El vincle més fort - Kent Haruf

 

"(...) mare meva, malaguanyada vida. Fa venir basques. Fa que vulguis fer qualsevol cosa que no sigui pensar en ella."

Haruf, Kent. El vincle més fort.
Barcelona: Edicions del Periscopi, 2021

The Tie That Binds. Traducció de Marta Pera.
Col·lecció Antípoda, 55

::: Què en diu la contraportada...
L’Edith Goodnough, que té vuitanta anys, es recupera en un llit d’hospital sota la vigilància d’un policia després d’haver estat acusada d’assassinar el seu germà. A través de la mirada del seu veí, en Sanders Roscoe, es desplega la vida tràgica d’aquesta dona que ha sacrificat la pròpia identitat per ajudar i donar suport a la família, doblegant-se als codis morals del Colorado rural.

De l’autor de la Trilogia de Holt, El vincle més fort és un gran tribut a la tenacitat de l’esperit humà, amb una veu que ressona per totes les planes. En aquesta novel·la, la primera que va escriure, Kent Haruf traça la gènesi de l’estil que l’ha fet inconfusible per a milers de lectors gràcies a una sensibilitat i una capacitat de commoure extraordinàries.

::: Com comença...
L’Edith Goodnough ja no viu a pagès. Ara és al poble, a l’hospital, ajaguda en aquell llit blanc amb una agulla clavada al dors de la mà i un home que fa guàrdia al passadís, davant de la seva habitació. 

::: Moments...
(Pàg. 37)
Diuen que va ser la grip, i en aquella època la gent es moria de la grip. Però a mi em sembla, i l’Edith també ho diu, que va ser més que un virus el que la matar. Van ser tots aquells anys cap a l’est; van ser quasi dues dècades d’estar casada amb en Roy.

(Pàg. 63)
(...) Però si el seu pare estava fotut, l’Edith i en Lyman estaven refotuts. Ara havien quedat atrapats a la granja del turó de sorra. Com el podien deixar, estant d’aquella manera? No el podien deixar. Tal com estava, no el podien deixar sol. Va ser un infern per a tots. Estaven ben fotuts tots plegats.

(Pàg. 70)
En Lyman estava atrapat a la mateixa granja del turó de sorra, i estava atrapa de la mateixa manera que la seva germana. Estava collat amb el mateix cargol, asfixiat en el mateix sot fangós, enfonsat fins al coll, amb la barbeta (fràgil i punxeguda com la de la seva mare) apuntant cap amunt, i no crec que en Lyman i tant sols fos capaç d’estirar prou el cap per mirar al voltant, per veure que allà a fora no hi havia res que no fos sempre el mateix. 

(Pàg. 73)
(...) mare meva, malaguanyada vida. Fa venir basques. Fa que vulguis fer qualsevol cosa que no sigui pensar en ella. 

(Pàg. 88)
(...) només sé de dos altres moments a la vida en què l’Edith Goodnough es va permetre plorar. Ni l’un ni l’altre no van ser en la mort del seu pare. 

(Pàg. 89)
Quant és tres-cents seixanta-cinc per vint? Més de set mil, oi? Doncs així és com va ser de llarg. Tots aquests dies.

Més de set mil dies, durant gairebé vint anys, no va passar res als Goodnough. Després que en Roy es tallés l’últim dit amb la destral, no va passar res als Goodnough –ni hi va haver res de bo per a ells- fins que van haver passat gairebé dues dècades de dies lents. Dies que devien ser tan cruels com el part d’un fetus mort; dies sense sentit, dies iguals, un dia lent engranant-se lentament amb el següent, sense treva ni descans, sense cap il·lusió a l’horitzó i sense cap bon record (...). 

(Pàg. 99)
I van passar gairebé vint anys.

Va arribar la Prohibició i es va acabar. Va arribar la Gran Depressió –i va durar tant que la gent s’hi va acostumar, com si fos una situació normal-. Hi va haver una guerra civil a Espanya, un Roosevelt a la Casa Blanca, un boig desfermat a Alemanya, i als Goodnough de la casa a mitjan milla de la nostra no els va passar res. Allà continuava la grisor i el temps lent. L’Edith i en Lyman continuaven fent les feines que havien de fer, i en Roy continuava brandant els seus monyons sinistres.

(Pàg. 149)
(...) cap al final recordo que vaig dir alguna cosa ingènua i estúpida, com ara, “Però no és just”.
I ell va dir:
- Esclar que no és just. Re de tot això no és just. La vida no és justa. I encara que pensem que ho hauria de ser, aquest pensament no val una puta merda. Més tard o més d’hora ho descobriràs.

(Pàg. 152)
Després d’allò, tots ens vam tornar a encarrilar en els nostres solcs. I de vegades, quan repasso aquesta història, em sembla que tot es redueix a això: una sèrie de solcs independents. Alguns van durar quatre o cinc anys, i altres en van durar vint, però no deixaven de ser solcs, un grapat de corriols de vaques molt fressats que de tant en tant feien un revolt cap a una mica d’aigua i una mica de repòs, i potser durant un temps podien gaudir d’un bon bloc de sal, però després, tornem-hi, una altra vegada a la sorra del comtat de Holt. Redeu, això es pot veure sempre en qualsevol pastura de vaques. 

(Pàg. 157)
(...) en aquella època Fort Collins era una ciutat petita i agradable; després ha criat panxa com tots nosaltres, pateix una mica del cor-. Però durant els quatre anys que hi vaig ser encara era la mena de ciutat on fins i tot un nano de la primera volada del comptat de Holt hi podia sobreviure. Vull dir que em va portar la mena de problemes que, un cop superats, només em van deixar quatre blaus i alguna esgarrapada, però no pas gaire més savi del que era quan hi vaig arribar. 

::: Què en penso...
Cerco informació a Internet sobre El vincle més fort i el primer que m’adono és que entre els fans de Kent Haruf existeixen dues posicions força diferenciades sobre la qualitat/sensació de la novel·la:
els que s’inicien en l’autor acostumen a mostrar-se enlluernats per la seva prosa i manifesten el desig de llegir la resta de la seva obra; i els que hi arriben després de llegir tota la resta de #Haruf, semblen desencantats, que llegeixin a un altre autor.

Així les coses, el meu primer encontre amb Kent Haruf ha estat força engrescador. El vincle més fort (una primera novel·la, cal recordar-ho!!!) és una obra molt madura i molt ben mesurada.

Si calgués descriure-la amb un grapat de paraules diria que rebutja ser una novel·la de grans frases; en canvi, és una novel·la de grans situacions, de moments ingents, de personatges colpidors i de prosa simple i ponderada (en forma) però grandiloqüent i apassionada (en significació).

La lectura de El vincle més fort és intensa. El sentiment filtra per entre les accions, els pensaments i les actituds dels diferents personatges. El lector és veu sorpresivament enganxat a una història que transcorre lenta, molt lentament i durant molt, molt de temps; de fet, tota una vida.

En una primera capa, és una novel·la que ens narra la història de dos germans amb una vida desgavellada per culpa del seu progenitor. Ens ho explica en primera persona el fill del veïns. Un narrador que, ja ho veurem amb el transcurs de la novel·la, està força implicat en la vida d’aquests germans. S’apropa al lector com si li expliqués una confidència, una xafarderia, un secret...

Ara bé, la novel·la, si alcem les mires, ens parla del pas del temps, de la soledat, de la renúncia, i del sacrifici, sobretot del sacrifici. El sacrifici dels somnis; el sacrifici del futur; el sacrifici de l’amor; el sacrifici de la maternitat. Realment és una novel·la terrible en aquest sentit. Gairebé és un martirologi. 

I és que el pal de paller que sustenta la trama és la lluita contra l’adversitat. Primer, contra la mort de la mare, després contra un pare censurador i violent, finalment contra un germà que xucla qualsevol voluntat al seu voltant.

Una lectura polititzada ens portaria a parlar d’un patriarcat enfadat i agressiu contra un matriarcat sotmès. Un món rural que, sotmès a la servitud de la terra i a les seves circumstàncies, redueix l’ésser humà a un mitjà de producció. Un repàs al devenir d’uns Estats Units de finals del XIX a mitjans del XX.

Però segurament és voler anar massa enllà.

La virtut de El vincle més fort és que malgrat les coses terribles que ens explica -malgrat el sacrifici, la misèria i el desamor- el contrast entre les vides senzilles dels personatges i l'entorn tant dur -i malgrat tot, bucòlic- on viuen, encisen al lector.

El mèrit és de l’estil que adopta Kent Haruf. Escriu aquesta història austera amb una prosa també pretesament austera però que, en canvi, és profundament descriptiva -cada paraula compta per convertir el dia a dia de les tasques rurals en fotografies detalladíssimes de fets i gent-. 

Així, aquesta prosa senzilla i directe ofereix unes descripcions molt físiques, molt autèntiques –i molt  apassionades-.  És tant expressiva i tant potent que no només converteix la terra, la planúria, l'horitzó en protagonista, sinó que també ho fa amb el temps -el cultiu, la sega, la recol·lecta, la munyida, l’alimentació de l’aviram o el paisatge canviant durant les estacions de l'any...-.

Excepte a la introducció (la novel·la comença pel final), el tractament del temps és lineal, tot i que farcit de grans el·lipsis, tal com correspon a un relat que hibrida la Història amb les històries particulars.

És doncs una novel·la de protagonismes compartits. Un àlbum de fotografies en el cada retrat obra una finestra narrativa on l’autor s’hi recrea. En certa manera, Haruf m’ha recordat molt al Dennis Johnson de Somnis de trens (tot i que aquesta és posterior; del 2002). Ambdós autors edifiquen una història a partir de la duresa del territori i de l'adversitat de la vida i en fan una mena d'epopeia tràgica centrada en persones sense cap història.

Carai si totes les primeres novel·les fossin així!

::: Altres n'han dit... 
A vegades llegeixo, Núria Cadenes, L'illa deserta, Mirall (E. Batlle), Cada dia lletres (V.Castells), Llegim (D.Vidal), Diari de Tarragona, Vorágine interna, Leer es vivir dos veces, Mati's mini book reviews, Reading Matters, Kirkus reviews.

::: Enllaços:
Kent Haruf, les grans planes.