Coriolà - William Shakespeare
"(...) Per ells? Si no ho faria ni pels déus he de fer-ho per ells?"
Shakespeare, William. Coriolà
Barcelona: Proa, 2002
Coriolanus. Traducció de Joan Sellent.
::: Què en diu la contraportada...
A Coriolà, Shakespeare ens ofereix la seva anàlisi més completa del món de la política i dels polítics: de les maniobres dels patricis, dels tripijocs dels tribuns per manipular les masses, de les pressions familiars que afecten les grans decisions d’estat... Tot plegat en contrast amb la personalitat primària del protagonista, Caius Marci Coriolà, un guerrer valent, agosarat i victoriós que és incapaç de pactar o fer concessions i que només ap veure en la retòrica l’art de fingir i manipular. Coriolà és una brillant expressió de la inutilitat de l’heroisme militar quan no té en compte les valors humanístics.
::: Com comença...
ESCENA 1
Entra un grup de ciutadans amotinats, amb bastons, garrots i altres armes.
CIUTADÀ 1R: Abans de seguir endavant, escolteu-me.
TOTS: Parla, parla!
CIUTADÀ 1R: Esteu tots decidits a morir abans que passar fam?
TOTS: Ho estem, ho estem!
CIUTADÀ 1R: En primer lloc, sabeu que Caius Marci és el principal enemic del poble.
TOTS: Ho sabem, ho sabem!
Acte I, Escena I
::: Moments...
(Pàg. 52)
CIUTADÀ 1R: (...) Amb el que les autoritats no es poden acabar podríem sobreviure. Només que ells ens donessin el que sobra, mentre no estigués podrit, podríem pensar que ens assisteixen humanitàriament , però ens consideren massa cars; la flaquedat que ens afligeix, l’espectacle de la nostra misèria, és com un inventari detallat de la seva abundància, el nostre sofriment els és un benefici. Vengem-nos amb les nostres forques, abans no ens convertim en rasclets. I els déus saben que el que em fa dir això és la fam de pa, i no la set de venjança.
Acte I, Escena I
(Pàg. 68)
VOLÚMNIA: (...) Vaig enviar-lo a una guerra cruel, de la que va tornar, cenyit el front amb branquillons d’alzina. I et juro, filla, que ni quan vaig saber que havia dut al món un noi no vaig exultar tant com vaig veure que havia demostrat que era un home.
VIRGÍLA: Però, senyora, i si hagués mort en l’empresa?
VOLÚMNIA: Llavors el seu bon nom m’hauria fet de fill, i això hauria perpetuat la meva descendència. T’ho dic sincerament: si tingués dotze fills, i cadascun me l’estimés igual i no pas menys que el teu fill i el meu bon Marci, preferiria veure’n onze morir noblement pel seu país que no un de sol que canviés la guerra per la voluptuositat.
Acte I, Escena III
(Pàg. 69)
VOLÚMNIA: (...) Calla, infeliç! La sang adorna més un home que l’or els seus trofeus. I ni els pits d’Hècuba quan alletava Hèctor, o eren tan bonics com el front del seu fill quan escopia sang altiva damunt l’espada grega.
Acte I, Escena III
(Pàg. 91)
MARCI: (...)Si les trompetes i els timbals ja es fan aduladors en el camp de batalla, a les ciutats i corts imperarà l’afalac dels hipòcrites! I quan l’acer s’estova com la seda dels paràsits, que siguin ells qui se n’endugui el mèrit de les guerres! I ara prous, us dic! Només perquè no m’he rentat la sang del nas o he tombat algun dèbil infeliç, cosa que han fet molts dels aquí presents i ningú no ho comenta, m’aclameu amb crits exagerats, com si volgués engreixar el poc que he fet amb uns elogis amanits amb mentides.
Acte I, Escena IX
(Pàg. 95)
AUFIDI: (...) M’esperen a l’arbreda dels xiprers. Et prego –es al sud dels molins de la ciutat- que vinguis allà a dir-me com segueix el món, i ajustaré els meus passos al seu ritme.
Acte I, Escena X
(Pàg. 108)
MENENI: (...) Benvinguts! Que una maledicció rosegui el cor d’quell que no s’alegri de tornar-te a veure! Roma us hauria d’adorar a tots tres, pro, segons diuen, hi ha aquí algunes pomeres bordes que no es deixaran empeltar al vostre gust. Pro benvinguts, guerrers! De les ortigues en diem ortigues, i dels errors dels ximples, ximpleries.
Acte II, Escena I
(Pàg. 113)
OFICIAL 1R: (...) És un home valent; però excessivament orgullós, i no estima el poble.
OFICIAL 2N: A fe que hi ha hagut molts grans homes que han afalagat el poble però no l’han estimat mai, i n’hi ha molts que la gent els ha estimat ignorant-ne; i, tal com poden estimar sense saber per què, també odien sense cap motiu. Per tant, el fet que a Coriolà no el preocupi si l’estimen o l’odien demostra que coneix perfectament el poble, i la seva noble despreocupació els ho fa veure prou clar.
Acte II, Escena II
(Pàg. 115)
SICINI: (...) Se’ns ha cridat per debatre una amable qüestió, i tenim el cor disposat a promoure i a honorar l’home pel qual estem reunits.
BRUTUS: Cosa que fem de bona gana, si ell es mostra disposat a recordar que el poble té un valor més alt que el que ell li ha concedit fins ara.
MENENI: Això sobrava! Hauria preferit que no parlessis. Per favor, vols escoltar Comini?
BRUTUS: De tot cor; pero el meu avís ha estat més pertinent que el teu retret.
MENENI: Ell estima el teu poble, pero no el pots obligar a anar-se’n al llit amb ell (...).
Acte II, Escena II
(Pàg. 127)
CORIOLÀ: (...) Oh, dolços vots! És millor caure mort o passar gana que no implorar una paga ja guanyada. Què hi faig aquí, com un lloc disfressat, pidolant al primer que em surt al pas uns vots inútils? Obeir el costum? SI el costum l’obeíssim punt per punt, no escombraríem mai la pols antiga, i el gruix dels vells errors amagaria la veritat. No accepto aquesta farsa; que els càrrecs i els honors se’ls quedi un altre que s’hi vulgui prestar (...).
Acte II; Escena III
(Pàg. 132)
SICINI: (...) Que no heu negat el vot, altres vegades? Per què ara, doncs, a aquell qui us el demana burlant-se de vosaltres, l’hi atorgueu tan unànimement?
Acte II; Escena III
(Pàg. 147)
CORIOLÀ: (...) Que tot allò diví i humà que avala un jurament segelli el que us diré per acabar! Aquest doble govern, on hi ha una part que menysprea amb raó, i una altra part que insulta sense fonament, i on la noblesa, els títols i l’enteniment s’han de sotmetre al sí i el no de la massa ignorant, margina sempre les necessitats reals per donar pas a la frivolitat més inestable (...).
Acte III- Escena I
(Pàg. 155)
MENENI: El seu temperament és massa noble per aquest món: no adularia ni el mateix Neptú pel seu trident, ni Júpiter pel seu poder damunt dels trons. Té el cor als llavis: el que forja el seu pit, la seva llengua ho escup, i, quan s’indigna, fins i tot oblida que existeix la mort (...).
Acte III- Escena I
(Pàg. 163)
CORIOLÀ: (...) Per ells? Si no ho faria ni pels déus he de fer-ho per ells?
VOLÚMNIA: Ets massa intransigent; però no podràs ser mai massa noble si no és en casos molt extrems. Ho t’he sentit a dir que l’honor i la tàctica, en la guerra, van junts com dos amics inseparables, d’acord. Però quin mal es poden fer l’un a l’altre si també es complementen en temps de pau?
Acte III- Escena II
(Pàg. 164)
VOLÚMNIA: (...) ara et toca dirigir-te al poble; però no pas segons els teus principis, ni obeint els impulsos del teu cor, sinó amb unes paraules que ha après la teva llengua, confegides amb síl•labes bastardes que les teves creences repudien.
I això no serà pas més deshonrós que prendre una ciutat amb paraules amables, quan no fer-ho comporta una derrota i el risc de molta sang.
Jo fingiria ser allò que no sóc si el meu destí i la meva gent correguessin perill i l’honor m’ho exigís (...).
Acte III- Escena II
(Pàg. 205)
CRIAT 1R: A mi que em donin guerres, sempre ho he dit. Superen la pau tant ocm el dia supera la nit: la guerra és àgil, sonora, ventilada. La pau és pura apoplexia, letargia; és ensopida, sorda, endormiscada, insensible; produeix més fills bastards que no pas ne destrueix la guerra.
CRIAT 2N: Tens tota la raó; i, si bé es pot dir que les guerres són, en certa manera, violadores, tampoc es pot negar que la pau és una gran fabricant de cornuts.
Acta IV-Escena III
(Pâg. 215)
COMINI: Heu portat sobre Roma un terratrèmol com mai n’hi ha hagut cap de tan inevitable.
Acte IV-Escena VI
(Pàg. 219)
AUFIDI: (...) Pot ser que fos l’orgull, que sempre contamina els triomfadors, o bé un criteri desviat que va impedir-li aprofitar les oportunitats amb què comptava, o bé que el seu caràcter no podia ser altre que el de sempre, i no a ser capaç de canviar l’acer del guerrer pel coixí del senador, i va governar la pau guarnit amb el mateix arnès de rigidesa amb què feia la guerra.... qualsevol d’aquests defectes, un de sol –que, si bé sembla esquitxat de tots tres, no diré que els tingui tots-, va fer que fos temut, i després odiat, i al final desterrat; pro el seu valor escanya els seus defectes només de proclamar-los.
Les nostres qualitats, per tant, depenen de la interpretació que els temps hi donen, i el poder, que és, sens dubte encomiable, no té mai una tomba tan segura com la trona des d’on és proclamat (...).
Acte IV- Escena VII
(Pàg. 240)
CORIOLÀ: Si un no es vol entendrir com una dona, no ha de mirar cap rostre de dona ni d’infant.
Acte V- Escena III
(Pàg. 245)
MENENI: (...) Per ser un déu només li falta eternitat, i un cel on entronitzar-se.
Acte V- Escena III
::: Què en penso...
Hi ha qui diu que Coriolà és una obra sobre l’orgull, sobre l’egoisme, sobre la prepotència d’un personatge atiat per les misèries de la política i per l’ànsia de poder. D’altres fins i tot afegeixen que Shakespeare ens ofereix en aquesta obra el retrat d’un dictador que menysprea la democràcia.
Així, la tragèdia esclata sobretot a partir de la psique del protagonista. Bàsicament en el desesper que corca a Coriolà en sentir-se sempre al caire de l’abisme. Escolteu: per això per mi Coriolà és justament una víctima.
Shakespeare ens presenta un home que, en una societat violenta i extrema, però també vanitosa i prenyada de falsedats, només pot confiar en ell mateix. Algú que opta per l’autosuficiència fastiguejat per la exhibició interessada de la seva persona i les seves glòries en el joc polític.
Algú que prefereix la línia recta i efectiva (la veritat) al traç sinuós i agònic (l'adulació). Algú que abomina de la prostració del poble davant de cants de sirena interessats. Algú que només ha conegut la diplomàcia del coltell i el diàleg de la sang.
De fet Shakespeare a Coriolà –l’obra- ens parla de l’orgull sí, però de l’orgull d’aquella mare que condiciona al seu fill a un futur cobejat per ella mateixa i al que no hi té accés per la seva condició femenina. Ens parla d’una mare altiva que manipula desitjos i voluntats; d’una mare fàtua que unes vegades es diu Volumnia i altres es diu Roma.
Si amigues i amics. Coriolà –l’obra- versa sobretot del desencant. De la manca d’opcions. Del cul de sac en el que el protagonista és llançat per la família (principalment, per la seva mare) però també per la tradició i la devoció innata a Roma.
Un desencant que, com és norma en l’heroi tràgic, desemboca en un punt de no retorn. En un trencament absolut entre la voluntat pròpia i les expectatives dels que estan al seu entorn. De fet, en un destí funest en el que lentament, i talment com en una teranyina, Coriolà s’hi deixa atrapar pel seu elevat sentit de l’obediència.
La manipulació -de la mare, de la classe política- i el menyspreu amb el que Roma tracta a Coriolà modelen el perfil d’un home lloat en la distància i temut en la proximitat, però finalment desconegut per tots.
Per això crec que Coriolà -el personatge- no és una causa; és un efecte. Shakespeare brilla com mai en la definició del personatge i de les llums i ombres que el caracteritzen: el traç ferm d’un militar brillant però a la vegada el gargot d’un polític infortunat i desconcertat.
En resum, és una de les tragèdies més complexes de Shakespeare. Un acurat retrat psicològic però també una detallada reflexió sobre la moralitat de les decisions polítiques i del propi sistema socio-polític en que es manifesten.
Una obra sobre la relació governant - governat, sobre la gestió del poder, sobre l’ètica del discurs polític, sobre la gestió dels interessos generals i dels interessos particulars, sobre les classes socials i sobre l’arbitratge de la conflictivitat.
Però també sobre la costosa i sacrificada fidelitat a un mateix que, finalment t’allunya del setial del poder i, com un sr. Kurtz qualsevol perdut en la xafogosa –i embogidora- selva africana, t’acosta a les tenebres. No us la perdeu.
::: Altres n'han dit...
Des de Sants, desastrediario, No sólo técnica (J.A. Martínez), Papel en blanco, La vida infinita,
::: Enllaços:
William Shakespeare, temàtica de l'obra, sobre la tesi i sobre la forma, context, temes i estil, llegenda o personatge històric?, què en deia Plutarc, les múltiples facetes del personatge, retrat íntim, de la semàntica, contemporaneïtat, Corioli, Volscs.
::: Llegeix:
Anglès (html)
Anglès (facsímil Effingham-Maynard Publishers, 1892)
::: Mira:
Coriolano (Dir. Fermín Cabal - Festival Internacional de Teatro Clásico de Mérida - 2014)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada