Les veus del capvespre - Natalia Ginzburg

 

"- (...) Com pot pesar, un poble! –va dir–. Pesa com el plom, amb tots els seus morts!"

Ginzburg, Natalia. Les veus del capvespre.
Girona: Edicions de la ela geminada, 2019

Le voci della sera. Traducció d’Esteve Farrés.
Col·lecció Trívium, 21

::: Què en diu la contraportada...
Escrita el 1961, aquesta última novel·la breu de Natalia Ginzburg evoca les esperances i desil·lusions de dues generacions familiars que viuen l’abans i el després de la irrupció del feixisme a Itàlia. Els grans fets polítics, però, apareixen només de passada, com el context dins el qual es desenvolupen les vides d’uns personatges magistralment perfilats en la seva quotidianitat apa- rentment insignificant però que, com és habitual en Ginzburg, acaben prenent un caire universal i categòric. 

Després d’El camí que porta a ciutat, Ha anat així, Valentino i Sagitari (totes quatre publicades per Edicions de la Ela Geminada per primera vegada en català) aquesta obra tanca el cicle de cinc novel·les breus que converteixen Natalia Ginzburg en un punt de referència ineludible de la narrativa europea del segle xx.

::: Com comença...
Havia acompanyat la meva mare al metge, i tornàvem a casa, pel viarany que voreja el bosc del general Sartorio i després el mur alt i molsós de Vil·la Botiglia.

Era l’octubre, començava a fer fred; al poble de darrere nostre s’havien encès els primers fanals, i el globus blau de l’Hotel Concordia il·luminava amb una llum vitria la plaça deserta.

::: Moments...
(Pàg. 41)
Caminava a poc a poc, i de tant en tant treia de la butxaca una revista o un llibre, que es posava a llegir tot caminant una mica encorbat, amb el front arrufat.

Quan obria un llibre, semblava que hi caigués de cap a dins.

(Pàg. 50)
A la Casetta, a taula se servien aliments substanciosos, frescos, i en gran quantitat. Però les tovalles estaven una mica gastades de tantes rentades, els vasos de cada dia eren els de la melmelada Cirio, i la formatgera tenia la tapadora trencada i enganxada (...). 

(Pàg. 55)
S’havia casat amb en Vincenzino sense amor. Però havia pensat que era molt bo i que devia ser tant intel·ligent.

També havia pensat que ell tenia molts diners, i que ella no en tenia.

Però al principi, quan va ser a la Casa Mercanti, la va prendre una infinita tristesa. S’estava allà les llargues tardes, mirant aquell hort de cols, darrere la casa. Li semblava que tot el món era ple de cols. I plorava, perquè tenia moltes ganes de tornar amb la seva mama. 

(Pàg. 66)
Ella, així, una mica de lluny, el mirava; baix, amb els seus cabells grisos, un abrigàs clar massa ample, la mà  la butxaca i un aire abstret, una mica trist.

Llavors ella va pensar que tots els homes, mirats amb una mica d’atenció, tenien aquell aire indefens, solitari, abstret, i a una dona li feien pena; i va pensar que això era molt perillós. 

(Pàg. 74)
- La felicitat –va dir ell– sempre sembla poca cosa; és com l’aigua, i només l’entens quan l’has perdut.
- És veritat– va dir ella. I va pensar una mica, i va dir: –I el mal que ens fem també és així; sembla no-res, una ximpleria, aigua fresca, mentre el fem. Si no, la gent no el faria, aniria més en compte.
- És veritat– va dir ell.
I ell va dir:
- ¿Per què ho hem fet tot malbé? (...).

(Pàg. 89)
La meva mare, quan enumera en els seus pensament els homes del poble amb qui em podria casar, no s’atura a pensar en en Tommasino.
Potser el troba massa ric, inabastable. I a mes el troba estrany, troba que va vestit com un pobre i que sempre està pàl·lid, i deu tenir poca salut.
I diu que tots els fills del Balí, per una raó o altra, tant els morts com els vius, han tingut sempre extravagàncies, idees equivocades, i s’han buscat maldecaps.
I quan em mira mentre em menjo el sopar a la cuina, el dimecres al vespre, que lluny que és d’imaginar-ho, la meva mare, que jo i en Tommasino, porques hores abans, estàvem junts a Via Gorizia, a l’últim pis.

(Pàg. 90)
Li dic:
- ¿Per què fem veure que no ens coneixem, quan som al poble?
Diu:
- Perquè som ridículs.
Diu:
- Per la teva reputació. No t’haig de comprometre, si no m’he de casar amb tu.
Ric, i dic:
- Se me’n fum, la meva reputació.
Es cargola els cabells al voltant dels dits, i s’atura un moment per pensar.
- Al poble –diu-, no em sento lliure. Em pesa tot.
- ¿Què et pesa?
- Em pesa tot –diu-: el Boina, la fàbrica, la Gemmina, i també els morts. També em pensen els morts ¿saps? (...).

(Pàg. 112)
- (...) des que tu existeixes per a mi, és com si aquell nostre poble hagués esdevingut una terra desconeguda, grandiosa, i plena de coses imprevisibles, dramàtiques, emocionants, que poden passar a cada minut. Pot passar-me, per exemple, d’anar a la plaça a tirar una carta, i veure el teu cotxe parat davant la Concordia. O veure les teves germanes, o veure la Magna Maria.

(Pàg. 119)
I els dies corrien, amb un ritme cada vegada més ràpid, impetuós, profund, i tota la meva vida avançava tocant el tambor. Aquell tambor sonava tan fort dins meu, que m’eixordava.

(Pàg. 128)
- (...) Com pot pesar, un poble! –va dir–. Pesa com el plom, amb tots els seus morts! Com em pesa aquest nostre poble, tant petit, un grapat de cases! No puc deslliurar-me’n mai, no puc oblidar-lo! 

::: Què en penso...
Darrere d'una prosa fàcil -fins i tot asèptica-  i més enllà de l’argument més immediat, la Ginzburg desplega alsguns dels seus temes característics -l’ esdevenir històric i l’aparença social en aquesta ocasió- a partir del punt de vista dels personatges femenins, subjectes passius –i silenciats– d’una forma de fer i pensar a partir dels costums i les tradicions.

De fet, podríem dir que Les veus del capvespre és una novel·la que explica com la motxilla del passat condiciona el present, o també com el conformisme defineix la personalitat dels seus protagonistes.

Sí o sí és una novel·la de personatges que, a partir de la barreja d’un relat particular/íntim –la descripció de la quotidianitat d’una família– amb un relat més genèric/històric –feixisme i postguerra italiana–, ofereix un tapís narratiu farcit de vivències, records i xafarderies que conformen el pal de paller de la novel·la.

Tapís, d’altra banda, que Ginzsburg explica o detalla de manera discontinuada. En certs moments, la frase –gairebé sempre curta i de ritme accelerat, com si tingués un adn telegràfic– ens fa desfilar dies, mesos i anys en poques línies. En d’altres, la Ginzburg, més detallista, s’explaia en descripcions –molt tangibles i sensorials, gairebé físiques– de petites escenes o de diferents personatges, tot congelant el temps verbals.

Aquesta narrativa de frase efímera i fràgil –aquest minimalisme expressiu–, marca el ritme de la història però també caracteritza la veu narradora que, en primera persona, evoluciona de veu omniscient a la primera part de la novel·la, a veu protagonista a la segona part.

De la mateixa manera, els diàlegs són una part important de la novel·la. Curts, secs però força suggerents, reflecteixen les anades i vingudes en la vida domèstica i quotidiana dels personatges i sobretot –el que sospito que busca la Ginzburg– en traslladen la sensació de no way out dels habitants d’un poble que, aturats a la cuneta de la història, són testimonis del pas del temps i de les oportunitats.

En definitiva, novel·la de múltiples lectures que a partir d'un recull d’històries i fets entrellaçades amb una prosa formalment freda –però emocionalment força viva per la seva honestitat–, captiva al lector amb el retrat d’una gent sense opcions, emmanillada a l’avenir i restringida a uns costums socials caducs.

::: Altres n'han dit...
La màquina de fer llibres, Catorze (Andrea Mayo), Fragmentos de interior, Letralia (A.Hernández), Capítulo IV (CSDL), Lecturas últimas, Los libros de Julián, JacquiWine's Journal.

::: Enllaços:
Natalia Ginzburg, el jo narrador de la Ginzburg.