Les desventures d'un llibre vagabund - Paul Desalmand

 

"(...) la llibreria tampoc no és una botiga com una altra, almenys una llibreria que sigui digna d’aquest nom. El que s’hi assembla més, una merceria a l’antiga."

 

Desalmand, Paul. Les desventures d’un llibre vagabund.
Barcelona: Editorial Empúries, 2010

Le pilon. Traducció de Jordi Roureda.
Col.lecció Narrativa, 361.

::: Què en diu la contraportada...
«Vaig néixer el 17 de juny de 1983, a les 16.37, sortit de la impremta de La Manutention a Mayenne. Format: 16,5 cm x 12,5 cm. Pes: 230 grams». Així comença la seva història l'inusual protagonista i narrador de Les desventures d'un llibre vagabund. Un llibre abocat a escriure la seva autobiografia. Llibreries, propietaris, anècdotes, biblioteques i converses nocturnes amb altres textos marquen una vida l'objectiu de la qual és «ser devorat en el millor sentit del terme». Però la mort l'espera a cada topant. Lletraferit, omple el seu relat de les obres i autors que més admira, i amb un punt de pedanteria, mira de reüll la maquinària editorial més popular i comercial.

Amb Les desventures d'un llibre vagabund, Paul Desalmand ens ofereix un passeig fascinant pel món de la tinta impresa seguint les peripècies d'un llibre: autors novells, editors sense escrúpols, llibreters de raça i venedors de paper, editorials, impremtes i, a la fi, ineluctable, la trituradora gegantina on els llibres esdevenen pasta de paper. 

::: Com comença...
Una novel·la ha de començar amb una bufetada i acabar amb un cop de puny, em diu un germà de paper. Per un altre, és imperativament necessari que hi hagi un cadàver al primer capítol. Tots s’equivoquen amb el meu projecte. Jo només vull explicar linealment la meva vida de llibre.

::: Moments...
(Pàg. 12)
Aquest codi de barres és un signe del temps. Classifiquem. Ordenem. Més que no aquell que posseeix, el burgès és aquell que classifica. 

(Pàg. 13)
Al costat de les innombrables forces que tendeixen a convertir la humanitat en un formiguer, n’hi ha de sentit contrari que eviten la mort de la intel•ligència i de l’imprevisible. El llibre és al seu bàndol.

(Pàg. 27) 
(...) no creu que les Fnac, o altres grans superfícies, siguin un perill per als bons llibreters. Són una altra cosa. Segons ell, el preu únic ha anat bé sobretot per a les grans distribuïdores. Abandonar-lo en sec seria una catàstrofe, però un llibreter competent, que defensi una línia concreta, pot viure perfectament a l’ombra d’una Fnac i fins i tot aprofitar-se’n. Ell  arriba a l’extrem d’aventurar que l’abandó del preu fix no perjudicaria els que són en l’alta costura. Li vaig sentir dir que no faltaven lectors, només bons llibreters. 

(Pàg 30)
L’escriptor que entra en una llibreria no es resisteix mai al desig de trobar-se als prestatges. Pot ser que posi el seu llibre on es vegi més o que torni invisible i impossible de trobar el d’un rival que no li agrada. Si no clissa almenys un dels seus títols, és rar que es resisteixi a preguntar: “Que teniu...?”.  En general, el venedor no es confon. Vaig sentir la resposta d’una llibretera a un periodista que li havia preguntat sobre el tema: “Els reconeixem de seguida. Tenen tanta ansietat a la veu que els reconeixem de seguida.”

(Pàg.30)
(...) ¿no seria bo que parléssim una mica més del rol de l’escriptor, l’editor, el llibreter, el llibre, que és, simplement, portar felicitat?

(Pàg. 33)
Escrivia poc, només poemes a les guardes, en llapis perquè es poguessin esborrar. 

(Pàg. 33) 
Deia sovint als escassos amics que l’anaven a visitar que un bon llibre és un llibre que podem rellegir cent vegades sense esgotar-lo mai. 

(Pàg. 34)
(...) vivia en un pis des d’on  l’esguard abraçava la ciutat-. Li agradava quedar-s’hi, parant de llegir tant en tant per mirar les teulades, imaginar les milers de destins que s’imbricaven, la incertesa dels joves sobre el futur, els vells massa certs del seu, els que s’estimaven, morien, calculaven, robaven, mataven potser. 

(Pàg. 43)
Llegeix per gust, forma part d’aquelles generacions que no tenien vergonya de creure en la cultura.

(Pàg. 45)
“(...) No escolteu aquestes galindaines! No tenen altra finalitat que matar en vosaltres la intel·ligència, la curiositat, el gust per l’aventura. Fer-vos uns bons autòmats dòcils. Rebutgeu l’embrutiment sistemàtic que anorrea en vosaltres tot allò de pròpiament humà. No se us educa, se us condiciona”. Ells no em podien sentir i, és clar, si haguessin pogut, quin pes hauria tingut el meu discurs per a aquells xaiets islàmics?

(Pàg. 59)
(...)
Tinc calfreds de pensà’hi només,
Si malgrat tot Jesús tornés
Ell amb sa fatxa d’amargat. 

Si. Prò e poc porbable qu’hi torni, el primer comunista de la història, per posar a ratlla la fantàstica trituradora d ela societat de mercat que converteix el planeta sencer en captaire i anorrea les cultures en nom de la pasta, els calés i el millor preu. 

(Pàg. 62)
Per què aquesta manipulació si, per menys diners, hauria pogut substituir-me? Els enquadernadors us ho diran. Reben constantment la visita d’amateurs que hi van a fer-se relligar llibres de poc preu completament espellats. Enquadernar costa molt més que una bona edició, fins i tot relligada però, per aquests clients, no és el mateix. Tenen  un passat comú amb el llibre i encara volen fer un bon tros de camí amb ell. 

(Pàg. 63)
El seu comportament amb els llibres era el mateix que amb els homes. Sempre tenia el preferit del moment –que durant un temps vaig ser jo-, amb qui  donava mostres d’una certa fidelitat, en el sentit que no els enganyava. A banda d’això, hi havia els llibres i els homes de pas, els quals no tractava com a objectes i amb qui experimentava veritables alegries, però que no entraven de debò en la seva vida. 

(Pàg. 63)
Per què, en un moment determinat, un ésser ja en té prou d’un altre? Per què la febre que els cremava a tots dos baixa e n l’un i torn l’altre desgraciat? Per què el mecanisme del seu amor es va trencar? I és que un dia em va oblidar en un taxi. 

(Pàg. 70)
El qui busca un llibre en un prestatge és un caçador; el qui recorre amb la mirada els llibres a la parada, un pescador. El caçador té un títol al cap, un autor, potser un tema. El pescador no sap gaire què vol.

(Pàg. 71)
(...) no tenim altre argument que la coberta i el nostre text. La gelosia quan el pescador o la pescadora prefereix un veí, sobretot quan és un veí que no ens agrada. El dolor sense fissures quan, després de fullejar-nos, ell o ella ens tornen a deixar. El gust de seduir quan ens examinen des de tots els angles i som objecte d’un principi de lectura. La necessitat d’afecte quan sentim despuntar la possibilitat d’una relació que podria durar. La repulsió per certs clients que considerem vulgars i indignes de nosaltres (...). 

(Pàg. 72)
El llibre no és un producte com un altre, ja s’ha dit per activa i per passiva, però la llibreria tampoc no és una botiga com una altra, almenys una llibreria que sigui digna d’aquest nom. El que s’hi assembla més, una merceria a l’antiga. O un adroguer dels d’abans, que coneixia a tothom i era gairebé un personatge important del barri. Es crea una xarxa de relacions. La gent necessita productes, però encara més l’escalf humà. 

(Pàg. 92)
Els pitjors lectors són els qui llegeixen com qui fa mitja. Mecànicament, per matar el temps i no per viure. O per donar-se aires. 

(Pàg. 94)
(...) la lectura us ha despertat, us ha tret de l’apatia, ha creat en vosaltres insospitades energies, reintrodueix la vida. La lectura, com l’amor, és la pedra d’esmolar de l’ànima. 

(Pàg. 95)
(...) només hi ha dues coses que veritablement poen fer canviar un ésser humà: un gran amor o la lectura d’un gran llibre; la mort d’un ésser estimat també, però per desmanegar-vos. 

(Pàg. 101)
L’escriptor no mor del tot fins que no mor el seu darrer lector. I el llibre igual, de fet. 

(Pàg. 104)
Sovint se’m retreu que cito massa i hauria de defensar-me’n escrivint un elogi de la citació. Però de vegades un escriptor s’ha expressat tan bé sobre un tema concret que no es pot fer altra cosa que treure’s el barret. 

(Pàg. 110)
No s’és mai el primer. Hi ha tota una tesi consagrada als textos literaris sobre la memòria afectiva que van precedir la famosa magdalena –les malves de Rousseau, els tords de Chateaubriand, etc.- No deixen d’existir encara que Proust fes net i s’apropiés del tema.

El geni –no m’aplico el terme- no consisteix a descobrir noves terres, sinó a explotar sistemàticament i millor que els predecessors les que ja fa temps que s’han explorat. Ja s’ha dit molt bé. En literatura, com en la creació en general, només l’assassinat justifica el robatori. 

(Pàg. 114)
Hi ha una qüestió que em turmenta, i que resumiria així: sóc un dinosaure? Tiratge de 800 exemplars, amb un paper gruixut bonic de 90 grams, numerat, maquetat amb tota la cura, ¿què hi tinc a veure, jo, amb el llibre industrial tal com s’imposa avui dia, imprès en una Cameron a ritme de 7.000 exemplars per hora, dos per segon, distribuït a tot arreu el mateix dia gràcies a mecanismes perfectament afinats, promogut per tots els mitjans de comunicació de que l’editor és propietari, fonedís del mercat al cap de sis mesos o fins i tot un, i que els venedors de segona mà no volen? És que jo sóc carn d’arqueòleg, com una àmfora romana?

(Pàg. 114)
El procés de l’edició està en procés d’esdevenir dual. D’una banda, l’univers de l’edició dominat pels anomenats “comercials”. En algunes editorials, fan el que volen. Als seus despatxos, la densitat d’estupidesa per metre quadrat bat tots els rècords. No tan sols no llegeixen, ni els atrauen les coses de l’esperit; és que s’hi constata fins i tot un odi a la intel·ligència (...). 

(Pàg. 123)
El llibre que va a la trituradora. La majoria de les vegades ni tan sols ha nascut. No ha sortit mai de la capsa. O, si n’ha sortit, és per tornar-hi de seguida, quan el llibreter ja està tip de veure’l florir-se al seus expositors. 

(Pàg. 124)
Igual que hi ha etiquetes de l’estil “Alletat per la mare”, “Criat a l’aire lliure”, s’hauria de crear, per al món editorial, una etiqueta: ”Escrit per l’autor”. 

(Pàg. 131)
La vella Europa ja no creu en la cultura que li ha donat la grandesa i la força. La paraula intel·lectual s’ha convertit en un insult.

::: Què en penso...
A aquestes alçades ja es ven sabut que les novel·les que parlen sobre llibres i/o sobre llibreries (tant és de quina manera: com a misteri, com un acte de creació, com una visió romàntica de la vida, com a aventura o com a devoció fins i tot) gaudeixen d’una gran recepció -i un potent mecanisme de recomanació- entre la comunitat lectora.

No sé si és el cas de Les desventures d’un llibre vagabund de Paul Desalmand. Hi he arribat per casualitat, sense cap mena de referència prèvia ni recomanació (que segurament és la millor manera d’arribar a qualsevol producte cultural).

La seva proposta és original: el seguiment en primera persona d’un llibre des del naixement fins a la seva fi.  Ara bé, aquesta originalitat, juntament amb la idea inicial s’esgota aviat. Paul Desalmand opta llavors per emmirallar llibre i societat, traient-ne una sèrie de conclusions.

Per això el to de la novel·la -contràriament al que s’estila en l’anomenada "literatura sobre llibres"- no és certament amable i romàntic. A diferència d’algunes de les obres que triomfen entre clubs lectors i tertúlies virtuals de llibres, Paul Desalmand introdueix una pàtina de crítica i de reflexió a la novel·la que la distancia. Potser per això un arriba a dubtar de si està llegint una novel·la amb ànima d’assaig o bé un assaig novel·lat.

El ritme àgil assegura una lectura fluida. L'estructura de capítols episòdics hi ajuda i d'aquesta manera, amb un exercici prosopopeic d'inici a fi, es repassa de manera cronològica les etapes (vivències) per les que passa el llibre narrador. 

Amb tot, és una d’aquelles novel·les que subratllaries de dalt a baix, que ompliries de post-its; que doblegaries les puntes de la majoria de pàgines i que, a més a més, ompliries de notes i comentaris apressats directament sobre els marges de les seves pàgines. D'altra banda accions totes elles impensables en un lector bibliòfil. En un amant dels llibres, en un seguidor fervorós de l’anomenada “literatura de/sobre llibres”; aquella literatura autoreferencial que, amb un punt de vista excessivament idealitzat (seria lícit dir-ne ensucrat?),  dona més importància al sentiment i a l’estètica emocional sobre els llibres i llibreries que no a la forma literària i al contingut intel·lectual del mateix llibre.

Més enllà de les anades i vingudes del llibre protagonista (esperades, intuïdes) Paul Desalmand aprofita per llançar dos missatges molt clars (i vitals): la importància de les llibreries i dels llibreters; i la necessitat de fer nostra una lectura interpretava, emocional o crítica, mai cedir a una lectura de tipus comercial.

La novel·la tampoc té por de significar-se en la crítica social i econòmica: així parla en contra de l’adoctrinament integrista islàmic contraposat al raonament i la intel·ligència; rescata de la foscor mediàtica els captaires; acusa al capitalisme de ser un engranatge orientat exclusivament al consum pel consum, menyspreant la intel·ligència; pontifica sobre la hipocresia dels autors i les seves dedicatòries,  i blasma aixímateix sobre l’antisemitisme; sobre la poca transcendència dels llibres dels VIPS televisius (fenomen que sembla universal); sobre la mort i la immortalitat, o dit d’altra manera, sobre la transcendència, i finalment sobre el declivi Europeu.

Tot amanit amb la inclusió d’anècdotes, vivències, fragments d’obres diverses i d’autors diversos, universals uns (Luter, Voltaire, Céline, Tolstoi, Stendhal, Goethe, Pavese, Hrabal,...) , i altres de menys coneguts circumscrits a l’àmbit cultural francòfon.

Així, Les desventures d’un llibre vagabund es situaria segurament en terra de ningú entre la literatura de consum i la literatura de fons; amb un peu en la comercialitat i popularitat de la "literatura de/sobre llibres" i l’altra peu en la solidesa intel·lectual de la literatura meta-literària més propera a la creació experimental.

Segurament el seu espai seria el mateix que el que ocupa Com una novel·la de Daniel Pennac, un recomanadíssim assaig per a tots els públics sobre l’acte de llegir; o el Sobre algunos libros del Philippe Claudel, una proposta lúdica sobre literatura mai escrita i sobre autors que no existeixen; o sobre L'art de callar de Joseph Antoine Dinouart, critica àcida sobre aquells autors que no tenen res a dir. 

En definitiva, un llibre molt viu amb el que, en forma de faula, fa una crítica al model cultural de la nostra societat (proposat per la indústria cultural). Però també fa un retrat de la nostra societat, parlant de l’amistat, de l’estima, de l’amor, de l’oblit, de la religió, de la mort, ....
Així, la principal aportació de Les desventures d’un llibre vagabund de Paul Desalmand és la d’iniciar determinats debats al voltant de la lectura i del llibre. Literatura intel·ligent, amena i formativa sí, però no excloent.

::: Altres n'han dit...
La finestra digital (Yolanda Aguilar), El rincón de Javier, Mis lecturas clásicas, Other side's soulmate, La amena biblioteca de Redfield Hall, Mis lecturas, Entre montones de libros, Desordenadas lecturas.

::: Enllaços:
Paul Desalmand, literatura sobre llibres.