La història del bon vell i la bonica joveneta - Italo Svevo

 

 

“¿Una malaltia, la vellesa? ¿Una malaltia, una part de la vida? ¿I que seria aleshores la joventut?”.

Svevo, Italo. La història del bon vell i la bonica joveneta.
Martorell: Adesiara, 2019

La novella del buon vecchio e della bella fanciulla.  Traducció de Marina Laboreo.
Col·lecció d’ací i d’allà, 72

::: Què en diu la contraportada...
En el curs de la Primera Guerra Mundial, a Trieste, una dona humil demana feina per a la seva filla a un empresari ja gran, que mou els fils escaients per trobar-li una plaça de conductora de tramvies. Al cap de poc, la noia coincideix per atzar amb el vell i inicien una relació sentimental ambigua i singular —l’última per a ell—, que el farà emmalaltir i acabarà per treure a la llum les interioritats més pregones que el neguitegen (els dubtes morals, l’instint de protecció, la culpa, la gelosia, el remordiment...). Poques vegades s’han expressat amb tanta justesa com en aquesta novel·la les contradiccions de l’edat i els envitricolls de l’amor.

::: Com comença...
L’aventura del von vell va tenir un preludi, però va transcórrer sense que gairebé se n’adonés. En un breu instant de repòs, va haver de rebre al seu despatx una dona vella que li presentava i li recomanava una joveneta: la seva filla. 

::: Moments...
(Pàg. 8)
No s’entreveia en ell cap esforç per semblar més jove. L’edat pot ser un obstacle per l’amor, i ell feia molts anys que no hi pensava, però afavoreix els negocis; per això portava els seus anys amb orgull i, si es pot dir així, d’una manera juvenil.

(Pàg. 9)
Quants joves que podrien relaxar-se tranquil•lament en un llit acollidor posen com a mínim casa seva cap per avall, convençuts que per anar al llit amb una dona abans cal conquistar, crear o destruir!  En canvi, els vells, de qui es diu que estan més ben protegits de les passions, s’hi entreguen amb plena consciència i entren en el llit de la culpa preocupats només pels refredats. 

(Pàg. 10)
Els vells, quan estimen, sempre passen per la paternitat, i cadascuna de les seves abraçades és un incest amb un gust acre. 

(Pàg. 28)
Hi havia molts sorolls en aquella habitació buida. ¿Buida? En aquella habitació, hi havia la mort. Des del sostre, s’acostava cap a ell una obscuritat profunda, un núvol que, quan l’atrapés, el deixaria sense la poca espiració que encara se li concedia i se l’emportaria per sempre fora de qualsevol llum per enviar-lo entre les coses vils i brutes. L’obscuritat s’acostava lentament. ¿Quan l’atraparia? Oh, esclar! Podia expandir-se d’un moment a l’altre, embolcallar-lo i estrangular-lo en un instant. ¿Era així la mort de la qual havia sentit parlar des de la infantesa? ¿Era tan insidiosa i anava acompanyada de tant de dolor? Sentia que li queien les llàgrimes dels ulls. Plorava de terror i no pas per inspirar compassió, perquè ja sabia que no hi avia compassió per a ell. I el terror  era tan gran que creia estar lliure de culpa i de pecat.  Ell, que era tan bo, dòcil i misericordiós, seria estrangulat d’aquella manera. 

(Pàg. 44) 
(...) va dubtar de ser vell, tenint en compte que havia estat jove feia cinc mesos. 

(Pàg. 54)
En el fons, el remordiment no és res més que el resultat d’una determinada manera de mirar-se al mirall. 

(Pàg. 55)
Havia estat dèbil amb ella perquè  havia seguit preocupat pel desig insensat de semblar pur. 

(Pàg. 57)
Va despertar-se amarat d’una suor freda: la gran angina el crucificava al llit. S’estava morin! La mort, a l’habitació, tan sols estava representada per un esbatec d’ales. Era la mateixa mort que havia penetra en ell juntament amb l’espasa enverinada, que s’arquejava al seu braç i al seu pit. Ell era tot dolor i por. Més endavant va pensar que el remordiment per aquell somni brut també havia contribuït a la seva desesperació , però en aquell intens dolor podien trobar-se tots els sentiments que, al llarg de la vida, li havien ofuscat l’ànima i, per tant, també la seva aventura amb la joveneta. 

(Pàg. 64)
(...) s’havia escrit en un full el seu punt de partida i el tenia sempre al davant: el vell es caracteritza pel fet de disposar d’una força que pot arribar a ser perjudicial per al jove, que és l’únic important per al futur de la humanitat.

(Pàg. 64)
L’experiència evidenciava que els vells només estaven disposats a prendre’s seriosament el destí de les jovenetes que ja havien tingut d’amants. Calia demostrar que no era necessari passar per l’amor per arribar a l’afecte.

(Pàg. 65)
“En el fons”, va dir el vell, “tu vols atribuir-nos una importància massa gran. No som tan seductors.” Mirava el vell i després es mirava a sí mateix al mirall.

“I tot i així, seduïm”; va dir el vell, segur de la seva experiència.

(Pàg. 66) 
“¿Una malaltia, la vellesa? ¿Una malaltia, una part de la vida? ¿I que seria aleshores la joventut?”.

::: Què en penso...
La història del bon vell i la bonica joveneta  és una noveulle de factura clàssica que es llegeix en un parell de sessions de lectura i que brilla més pel tema de fons que no pas per la seva trama: la d’un Pigmalió que, lluitant contra la seva edat, intenta modelar una joveneta per convertir-la en la seva amant.

A nivell primari al menys, el conflicte que inspira al protagonista (sense nom) de la novel·la de l’Italo Svevo és el pas del temps -la decrepitud física,  la incapacitat-. En altres paraules: la vellesa.

La novel·la recull així el garbuix d’emocions i sentiments que afloren en un home al llindar de la maduresa –i que veu cada cop més inaccessible la joventut-: debilitat, passió, remordiment i culpabilitat bàsicament, però també avarícia, egoisme, narcisisme,... que aboquen al protagonista a una reflexió moral i en menys d’un centenar de pàgines, a confrontar vellesa i joventut.

Ara bé, si reflexionem sobre l’obra des d'una òptica més actual i el confrontem amb les preocupacions més contemporànies, podem reconèixer aspectes tant o més importants que el tema central de la senectut.

Per començar la profunda mirada patriarcal sobre la dona que s’exhibeix en tota la novel·la. (que no crec que sigui pas per qüestió temàtica ans només per motius culturals). Aquest masclisme és tant acusat que podríem categoritzar al “bon” vell com un vell llibertí, doncs la corrupció –moral i material- i l’assetjament defineixen les seves pautes de comportament.

Però també per la part de “bonica joveneta” (també sense nom), més interessada en els assumptes crematístics que no pas en fer història amb el vell. Així, el personatge femení acumula connotacions força negatives -desvergonyida, interessada, sense escrúpols- com a resultat d’accedir i acceptar les temptacions del vell, sempre a canvi de diners i regals.

D’altra banda, la novel·la d’Svevo, amb un plantejament narratiu fortament influenciat pel psicoanàlisi, també toca el desig carnal i la mort -l’eros i el thanatos-. Confronta les pulsions sexuals amb la realitat física i anímica del protagonista i en resulten un parell d’angines de pit que obliguen al vell a replantejar-se les seves alegries.
Per cert, les escenes en que Svevo narra els dos episodis de malura són d’una èpica vibrant, amb un cert toc romàntic i decadent que, tot plegat, aconsegueix oferir unes pàgines que conviden a la relectura.  

La hipocresia social seria una altra de les temàtiques del llibre. Com el protagonista passa, amb profunda decepció per part seva, d’un desig evidentment sexual a un fals filantropisme. De la libido anyorada dels seus anys mossos, a la presa de consciència d’un cos que ja no està per repartir alegries.

Aquí, Svevo, juga molt amb la ironia i així, en la darrera part del relat, el discurs del bon vell es torna moralista (quan fins llavors hom podria definir el seu comportament com plenament amoral). Un moralisme, diguem-ne, d’opereta. D’estar per casa. La mínima expressió per justificar el seu estat i la seva actitud –de capa caiguda-. Un moralisme que, en definitiva, el condueix a l’escriptura com a darrer recurs per donar sortida a la seva vitalitat.

I és amb l'escriptura que l'heroi svevià revifa i creu tornar a assaborir els moments de la joventut perduda. Encara que, fet i debatut, tot acabi sent un miratge i el que realment abasti sigui la mort. 

::: Altres n'han dit...
Quadern Vermell, Núvol (Teresa Costa-Gramunt), La República (David Castillo), Ara llegim (Jordi Llavina), Quadern El País (Gonzalo Torné), Paperblog (Rubén Castillo), Il Bibliomane (Paola Bianchi), Time's Flow Stemmed, Il passaparola dei libri, 900'letterario (Annalina Grasso),

::: Enllaços:
Italo Svevo, claus i perfil de l'autor, els tres somnis i el seu simbolisme,

::: Llegeix-la:
Italià (epub, htlm)
Espanyol (pdf)
Alemany (pdf)
Anglès (htlm)