòries. Una resposta al present en el qual em trobo jo mateix.
(Pàg. 68)
___________________________
Vivim uns temps foscos. No pots esperar que n’escrigui d’una manera lleugera. Sobretot quan el que he de dir és el que sento.
(Pàg. 74)
___________________________
(...) No tinc cap ganes de veur ela nena adorada, consentida i segurament presumida que devia ser de petita. Aquest any, l’any en què el camí del seu cometa es creua amb el meu, marca el seu apogeu. Una altra dècada i començarà a engreixar-se, les faccions se li faran més ordinàries, es convertirà simplement en una altra dona ociosa i massa mudada amb la necessitat d’acostumar-se al fet que els homes ja no li dirigeixin cap mirada pel carrer.
(Pàg. 81)
___________________________
¿(...) Però els pensaments perversos, em pregunto, són realment perversos quan ets massa vell per portar-los a la pràctica i, en tot cas, els mantens tancats ne la seva pròpia dimensió? Al cap i a la fi, ¿què queda al món per a un vell que no siguin pensaments perversos? El senyor C no pot evitar desitjar-me, de la mateixa manra que jo no puc evitar ser desitjada.
(Pàg. 89)
___________________________
(...) quan vius en temps vergonyosos, la vergonya et cau al damunt, la vergonya cau a sobre de tothom i no tens més remei que suportar-la, és un destí i un càstig alhora.
(Pàg. 95)
¿Com seria la vida si eliminéssim totes les normes que només es poden exposar en termes probabilístics? “Si apostes per tal i tal cavall, probablement perdràs els diners”, “Si condueixes superant el límit de velocitat, probablement t’arrestaran”. “Si li fas una proposta a la noia, segurament et rebutjarà”. El terme col·loquial per eliminar probabilitats és arriscar-se. ¿Qui diu que arriscar-se a la vida no és (¿probablement?) millor que viure seguin les normes?
Sobre la probabilitat
(Pàg. 98)
L a història no té vida si no li fas un lloc a la teva consciència; és un pes que cap persona lliure pot ser obligada a carregar.
Sobre els assalts
(Pàg. 117)
________________________
¿(...) com podem estar segurs de fins a quin punt un escriptor està vinculat a les seves opinions? Millor deixar la pregunta oberta.
(Pàg. 120)
________________________
El que ha començat a canviar d’ençà que vaig entrar a l’òrbita de l’Anya no són tant les meves opinions com la meva opinió de les meves opinions. Quan llegeixo el què unes hores abans ella ha transcrit en lletra del 14 a partir d’una cinta amb la meva veu, hi ha moments intermitents en què puc veure aquestes opinions fortes meves a través dels seus ulls: veure que estranyes i antiquades poden semblar a una Millie totalment moderna, com els ossos d’una estranya criatura extingida, mig au mig rèptil, a punt de convertir-se en pedra. Laments. Fulminacions. Malediccions.
(Pàg. 137)
_______________________
(...) Anya, diu. T’estimo. ¿Em creus?
Faig que sí. Però no és la veritat. Només el crec a mitges. L’altra meitat és foscor. L’altra meitat és un forat negre en el qual un dels dos està caient, confio no ser jo.
Digue-ho en veu alta. Digue-ho de debò. ¿Em creus?
Et crec, dic, i deixo que m’abraci un altre cop.
(Pàg. 164)
Avui em feia tant de mal el maluc que no podia caminar i amb prou feines em podia seure. Inexorablement, dia a dia, el mecanisme físic es deteriora. Pel que a l’aparell mental, estic contínuament alerta per si se’m trenca un cargol o se’m fonen els fusibles, esperant contra tota esperança que duri més que el seu amfitrió corporal. Tots els vells ens tornem cartesinas.
Sobre l’envelliment
(Pàg. 190)
(...) Cridar no és només parlar amb veu alta i forta. No és una manera de comunicar-se en absolut, sinó una manera d’ofegar els rivals. És una forma d’afirmació, una de les més pures que hi ha, fàcil de practicar i francament eficaç. Un nen de quatre anys potser no és tant fort com un adult, però sens dubte crida més.
Una de les primeres coses que hauríem d’aprendre en el camí cap a la civilització: no cridar.
Sobre els nens
La segona faceta és la literària. Aquí Coetzee ofereix una història força banal on la trama es presenta erma, freda, sense clímax ni modulació dramàtica. Els personatges -cada un d’ells amb veu narrativa pròpia- són eixuts i fins i tot, poc creïbles. L’estil -massa sotmès a l’experimentació formal- és avar. La temàtica, un poti-poti que barreja opinió i narrativa sense aconseguir arribar enlloc.
Per tot plegat, si en fas una lectura com a qualsevol altra novel·la, és probable que Diari d’un mal any et situï lluny de la teva zona de confort com a lector.
Però centrem-nos en la proposta formal de Coetzee que és on el sudafricà fa els seus jocs de mans. La novel·la presenta diversos nivells de lectura -assaig i narració- i diferents veus narradores, entre elles les d’un personatge-escriptor que juga a ser l’alter ego de l’escriptor-autor.
Aquesta polifonia obliga a Coetzee a fragmentar literalment la narrativa, fet que es reflecteix visualment en la maquetació de la pàgina: es divideix visualment en diferents parts -primer dues, més endavant tres-, pertanyents a cada una de les veus narratives-.
I el primer que troba el lector en començar a llegir (en l’ordre tradicional) és un assaig que C,
-el personatge-escriptor-, escriu sobre la democràcia i la llibertat d’elecció. Una advertència? Una constatació?
En tot cas, el primer desafiament: Coetzee, obliga al lector a triar com llegir la novel·la (síncrona o asíncronament). D’alguna manera, atorga empoderament al lector per decidir com voldrà seguir les veus narratives i com decidirà connectar-les amb els assajos.
I ep!, entre nosaltres.... Si en teoria això és un fet positiu, a la pràctica el lector pot acabar decidint, en ple badall, tancar el llibre i abandonar la lectura.
Després bé el segon entrebanc: si bé alguns d’aquests assajos ofereixen tesis crítiques sòlidament argumentades sobre poder, terrorisme, estat, consum, tortura, societat, pedofilial.. altres, o bé llangueixen en una opinàtica sense cap mena de transcendència -més pròpia d’un cunyat emprenyat que d’un intel·lectual llorejat- o bé es refereixen a quelcom molt llunyà de la nostra experiència i dia a dia.
Pel que respecte a les dues veus narratives (les que acaben d’omplir respectivament els 2/3 que resten de la partitura, perdò, de la pàgina) bàsicament ofereixen un punt de vista diferent sobre un mateix fet: la redacció del llibre d'assajos i la relació que s’estableix entre autor i veïna mecanògrafa- en primera persona.
I és d’aquesta manera com descobrim l’estructura autoreferencial de la novel·la de Coetzee entre intel·lectualitat (els assajos -una veu discursiva i pontificant-) i la humanitat (el monòleg de C i el monòleg de Anya -la veïna mecanògrafa-). Aquests darrers, més mundans, auto-complementaris, són subtextos que argumenten o puntualitzen mitjançant el relat ficcional les opinions expressades anteriorment en format assagístic.
Però recordeu!: no existeix cap format convencional de lectura, cap indicació de l’autor, ni de la pròpia novel·la. El lector avança a cegues, primer entre uns continguts més distants (polítics i morals), després entre reflexions més transcendents ( el temps, la vida, la soledat, el destí...).
Vet aquí doncs la novel·la de Coetzee: una superestructura narrativa agosarada que conté tres veus amb tres històries (o una metahistòria) que proposen una mirada al món que va des del més conceptural fins allò més particular. Bàsicament un joc d'equlibris, un contrapunt, entre intel·lectualitat (opinió) i quotidianitat (vida)
Ara bé... la lectura de Diari d’un mal any em genera una sèrie de problemes més enllà del purament mecànic de la lectura fragmentada:
Un primer problema: no m’interessa res del que expliquen els personatges o del que pensa l’autor (assajos). Em queda lluny (tant en temps com en espai). Em queda difós (fora dels meus interessos). O simplement no li dono la raó (globalment és un discurs llastrat per un punt de vista occidental, propi del primer món).
Un segon problema: tampoc m’interessa la part lúdica. Tant me fa saber si el protagonista –C-és el mateix autor o no. Per mi és irrellevant. No m’aporta res. Tampoc em representa cap repte intel·lectual seguir una lectura fragmentada en múltiples veus. He crescut a l'ombra dels excel·lents textos de Calvino, de Vian o de Perec.
Un tercer problema: els personatges són poc creïbles. No estableixen cap mena de connexió empàtica amb mi. Ni m’hi projecto ni els comprenc. No m’emocionen. Fins i tot els trobo força irreals, poc creïbles.
Quart problema: la trama és entre intranscendent i inexistent. Estem focalitzats tota l’estona en una mateixa escena-momentum que acaba sent repetitiva i monòtona.
Cinquè problema: la part assagística, si voleu, la que més m’ha atret de tot el conjunt, està plena d’alts i baixos. Idees interessants i opinions meditades que tot d’una t’enlairen cap a un cel d’intel·lectualitat et llancen tot seguit a l’infern de la demagògia poc argumentada i ximple.
En definitiva, Diari d’un mal any és un gran exemple de literatura post-moderna... poc reixida. J.M.Coetzee fa un us intensiu de l’experimentació narrativa i explota diferents recursos metaliteraris. Però en finalitzar la lectura, no saps si arxivar-lo a la D de “desorientació” a la del “desconcert” o a la de "decepció".
Sense oblidar-se de la pregunta que, com una mosca collonera va brunzint a cau d’orella: n’hi ha prou amb això? pot una novel·la –una novel·la escrita per un premi Nobel- ser un miratge? oferir exclusivament artificis formals i, tot i així, ser aclamada?.
Ara bé, potser només he tingut una mala tarda.
Leer sin prisa, Letras libres, Das Bücherregal, Banquete a la tropa, La audacia de Aquiles, El rincón del distraido (J.A. Rojo), Un libro al día (Santi), Pequeños objetivos (G. Ruíz), Letralia (A. Hernández), La tormenta en un vaso (J. Morella), Whispering Gums, Complete Review, Slate (J. Shulevitz), Asylum, Di cose un po', Revue Etudes (J.N. Orengo), N.d.T., Educazione&Scuola, Tony's Book World.
::: Enllaços:
John Maxwell Coetzee, l'autor llegint la seva novel·la, literatura política?, o literatura sobre el desig?, estructura i itineraris de lectura, tres narratives, lectura frustrada, parts, veus i estructura, el per què de tot plegat (o vet aquí la justificació científica).
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada