El silenci - Don DeLillo

 


"Hem perdut del tot el sentit de l’orientació. Massa de tot partint d’un codi font massa limitat (...)"






DeLillo, Don. El silenci.
Barcelona: Edicions 62, 2020

The silence.  Traducció de Ferran Ràfols
Col·lecció El Balancí, 829



::: Què en diu la contraportada...
Any 2022: en Jim i la Tessa viatgen a casa d’uns amics a Nova York. Durant la maniobra d’aterratge, l’avió té un accident, i tot i que ningú pateix ferides greus, la parella es troba amb una escena increïble: una apagada d’energia ha deixat el mon sencer en un estat de pausa, sense telèfons, sense pantalles; on abans hi havia llum, ara hi ha foscor; on abans regnava el soroll, ara tot és silenci. Sense mitjans de transport operatius, es veuen obligats a caminar per uns carrers deserts.

Un cop a casa dels amics, junts intenten entendre què ha passat i fins a quin punt el mon que tots coneixíem ha canviat, tant les certeses a les quals ens aferràvem com a societat com l’enemic, que ha passat de ser quelcom real i tangible (una guerra, una bomba) a ser una amenaça invisible, on les epidèmies de nous virus conviuen amb ciberatacs i criptomonedes.

Don DeLillo reprèn en aquesta novel·la algunes qüestions centrals de la seva obra –la dificultat per comunicar-nos, el posthumanisme, la tecnología-, i captura de forma magistral el momento de crisi i de canvi de paradigma en què ens trobem. 

::: Com comença...
Paraules, frases, números, distància a la destinació.

L’home va tocar el botó, i el seient va abandonar la posició vertical. Es va trobar mirant la pantalla més propera de les que hi havia sota el portamaletes superior, paraules i números que anaven canviant a mesura que avançava el vol. Altitud, temperatura de l’aire, velocitat, hora d’arribada. Volia dormir però no parava de mirar. 

::: Moments...
(Pàg. 20)
Es va mirar la pantalla i el que interpretava com la temptació d’una indulgència estúpida.  Es considerava estrictament un turista. Avions, trens, restaurants. No volia anar mai ben vestit. L semblava l’obra d’una segona personalitat fraudulenta. L’home davant del mirall, quina impressió veure’s tant elegant. 

(Pàg. 22)
Quan una dada esquiva es recupera sense ajuda digital, qui sigui dels dos ho anunci a l’altre clavant els ulls en la distància, en l’altre món de tot el que se sabia i s’ha perdut. 

(Pàg. 33)
- (...) És una bestiesa, però provo d’imaginar-me totes les habitacions de totes les ciutats on ara mateix s’està emetent el partit. Tothom mirant molt concentrat, o asseguts com nosaltres, desconcertats, abandonats per la ciència, la tecnologia, el sentit comú. 

(Pàg. 37)
- (...) Estem esperant –va dir la Diane.
- Han vist i sentit el que hem vist i sentit nosaltres. Ens hem fet veïns per primer cop, allà al passadís. Homes, dones, saludant-nos amb el cap.
- Us heu presentat?
- Ens hem saludat amb el cap (...). 

(Pàg. 38)
La Diane esperava que en Martin digués alguna cosa. Sabia què volia que digués. Però no ho va dir. O sigui que va provar de formular-ne una versió enjogassada en forma de pregunta.
- Potser això és l’abraçada que, com qui no vol la cosa, marcarà la caiguda de la civilització mundial?

(Pàg. 41)
- (...) Només faltaria una mica de pluja –va dir en Jim- i sabríem que som personatges en una pel•lícula. 

(Pàg. 51)
- (...) Em miro al mirall i no sé qui tinc davant –va dir-. No em sembla que la cara que em torna la mirada sigui la meva. Ara, per què ho hauria de ser? De debò  que són superfícies reflectants, els miralls? I, és aquesta, la vara que veuen els altres? O és alguna cosa o algú que m’he inventat? És la medicació que em prenc, el que deixa anar aquest segon jo? Me la miro amb interès, aquesta cara. Amb interès i un punt de confusió. Els passa mai, als altres? La nostra cara. I, què veu la gent quan van pel carrer i es miren els uns als altres? El mateix que veig jo? Tota la vida, tant mirar. Gent que mira. Però per veure què?

(Pàg. 58)
- (...) Una cosa sí que els la puc dir. Sigui el que sigui el que passa, ens ha destruït la tecnologia. La paraula mateixa ja em sembla antiquada, perduda en l’espai. Què s’ha fet, de l’autoritat que concedim als nostres dispositius segurs, a la nostra capacitat d’encriptar, els nostres tuïts, trols i bots. Tot el que hi ha a la datasfera pot ser distorsionat i robat? O ens hem de limitar a seure aquí i plànyer el nostre destí?

(Pàg. 59)
La llums del sostre van parpellejar, es van atenuar i finalment van apagar-se. Tota la clínica va quedar instantàniament en silenci. Tothom esperava. Amb una sensació de por en l’espera, perquè encara no està clar què podia voler dir tota allò , fins a quin punt seria radical, permanent, l’aberració induïda en el que ja era un canvi dràstic dels esdeveniments. 

(Pàg. 61)
- (...) I desprès què? – va dir la dona.
- Després què? – va dir en Jim.
Van esperar que la Tessa afegís la seva veu a aquell dilema elemental, però es va limitar a arronsar les espatlles. 

(Pàg. 63)
- (...) La semifoscor. La tenim en algun racó de la consciència col·lectiva –va dir en Martin-. La pausa, la sensació d’haver-ho viscut abans, això. Una mena d’aturada natural o d’intromissió forana. Un sentit de la precaució que heretem dels nostres avis o besavis, o potser de més enrere (...). 

(Pàg. 74)
(...) I, que no és estrany que hi hagi certes persones que aparentment hagin acceptat l’apagada, la crema? Era un cosa que sempre havien desitjat, d’una manera subliminar, subatòmica? Certa gent, sempre uns quants, una quantitat minúscula entre les habitants humans del planeta Terra, el tercer planeta comptant des del sol, el terreny de l’existència mortal. 

(Pàg. 82)
- (...) I després què? –diu la Tessa-. Sempre ho hem tingut al límit de la percepció. Una apagada, la tecnologia se’ns escola entre les mans, primer un aspecte i després l’altre. Ho hem vist moltes vegades, en aquests país i en tos els altres, tempestes, incendis forestals i evacuacions, tifons, tornados, sequeres, boires espesses, aire brut. Allaus, tsunamis, rius que desapareixen, cases que s’ensorren, edificis sencers enrunats, cels entelats de pol·lució. Em sap greu, i provaré de callar. Però, fresc a la memòria de tothom, virus, plaga, la desfilada per les terminals d’aeroport, les mascaretes, els carrers buits a les ciutats 

(Pàg. 84) 
- (...) Independentment del que hi hagi allà a fora, nosaltres continuem sent persones, els resquills humans d’una civilització. 

(Pàg. 96)
- (...) Però, que no havia de passar, això? Que no és això, el que pensàvem alguns? Anàvem cap aquí. Ja no hi havia curiositat ni sensació de meravella. Hem perdut del tot el sentit de l’orientació. Massa de tot partint d’un codi font massa limitat (...)

(Pàg. 103)
- (...) És natural, en un moment així, estar parlant en termes filosòfics, com hem fet alguns dels presents? O val més ser pràctics? Menjar, un sostre, amics, i estirar la cadena si és possible? Cuidar-nos de les coses físiques més senzilles. Tocar, sentir, mossegar, mastegar. El cos té un cervell propi. 

::: Què en penso...
Ras i curt: El silenci és una lectura sorprenentment decebedora. Respon més a un exercici literari del tot accessori que no pas una novel·la nuclear sorgida d’unes conviccions profundes i veritables.

De fet, les mancances de El silenci fan pensar que hagi estat escrita per un autor novell força ingenu. Per això, sovint has de tornar a la portada per cerciorar-te que (efectivament) la signa una patum literària amb una llarga carrera d’èxits editorials a la seva esquena.

I és que, malgrat que el plantejament d’inici és molt vàlid i sobretot verosímil (tot i que poc original), la seva execució no és gens creïble. Ni per la trama (escassa), ni pels personatges (estereotips de classe mitja-alta), ni per les situacions plantejades.

D’entrada, DeLillo desenvolupa la seva novel·la a partir d’un fet catastròfic global però evita contextualitzar-lo i descriure’l. No l’aprofita. En comptes d’això posa el focus en les reaccions d’un grup de personatges de classe benestant que semblen molt desorientats (tant com el propi autor).

És de suposar que Delillo tenia l’intenció de tractar aquests personatges com estereotips socials per parlar del desconcert que atia la societat actual (com ha fet en la gran majoria de les seves novel·les: surfejar sobre el desencant generalitzat en un món farcit de múltiples crisis). Però no ho aconsegueix. Si més no, em sembla a mi, a la pràctica aquests personatges reaccionen com titelles estúpides i disserten sobre vaguetats existencials.

DeLillo perd l’ocasió d’introduir alguna dialèctica de tipus socio-econòmic o racial entre ells, els iguala tots a una mateixa classe acomodada. Tampoc l’interessa introduir un conflicte basat en la lluita per la supervivència i els fa respondre a tots a un caràcter intel·lectualòide força avorrit i bastant desenfocat. Intenta tensionar la relació d’alguns dels personatges amb una mica de conflicte sexual però fa curt (i pena). Per contra, l’autor novaiorquès creu que debatre sobre Jesucrist i sobre Einstein és el més normal del món quan l’ordre social que coneixem s’ensorra degut a un col·lapse tecnològic complet.

La proposta de DeLillo sembla que hagi errat el pal literari. Pel seu plantejament semblaria més atinat haver-la concebut com una peça teatral, al menys els discursos dels personatges potser haurien guanyat una mica en ser declamats en la foscor del teatre per veus inspirades per Thàlia o per Melpòmene.

Davant d’aquest desert argumental, la lectura de “El silenci” no fa ni fred ni calor. Ni emociona ni angoixa. Ni genera cap reflexió. Només un profund avorriment (i si has comprat el llibre, cert cabreig).

I quan per fi s’arriba al final, l’autor planta al lector. El deixa amb una mà davant i una altra al darrera. No hi ha desenllaç. L’autor se’n renta les mans, més interessat en oferir el seu plantejament intel·lectual durant tota la novel·la que no en la descripció dels fets.

Llavors, estem davant d’una novel·la fallida oi?. Si .... i no. I si la narració, talment televisors, mòbils, ordinadors, també hagués quedat afectada per un col·lapse tecnològic que tot ho malmetia?

En tot cas, que lluny que li queda la genialitat de l’Assaig sobre la ceguera de Saramago.

::: Altres han dit...
Quadern vermellNúvol (Joan Burdeus), Contrapunto (Fran Liñeira)Un libro al día (Francesc Bon), Libros y literatura (Víctor González), La Voz de Galícia (Ana Abelenda), La ciclotímia (Pepe Tesoro), Anika entre libros, La Antigua Biblos, ButterWorld (Jimit Patel), Weedje, Deborahlibros.

::: Enllaços:
Don DeLillo.


Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

La veïna - Isabel-Clara Simó

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli