Hivern - Ali Smith

 

"He mirat de ser gran, diu. Però no puc treure’m la por, i en tinc molta (...)." 

Smith, Ali. Hivern
Barcelona: Raig Verd Editorial, 2020

Winter. Traducció de Dolors Udina.
Col·lecció Raigs globulars, 37

::: Què en diu la contraportada...
És l’hivern. Quatre persones, desconeguts i família, convergeixen en una casa de quinze habitacions a Cornwall per passar el Nadal, però sembla que no hi ha lloc per a tothom. Una immigrant aporta la llum i l’escalfor que la família no ha sabut trobar unificant passat i present. Així és l’hivern, les coses es tornen visibles quan recordem com endurir-nos per després tornar flexiblement a la vida.

Després de Tardor, amb Hivern l’autora llança una mirada sàvia, divertida i contundent sobre l’era de la postveritat, la crisi de refugiats, la crisi climàtica, i les notícies falses. Ali Smith és una de les escriptores més importants i provocadores en llengua anglesa, i ha guanyat premis tan prestigiosos com el Costa Book Award, el Folio Prize, el Baileys o el Goldsmith. Ha estat finalista quatre vegades del Man Booker Prize.

::: Com comença...
DÉU ERA MORT: AIXÒ PER COMENÇAR.

I l’amor era mort. La cortesia era morta. La poesia, la novel•la, la pintura, tots eren morts, i l’art era mort. El teatre i el cinema, tots dos morts. La literatura era morta. El llibre era mort. Modernisme, postmodernisme, realisme i surrealisme, tots morts. El jazz era mort, la música pop, disco, rap, la música clàssica, mortes. La cultura era morta. La decència, la societat, els valors de la família eren morts. El passat era mort (...). 

::: Moments...
(Pàg. 41)
Feia temps que la Sophia no sentia res. Refugiats al mar. Nens en ambulàncies. Homes plens de sang corrent cap als hospitals o fugint d’hospitals en flames amb nens sagnant als braços. Morts coberts de pols a les vores dels carrers. Atrocitats. Gent colpejada i torturada en cel·les.
Res.
També, en resum, una terribilitat quotidiana normal, gent normal caminant pels carrers del país on havia nascut ella i que semblava arruïnada, dickensiana, com fantasmes de la pobresa de fa cent-cinquanta anys.
Res.

(Pàg. 62)
L’ordre del món estava canviant i el que era veritablement nou, aquí i allà, va dir la Charlotte, era que els qui estaven al poder només se servien a si mateixos, no en tenien ni idea i no sentien cap responsabilitat per la història. 

Això tampoc és nou, va dir ell.

(Pàg. 70)
Això és el que és l’hivern: un exercici per recorda com endurir-te i després com tornar flexiblement a la vida. Un exercici d’adaptació a la condició glaçada o fosa que et dona. 

(Pàg. 93) 
(...) hauria estat tan perdut si fos estiu, primavera o tardor, o estava més perdut perquè era hivern?

(Pàg. 125)
Es pot aturar el temps? Es pot atura el temps quan corre a través teu?

(Pàg. 143)
Déu totpoderós. És desastrós, francament, viure en un temps en què fins i tot els somnis competeixen per ser més postmodernament conscients que tu. 

(Pàg. 159)
(...) És bon home?, diu ella. El teu pare.
La veritat és que no ho sé, diu l’Art. Hi ha una mena de forat a la meva vida en el lloc de la paraula pare.

(Pàg. 166)
(...) Però res no és real?, diu la Lux. Res del que he llegit?
Sembles la Charlotte, diu ell.
És la meva feina, diu ella.
Ella també diu que no sóc autèntic, diu l’Art.
Jo no dic que tu no siguis autèntic. El que dic és que això no és autèntic, diu la Lux.
L’acte d’escriure-ho sí que és autèntic, diu ell. Em servei per conservar el seny.
La Lux assenteix. Se’l mira amb el que més tard, quan recordi aquesta conversa, pensarà que és amabilitat. 

(Pàg. 170)
Google, diu la seva mare. La nova terra promesa. No fa tant només els dements, els pedants insofribles, els imperialistes i els col·legials més innocents creien que les enciclopèdies et donaven respostes que equivalien al món real o que te’l feien entendre. I les venien a la porta de casa uns venedors en qui ningú no confiava. I ni tan sols les enciclopèdies autoritzades, ni tan sols aquestes no les acceptàvem ni les preníem com a coneixement real del món. Ara, en canvi, el món confia en els motors de cerca sense dubtar. Els venedors de porta a porta més astuts que s’han inventat mai. No cal ni que posin el peu a la porta. Ja són al cor de cada casa. 

(Pàg. 171)
(...) L’internet. Una fosa sèptica d’ingenuïtat i vidriol.
Dona, la ingenuïtat i la mala llet sempre han estat al món, diu l’Iris. Internet només les ha fet més visibles.  Potser està bé, això. 

(Pàg. 180)
(...) Que té de dolent que la gent vulgui una vida millor, senyora Cleves?, diu la Lux.
No siguis innocent, Charlotte. Venen aquí perquè volen la nostra vida, diu la mare.

(Pàg. 197)
(...) Pensa que, sigui el que sigui estar viu, amb tots els seus passats, presents i futurs, es fa més evident en els moments en què surts d’un entumiment o d’un oblit profund del qual ni tan sols eres conscient i irromps a la superfície, i llavors és semblant a –--  a què? 

(Pàg. 207) 
Encén el llum. És l’Arthur. Té set anys. És a casa per Nadal. Està plorant.
He mirat de ser gran, diu. Però no puc treure’m la por, i en tinc molta (...). 

(Pàg. 212)
(...) El problema és que la meva família, per molt lluny que anem, està ferida per la guerra. No hi ha morir ningú de la família més propera, ningú no va quedar mutilat físicament, jo ni tan sols havia nascut. Però ells van quedar ferits i jo vaig quedar ferida de totes maneres. I estimo la meva família, l’estimo, però quan sóc amb ells se’m reobren les ferides. Per això no puc viure amb ells. No puc estar amb ells. 

(Pàg. 216)
(...) Tenia més de seixanta anys, llavors. En fi, ara sé que als seixanta tens les mateixes sensacions que a qualsevol altra edat, i als setanta.  No deixes mai de ser tu per dins a qualsevol edat que la gent pensi que tens mirant-te des de fora. 

(Pàg. 231)
(...) Passa una cosa que no és capaç d’expressar amb paraules.
Això sona molt primari; veus el que passa amb les paraules? No és el que vol dir. Vol dir que les paraules ho empetitiran o ho convertiran en una cosa que no és. 

(Pàg. 235)
(...) Tu ets un home que viu el moment, diu ella.
Sí, diu ell. No és bo, això?
Sí i no, diu ella
Deixen el llibre, encara obert.
Tornen a fer allò que no hi ha paraules per descriure.
Li recorre tot el cos.
És tant meravellós que fa por.
Haurà d’anar amb compte, amb aquest, per no perdre le cap. 

(Pàg. 245)
Ho vaig dir a la teva tieta ahir a la nit, diu. Quan tu vas venir aquí, quan ja dormies, li vaig dir, l’Art té visions. I ella em va dir, això és una bona descripció del que fa l’art. 

(Pàg. 253)
(...) Et passaràs tota la vida mirant d’ensorrar un edifici impossible d’ensorrar. Sigues sincera. No te n’atipes mai? Ja saps que és inútil. La teva vida. Un esforç inacabable de futilitat. 

(Pàg. 256)
Ah, som una generació afortunada, Philo, d’haver tingut tots aquells estius de ràiba, tota aquella força de sentiment, tots aquells estius d’amor, diu l’Iris.
És veritat, diu la mare.
Però la seva generació, diu l’Iris. Estiu de Scrooge. I l’hivern de Scrooge, i la primavera i la tardor.
Lamentablement també és veritat, diu la mare.
Nosaltres sabíem que no volíem un món amb guerres, diu l’Iris.
Nosaltres lluitàvem per alguna cosa més, diu la mare.
Nosaltres érem l’avantguarda, diu l’Iris. Ens oposàvem a les màquines amb el nostre cos.
Sabíem que el nostre cor estava fet ‘un altre material, diu la mare (...).

(Pàg. 265)
Parla amb ella, diu ella. Parla-hi.
No tenim res en comú, diu ell.
Ho teniu tot en comú, diu la Lux. Ella és la teva història. 

(Pàg. 267) 
Cimbelí, diu ell. El que va sobre verí, embolics i amargor, i després torna l’equilibri. Les mentides revelades. Les pèrdues compensades. 

::: Què en penso...
Rellegeixo el que temps enrere vaig comentar al voltant de Tardor, la primera baula d’aquesta quadrilogia que ens ofereix l’Ali Smith, i comprovo que segueix plenament vigent i és del tot aplicable també a Hivern, el segon lliurament.

Els ingredients bàsics de l’escocesa segueixen sent el Temps - flashos, records, salts en el temps: tot plegat causes i conseqüències- i la Contemporaneïtat –política però també cultural i social-. I després una mica de fantasia o de surrealisme, com vulgueu; potser fins i tot una mica d’al·lucinació, del tot necessària per contrastar la llosa terrible que conforma la realitat en la que vivim. I tot plegat salpebrat amb una mica de sàtira i cinisme per, justament, fer d’aquesta vivència diària, una experiència no tant traumàtica.

I entre aquest tractament fragmentat del Temps i les micro-històries que s’esfilagarsen entre la trama principal i els personatges, les veus narradores segueixen trencant la distància amb el lector amb l'aposta postmodernista de la Smith: textos fluids, prescindint d’acotacions gràfiques, diàlegs sense tractament tipogràfic, manca de linealitat en el desenvolupament... Així, l’experiència lectora a Hivern –i comparada amb Tardor- potser la trobo més críptica, més tancada. Segurament també és perquè respon a un tractament més íntim del text.

L’acció es desenvolupa al Nadal, encara que no tractat com una celebració d’origen litúrgic sinó com a referència temporal (el solstici) que marca el moment màgic en que s’alliberen les veritats i cauen les màscares (les mentides). El moment en que mares, germanes i fills es poden mirar a la cara amb sinceritat i derrotar les rancúnies.

A Hivern l’Ali Smith segueix mantenint altíssim el seu talent únic per barrejar amb poètica especial els successos i l’actualitat nacional i internacional d'una banda amb la intimitat familiar i la individual dels personatges (i de retruc dels lectors) de l'altra.

Així, moments i personatges comuns en la memòria de tots tenen un determinat pes protagonista en la narració: Charles Chaplin, la gossa Laika, William Shakespeare, Charles Dickens, la Greenham Community, ... però també les experiències i els comportaments comuns: Internet i la servitud de les xarxes socials, la banalitat, la burocràcia institucional...

Amb tot, i malgrat la postmodernitat desbordant que la caracteritza, la columna vertebral de la novel·la descansa sobre dos autors clàssics: Dickens ( el seu Conte de Nadal serveix d’inspiració a l’autora a nivell estructural i en la gestió dels personatges) i Shakespeare (el Cimbelí li serveix per bastir l’aparell crític i fer-ne un paral·lelisme entre la tragèdia clàssica i la política contemporània).

En resum, Hivern és una novel·la militant que no deixa indiferent. Demana la participació del lector però sobretot el seu (el teu) compromís per intentar capgirar una situació social i política que, cada cop més, és evident que se’ns escapa de les mans. I ho fa amb una prosa contundent i única, marca de la casa.

::: Altres n'han dit...
Llegir.cat (Manel Haro), Ara llegim (Anna Carreras), El matí digital (Marc Peig), Taradell.com (Núria Martínez), Paranoia 68, Críticas polares, El asombrario & Co. (Sonia Fides), Estandarte, Return of a Native, A Little Blog of Books, Open Letters Review, Il mestiere di leggere, The Modern Novel (Hamish Hamilton), Reading Project (Bikerbuddy). Jeanie in the metro.

::: Enllaços:
Ali Smith, l'autora sobre el seu llibre, de l'estil innovador de l'autora, alguns trets estilístics, el pes i el paper del temps a la novel·la, Cimbelí, Greenham Community, Barbara Hepworth, la Canço de Nadal.