Els ulls del germà etern - Stefan Zweig
"(...) qui forja destins cau en la culpa."
Zweig, Stefan. Els ulls del germà etern.
Barcelona: Quaderns Crema, 2002
Die Augen des ewiden Bruders. Traducció de Joan Fontcuberta.
Col·lecció Biblioteca mínima, 119.
::: Què en diu la contraportada...
Els ulls del germà etern, llibre curiosíssim dins l’obra de Stefan Zweig, està escrit com una llegenda oriental situada molt abans dels temps de Buda. Narra la història de Virata, home just i virtuós, el jutge més cèlebre del regne, que després de viure voluntàriament en pròpia carn la condemna a les tenebres destinada als assassins més sanguinolents, redescobreix el valor absolut de la vida i reconeix en els ulls del germà etern la impossibilitat intrínseca de tot acte judicatiu. Virata esdevé, després de la seva renúncia, un home anònim a qui espera, un cop mort, un oblit encara molt més perenne, el de la història que continua adelerada prescindint de l’home més just de tots els temps.
::: Com comença...
Aquesta és la historia de Virata
a qui el seu poble enaltia amb els quatre
noms de la virtut, però de qui res no hi ha
escrit a les cròniques dels sobirans
ni als llibres dels savis i
la memòria del qual
els homes han
oblidat.
(Pàg. 18)
- (...) L’Invisible m’ha enviat un senyal i el meu cor l’ha entès. He mort el meu germà perquè sabés que qui mata un home mata el seu germà.
(Pàg. 20)
(...) respectava la vida i els homes el respectaven a ell, perquè mai no havien observat una falla en les seves sentències, ni negligència en les seves preguntes, ni còlera en les seves paraules.
(Pàg. 25)
- (...) Ets un ignorant i no un jutge, puix que tan sols qui sent el cop i no qui el dóna en sap alguna cosa; tan sols qui ha patit pot mesurar el sofriment. El teu orgull gosa castigar culpables i tu ets el més culpable de tots, perquè jo he llevat vides en un rampell de còlera, portat per la passió, en canvi tu em prens la vida a sang freda i em mesures amb una mesura que la teva mà no ha sospesat ni n’ha comprovat el pes. Allunya’t els graons de la justícia, jutge, no fos cas que rodolessis i anessis a parar a baix de tot!.
(Pàg. 32)
Feixuga va caure la porta en la foscor, una vegada més va saltar la llum de la llàntia contra les parets, després la nit es va precipitar sobre les hores.
(Pàg. 35)
(...) la voluntat de viure va saltar dintre seu com una pantera i va esquinçar l’embolcall corporal: el temps va entrar a doll en la seva ànima, i la por i l’esperança, sentiments que creen la confusió en l’home.
(Pàg. 40)
(...) quan se li plantejava una disputa, amb prou feines ja no entenia dintre seu que hi hagués tant de neguit al món i que els homes s’obrissin camí a cops de colze per petites enveges de propietat, quan tenien tota la vida per endavant i el dolç aroma de l’existència.
(Pàg. 46)
- (...) qui forja destins cau en la culpa.
(Pàg. 52)
- (...) No sé si és saviesa això que sento, no sé si puc aconsellar ni ensenyar res. La saviesa del solitari és diferent de la del món, la llei de la contemplació és diferent de la de l’acció.
(Pàg. 53)
- (...) Qui no té pàtria posseeix el món, qui s’ha desprès de tot posseeix la vida entera i qui no té culpa gaudeix de la pau. No tinc altre desig que viure a la terra lliure de culpa.
- Adéu, doncs, i pensa en mi en el teu recolliment.
(Pàg. 62)
- (...) No vull disposar més del meu lliure albir. Perquè l’home lliure no és lliure i qui no fa res també és culpable. Només qui serveix és lliure, aquell qui dóna la seva voluntat a un altre i dedica la seva força a una obra, sense fer preguntes. Només la meitat de l’acció és obra nostra: el començament i el final; la causa i l’efecte, són cosa dels déus . Allibera’m de la meva voluntat, perquè voler és confusió i servir és saviesa (...).
::: Què en penso...
Zweig, influenciat pel misticisme que recorria l‘Europa d’entre guerres, i preocupat per la dinàmica bèl·lica que tornava a rosegar la societat del moment, concep un relat breu ambientat en la cultura i mitologia hindús que usa per plantejar la dialèctica entre llibertat i predestinació.
Així, temes com l’obediència cega, l’altruisme, la fidelitat a un mateix però també el qüestionament del criteri propi i, el més important, el qüestionament de la mateixa llibertat individual i les conseqüències (i per tant, responsabilitat) d’escollir un camí o un altre, són plantejaments que es van rellevant durant tota la lectura.
Una lectura, per cert, ràpida i breu però universal, és a dir, profunda i plena de reflexions. Com és habitual en Zweig, això no exclou el gaudi d’una prosa impecable, plena de matisos i carregada de sentiment. Tot plegat amanit amb una destacada ambientació del relat, on context, estil i to són magistrals.
En definitiva, un viatge vital i filosòfic en forma de fàbula que parteix de la posada en dubte de l’estructura de poder per, mitjançant la contemplació i la soledat, arribar a la conclusió terrible que la llibertat és massa feixuga. Conclusió demolidora que, acompanyat del convenciment que qualsevol decisió, inclús la no presa de cap, incorre en conseqüències, mena el protagonista a difuminar-se en l'oblit voluntari.
Entenc que és un final catàrtic provocat pel mateix Zweig per aconseguir que el lector extregui conclusions sobre la responsabilitat individual en qualsevol entorn.
Ara, entre tu i jo...particularment sempre em quedarà el dubte de l'objectiu final de Virata: cercar la veritat o escapar del dilema?
::: Altres n'han dit...
Sumant històries (Xavier Escrbiano), Un libro al día (Francesc Bon), El rincón de Alejandría, Emak Bakia, Huracanes en papel, Asino quin non legge.
::: Enllaços:
Stefan Zweig
::: Llegeix-lo:
Anglès (html)
Italià (multiformat)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada