Relat d'un desconegut - Anton Txèkhov

"(...) ¿Per què, un cop caiguts, ja no ens hem esforçat a alçar-nos i, havent perdut una cosa, no n’hem buscat una altra? ¿Per què?."

Txèkhov, Anton. Relat d’un desconegut.
Barcelona: Viena Edicions, 2021

Рассказ неизвестного человека. Traducció de Jaume Creus.
Col·lecció Petits Plaers, 22



::: Què en diu la contraportada...
L’Stepan, un jove aristòcrata minat per la tisi, decideix donar sentit a la seva vida servint els seus ideals subversius. Per això s’infiltra com lacai a casa de l’Orlov, un funcionari del règim tsarista, fill del cap de policia. L’Orlov és un home intel·ligent i cultivat, però sense cap mena de moral. La seva vida consisteix a complir amb una feina burocràtica i absurda, i jugar a cartes amb els amics, tan superficials i inútils com ell mateix. I de nit trobar-se furtivament amb la jove i bella Zinaïda, esposa d’un altre funcionari, la qual anhela viure una gran història d’amor.

::: Com comença...
Per causes que ara no és el moment d’explicar amb detall, vaig haver d’entrar a sevir de lacai a casa d’un funcionari de Petersburg, de cognom Orlov. Ell tenia trenta-cinc anys, si fa no fa, i es deia Guerogui Ivànitx.

::: Moments...
(Pàg. 23)
Creure en Déu era poc intel·ligent, però calia preservar la religió perquè per al poble és indispensable tenir uns principis que el moderin i el continguin, si no, no treballaria. Els càstigs només són necessaris per atemorir.

(Pàg. 30)
(...) Orlov i els seus amics no feien mofa ni es burlaven, sinó que parlaven amb ironia. Deien que no hi ha Déu, i que amb la mort l’individu desapareix completament, que els únics immortals que hi ha són els acadèmics francesos. El veritable bé no existeix i no pot existir, pel sol fet que la seva existència depèn de la perfecció humana, que al capdavall és una absurditat lògica (...).

(Pàg. 37)
La Zinaïda Fiódorovna se sentia culpable, insignificant, incapaç de fer un pas decidit i seriós, i per això cada dia odiava més i més el seu marit, i sofria els turments de l’infern.

(Pàg. 41)
(...) la Zinaïda Fiódorovna s’embriagava amb la nova vida. En el seu excés de felicitat, s’estrenyia les mans amb força, estava convençuda que tot era magnífic, i jurava que estimaria per sempre , i aquest jurament i la certesa ingènua, gairebé infantil, que també era profundament estimada i ho seria per sempre, la feia cinc o sis anys més jove. Deia ximpleries gracioses i ella mateixa se’n reia.

(Pàg. 47) 
- (...) Ja em perdonaràs, però no us entenc a cap dels dos. Podeu enamorar-vos l’un de l’altre i infringir el sisè manament tant com us plagui.... això ho entenc. Sí, és comprensible. Però, ¿per què revelar el secret al marit? ¿Que potser calia?

(Pàg. 48)
- (...) és molt més honrat enganyar una persona que no pas arruïnar-li la vida i la reputació.

(Pàg. 50)
- (...) això de l’amor ho considero primer de tot com una exigència del meu organisme, vil i contrària al meu esperit; cal satisfer-lo amb racionalitat o renunciar-hi del tot, si no, introdueix en la teva vida elements tan impurs com ell mateix. Per tal que sigui un plaer i no un suplici m’he esforçat a fer-ho més bonic i a envoltar-ho de tota mena d’il•lusions. NO vaig mai a veure una dona si abans no estic segur que és bonica i atractiva, i tampoc no hi vaig ni no estic de bona lluna. Només en aquestes condicions aconseguim enganyar-nos l’un a l’altre i ens fa l’efecte que ens estimem i que som feliços.

(Pàg. 67)
- ¿(...) Vius de debò com vols? ¿Ets lliure de debò? ¿És ser lliure escriure tota la vida documents que són contraris a les teves conviccions? –prosseguí la Zinaïda Fiódorovna, posant-se abruptament les mans al cap-. ¿Ser un subordinat, felicitar els teus superiors per Cap d’Any, després cartes, cartes i més cartes, i sobretot sotmetre’t a un ordre que no et poc resultar simpàtic?...

(Pàg. 73)
Ara, mentre escric aquestes ratlles, una por inculcada des de la infantesa em reté la mà: semblar sentimental i ridícul; quan vull ser afectuós i dir paraules tendres, no em surt ser sincer. I precisament per aquesta por i per la falta de costum no puc expressar de cap manera amb plena claredat el que en el seu moment passava pel meu cor.

(Pàg. 74)
Sabia que, si m’enamorava d’ella, no podia pas comptar amb el miracle de la reciprocitat, però aquesta consideració no m’inquietava. En el meu modest i callat sentiment, que més semblava una simple afecció, no estava gelós de l’Orlov, ni tan sols li tenia enveja, perquè ja comprenia que la felicitat personal per a un invàlid com jo només és possible en somnis.

(Pàg. 76)
Em tractava com a un lacai, un ésser inferior. Es pot amanyagar un gos i no fer-li cap cas, a mi em donaven ordres i em feien preguntes, però no s’adonaven de la meva presència. Els amos consideraven que era indecorós parlar amb mi més del que era admissible, si per casualitat se m’hagués acudit durant el dinar ficar-me en la conversa o posar-me a riure, probablement m’haurien pres per boig i m’haurien acomiadat.

(Pàg. 98)
- (...) el fons de la qüestió és que t’has equivocat i que no ho vols reconèixer en veu alta. T’imagines que jo era un heroi i que tenia idees i ideals extraordinaris, però a l’hora de la veritat ha resultat que soc un funcionari mediocre, jugador de cartes, que no té inclinació per cap idea en concret. Soc un digne descendent del mateix món podrit del qual has fugit tu, revoltada per la seva buidor i frivolitat.

(Pàg. 111)
- (...) sapigueu, estimada, que... seguir lliurement els impulsos del cor no sempre dona la felicitat a la bona gent. Per tal de sentir-se lliure i alhora feliç em sembla que cal admetre que la vida és cruel, bàrbara i despietada en el seu conservadorisme. I cal pagar-li amb la mateixa moneda, és a dir, essent, com ella, bàrbars i despietats en les pròpies ànsies de llibertat. Això penso.

(Pàg. 124)
- (...) la pregunta és aquesta –vaig prosseguir-, ¿per què estem esgotats? ¿Per què, tan apassionats al principi, i tan atrevits, tan nobles i fidels als trenta o trenta-cinc anys, vam acabar convertint-nos en una ruïna total? ¿Per què un es consumeix de tisi, un altre s’engega un tret al cap, un tercer busca l’oblit en la beguda i les cartes, un quart, per tal de posar fi a al a seva por i a la tristor, trepitja cínicament el retrat de la seva pura i preciosa joventut? ¿Per què, un cop caiguts, ja no ens hem esforçat a alçar-nos i, havent perdut una cosa, no n’hem buscat una altra? ¿Per què?.

(Pàg. 128)
Era un plor silenciós i uniforme, res d’histerismes, un plor normal de dona, que traïa l’ofensa, l’orgull ferit, l’afront i tot allò irreparable i desesperat que ja no tenia remei i a què ja no era possible acostumar-se. A la meva ànima agitada i sofrent el seu plor repercutí amb llàstima; havent oblidat la meva malaltia i tota l’altra cosa al món, anava per la sala, murmurant desconcertat:
- ¿Quina vida és aquesta?... No es pot viure així! No es pot! És una bogeria, un crim, però no és vida!

(Pàg. 162)
- Jo vull viure! –vaig exclamar sincerament-. Viure, viure! Vull la pau, el silenci, vull l’escalfor,, i aquest mar, la vostra companyia. Ah, com m’agradaria inspirar-vos aquesta apassionada set de viure! Tot just ara parlàveu d’amor, però jo en tindria prou amb la vostra companyia, la vostra veu, l’expressió del rostre...

(Pàg. 173)
- (...) Un ésser humà no pot deixar d’alterar-se i desesperar-se quan veu que tant ell com la gent del seu voltant es destrueixen.
- Sí, és clar! Però no predico en absolut la indiferència, només demano una actitud objectiva respecte a la vida. Com més objectivitat, menys risc de caure en error. Cal anar a les arrels i buscar en cada fenomen la causa de totes les coses. Ens hem oblidat, degradat i al final hem caigut, la nostra generació està formada exclusivament per neurastènics i ploramiques, només sabem discutir sobre la fatiga i l’esgotament, però d’això ni vós ni jo no en tenim la culpa: som massa insignificants perquè del nostre arbitri pugui dependre el destí de tota una generació. Hem de pensar, doncs que hi ha causes més grans i generals, que tenen, des del punt de vista biològic, la seva sòlida raison d’être. Som uns neurastènics amargats i apòstates, però potser això és necessari i beneficiós per a les generacions que vindran darrera nostre. Ni un sol cabell ens cau del cap sense la voluntat del Pare celestial, dit d’una altra manera, ni a la natura ni a les societats humanes res no succeeix perquè si. Tot és fonamental i inevitable. I si és així, ¿per què amoïnar-nos especialment i escriure cartes desesperades?
- Bé, sí –vaig dir, havent reflexionat-. Crec que per a les generacions que vindran serà més fàcil i més rellevant; la nostra experiència els servirà. Però és que volem viure per a nosaltres mateixos i no per a les generacions futures. La vida només se’ns dona una vegada, i la volem viure amb joia, de forma sensata i bonica. Volem tenir-hi un paper decisiu, independent, noble, volem fer històrica, per tal que aquestes generacions no tinguin dret a dir a cadascun de nosaltres: “Aquest era una nul·litat”, o alguna cosa encara pitjor... Crec tant en l’oportunitat com en la inevitabilitat del que passa al nostre voltant, però ¿per què m’importa a mi aquesta inevitabilitat, per què li he de sacrificar el meu “jo”?

::: Què en penso...
Txèkhov ens ofereix un relat sobre el desencant. Una història escrita amb una prosa exquisida i amb to volgudament àcid que evidencia la pusil·lanimitat de les classes benestants, acomodades en un sistema burocràtic al servei d’una reialesa amenaçada i prompte a desaparèixer.

El plantejament del relat és sorprenent però també força murri. I és que Txèkhov confia la veu narradora a un personatge força atípic, tant per la forma com pel moment polític: un revolucionari d’origen noble infiltrat a casa del fill d’un notable de la cort com a majordom.

Narrador però que no és completament transparent i ofereix només una part de la veritat al lector, testimoniant tots els seus motius per actuar com actua, però ocultant els sentiments personals que els fets li provoquen.

La història pivota doncs a partir de la narració gairebé omniscient que ens fa aquest protagonista des de l’atalaia que suposa el seu càrrec d’ajudant de càmera del senyor de la casa.

Així som testimonis del dia a dia de la casa -tant del noble amo i de les visites que rep, com del personal que el serveix-. Però també som testimonis dels canvis que s’operen en la forma de fer i pensar d’aquest majordom impostat.

I tot d’una, el dolce far niente d’aquests personatges es veu interromput per un fet excepcional: l’amant del senyor de la casa irromp amb la intenció de quedar-se a viure amb ells. El conflicte està plantejat.

I és a partir d’aquí on Txèkhov es supera descrivint la superficialitat i manca de compromís d’uns i el desencant dels altres. I també és a partir d’aquí que el nostre narrador comença a prendre partit i, conseqüentment, a ocultar els sentiments que aquesta estranya situació li planteja.

El cinisme, la futilitat i l’engany d’uns i d’altres passa a ser el motor narratiu.  Evidentment el personatge femení és l’ase dels cops. Sense marit i ara sense amant, veu com la seva vida s’aboca a un abisme d’infelicitat. Ni tant sols el fill que gesta aconsegueix de redimir-la.

Tots plegats no són herois. No tenen cap mena de pes. Txèkhov ens descriu la  menudalla que són, amb els seus conflictes i les seves contradiccions.  Tots ells formen part d’un de la part més fosca i ignota del destí. Són peces, no motors. Són desconeguts.  

Txèkhov usa el narrador, i la seva filiació revolucionària, per oferir una sèrie de reflexions sobre el sentit del què fem i sobretot del què perseguim. En aquest sentit, passem de l’idealisme a un anhel de sinceritat i de sentit comú.

La història presenta clarament dues parts, focalitzades en escenaris diferents: Sant Petesburg, on es presenten els personatges i les seves contradiccions: i Europa (Paris, Viena, però sobretot Florència), on la història aconsegueix cert dinamisme.

Tot plegat però culmina amb un final que deixa el lector desubicat. Final obert? O potser directament manca de final? En tot cas és certament anticlimàtic i desentona en la proposta atenta i meticulosa que Txèkhov havia anat aixecant des de la primera pàgina.

En definitiva, relat sobre la condició humana i les contradiccions inherents en triar satisfaccions immediates i còmodes a un compromís de més calatge i fons humà.

::: Altres n'han dit...
Quadern Vermell, Núvol.cat (B. Puigtobella), Lecturas de Undine, Zenda (R. Lladosa), Hoy empieza todo (A. Rodríguez).

::: Enllaços:
Anton Txèkhov, context històric i procés de creació del relat, introspecció provocadora, Naródnaia Vólia, Hi ha pel·lícula.

::: Llegeix-la:
Rus (html)

::: Escolta-la:
Rus (streaming)