Només nit - John Williams

 

 "(...) va beure a poc a poc i va esperar que la nit se li revelés, frase a frase, com un llibre sense llegir."

 

Williams, John. Només nit.
Barcelona: Edicions 62, 2018.

Nothing But the Night. Traducció d’Anna Llisterri.
Col·lecció El Balancí, 792

::: Què en diu la contraportada...
L’Arthur Maxley és un jove tens i descuidat. Un dia rep una carta del seu pare, amb qui fa anys que no té cap mena de relació. La por i l’aversió d’Arthur cap al seu pare és molt forta, però alhora sent una necessitat compulsiva i irresistible de veure’l. Així que accepta trobar-se amb ell. Després d’un sopar anodí, l’Arthur es veu abocat a una nit intensa plena d’alcohol juntament amb una dona jove ben bonica. Però a mesura que les hores passen els records d’un trauma de la infància l’envaeixen i el desorienten. 

Publicada per primera vegada el 1948, Només nit va marcar l’inici d ela carrera de John Williams; una trajectòria que inclou clàssics com Stoner i el premi National Book Award August. Amb la seva característica prosa sòbria elegant, destil·lada i plena de lirisme, i centrant-se en la figura d’un jove, l’autor ens condueix de manera magistral a un final inoblidable. 

::: Com comença...
En aquest somni on ell no tenia ni pes ni vida, on era una borina de consciencia difusa que bullia i tremolava en una vasta extensió de foscor, al principi no hi havia sensacions, només una mena de percepció vaga, sense ulls, sense cervell, i molt distant, l’habilitat singular de la qual era diferenciar ell i la foscor. 

::: Moments...
(Pàg. 11)
(...) estava sol i ningú no es fixava en ell, i ningú no el coneixia. Uns quants en sabrien dir el nom... i res més. Els fets mínims i essencials de la seva vida no formaven part dels coneixements de cap persona present. No es jugaven prou importants per considerar-los, i encara menys per investigar-los.
Per a aquella gent, ell era un soroll sense significat, una explosió sense disrupció.

(Pàg. 33)
Li havia agradat Boston perquè els dies grisos s’hi havien succeït amb una regularitat lenta i poc estimulant, cadascun pràcticament igual a l’anterior, sense res que fes pressentir canvis en una agradable monotonia sense pensaments. Era una mena de vida irreal en què no havia estat ni feliç ni infeliç, en què no havia pensat ni havia tingut la sensació que li calgués pensar.  Sovint, havia desitjat conscientment que aquella vida no canviés mai, poder passar fins al darrer dels seus dies vivint segons aquell patró invariable. 

(Pàg. 39)
(...) aquella carta del pare, com una clau gegant, havia obert les comportes, i ell havia quedat envoltat de remolins furiosos. 

(Pàg. 47) 
Es va veure a si mateix i les altres persones que ocupaven la vora exterior d’quell semicercle com si fossin el públic; i els bàrmans eren intèrprets, que actuaven davant d’un teló que era pura forma, un arranjament de cilindres, cubs i esferes. Cézzane i la seva reducció a l’absurd. Però podria ser que hagués volgut dir just això?
Va fer una rialleta silenciosa.
Un dels actors va entrar a escena davant seu, santificant la seva zona personal del bar amb una baieta humida, i el va interrogar sobre les seves necessitats amb una pausa formal i una aixecada de celles.
- Martini. Dry – va dir, divertit.

(Pàg. 70)
- (...) De vegades em sento molt cansat –va dir el pare. No mirava el seu fill, i semblava que no parlava amb ell ni amb cap altra persona-. Perseguint qui sap què per mig món, sempre en marxa, sense aturar-me mai. Per què no em puc quedar quiet? Per què no em puc establir en un lloc? NO cal que hi vagi. M’enganyo quan dic que ningú més pot fer la meva feina. Sempre a punt de marxar... corrent, no caminant, cap a la sortida més pròxima. Quin sentit té, quin motiu? El negoci. I què dimonis és el negoci? Una excusa. Només és això. No m’agrada, en el fons no. Ho sabies? L’odio, crec. Però m’ocupa el temps. 

(Pàg. 78)
- (...) que no veus com va això? No hi ha res pitjor que estar sol quan no ets prou fort per afrontar els teus propis pensaments. Ho pots suportar durant un temps i després... Bé, després ja no pots estar més sol.  Hi has de fer alguna cosa, per molt estúpida que sigui.  T’has de fer creure a tu mateix que no estàs sol, encara que hi estiguis.
- Suposo que ella no és l’única.
- Per què hi continues insistint? No, ella no és l’única. N’hi ha hagut d’altres (...). 

(Pàg. 80)
(...)L’enrenou de la nit metropolitana li assaltava les orelles i cridava dins la volta ressonant dels seus sentits, acumulant-se i reverberant en onades que creixien i minvaven fins que semblava que tota la ciutat era un batec gegantí de sons. 

(Pàg  81)
(...) mentre caminava pel carrer desbordant aquell profund vespre d’estiu, li va venir aquella solitud tan singular que només se sent en la impersonalitat monstruosa d’una multitud, aquella sensació incomparable de solitud pura que mai no es coneix en unes altres circumstàncies. La figura solitària n una monòtona extensió de desert no està tan sola com el que està perdut en la infinitat ‘duna ciutat plena de gent (...). 

(Pàg. 87) 
Es va acomodar a la cadira i va beure a poc a poc i va esperar que la nit se li revelés, frase a frase, com un llibre sense llegir. 

(Pàg. 89)
Era morena: de pell, de cabells i d’ulls. Tenia les llavis plens i pintats de carmí intens.
I sí que el mirava.

(Pàg. 102) 
Quina sort que tenen els cecs, va pensar; els cecs que no tenen cap tracte amb l’impacte brutal de la vista; que existeixen sols i complets en un món personal d’obscura bellesa, que, quan desitgen conèixer el significat d’una cosa física, poden examinar-la, conèixer-ne la forma i el tacte sense l’engany visual que sovint fa errar el coneixement i la comprensió. 

(Pàg. 104)
(...) el desig de transmetre la seva profunda satisfacció el va aclaparar. Però hi havia aquella barrera, sempre hi havia la barrera de les paraules, i el que ara sentia ell estava més enllà de les paraules, tenia més profunditat i sentit. 

(Pàg. 129)
Era una zona de la ciutat que ell no coneixia, on totes les cases s’assemblaven tant com aparentment s’assemblaven les vides: gens cares, un xic brutes, i oblidades. El va sorprendre que la Claire  visqués aquí, l’entorn convertia el seu aspecte en una mentida irònica. 

:::Què en penso...
Només nit és una novel·la seminal. I es nota. Tant en el fons com en la forma. De fet el seu mateix autor sempre li va reconèixer més problemes que no pas virtuts. I és que, en tractar-se de la primera novel·la, l’autor estava en plena cerca de la seva pròpia veu literària i, mentrestant, navegava entre clixés i exuberàncies narratives que no feien per ell.

Només nit no és gaire còmoda d’entendre ni de llegir en un primer moment. Estem davant d’un exercici certament introspectiu. John Williams, mitjançant un personatge jove – com ell-, perdut entre la indolència de l’adolescència i les responsabilitats adultes, ens parla sobre la solitud i l’ofuscació.

El relat recull un dia sencer en la vida del personatge principal. En tot cas, assistim a l’exploració psicològica d’un protagonista que, traumatitzat per una experiència tràgica durant la infantesa, presenta un caràcter inconstant – a estones capritxós, a estones apàtic- que l’allunya d’una vida social sana i el relega a la soledat i a la foscor de clubs nocturns, habitacions d’hotel i d’altres racons sòrdids, sempre amanits amb abundants racions d’alcohol. Així l’angoixa, però també l’al·lucinació, la fragilitat i, sobre tot, la por constitueixen les claus de volta per definir el personatge.

D’aquesta manera és que la novel·la presenta un caràcter marcadament obscur i melancòlic. Si bé aquest fet per si mateix no és negatiu en una primera novel·la, en ocasions perboca en un to melodramàtic que aporta poca cosa. Amb tot, la prosa és ocasionalment brillant i anuncia la gran mestria narrativa que tindrà l'autor en el futur.

Aquesta primera novel·la de John Williams és breu i ràpida de llegir. Tot el relat es focalitza en un grapat d’escenes ben definides (el despertar, el dinar amb el pare, la conversa amb l’amic homosexual, la nit de festa i l’esclat final) que, excepte la darrera, tenen un tractament entre anodí i pesat, sobretot per l'extensió excessiva que tenen dintre del pla general de la novel·la.

És a la part final on la novel·la agafa força volada. Allà, la intensitat emocional és força destacable i sincerament, crec que molt ben aconseguida. És ara i aquí, a les darreres pàgines de la novel·la, on trobem el clímax narratiu. Aquest bufeteja un lector que hi arriba una mica desconfiat per la insubstancialitat del llegit fins al moment. Ara el lector es troba submergit en una trama tràgica i corprenedora, d'execució ràpida i sorprenent, no exempta d’una violència que fins ara no havia aparegut en cap moment. Una mena de despertar bèstia en una lectura letàrgica.

En resum, la novel·la funciona com a retrat minuciós de la fragilitat psicològica i de com aquesta condiciona la por que defineix a un personatge sense rumb. Ara bé, li manca aquella sensibilitat que marca la diferència entre un autor en formació i un gran autor. I sobretot, sobretot, el que més mal li fa, és l’allargada ombra d’Stoner, la seva gran novel·la i per la que tots els lectors, hem arribat a llegir Només nit. Es evident doncs que, amb aquest precedent, no hi té res a pelar.

:::Altres n'han dit...
Nosaltresllegim.cat, Entrelletres, Els llibres del Senyor Dolent, Paranoia 68, Cine y literatura (Cristián Brito), Entre montones de libros, La izquierda diario (Gonzalo Schwenke), El inconsciente, Fazi Editore (L'Unità - Sergio Pent), Artfulreader, La Lettrice Rampante, Amaranthinemess.

::: Enllaços:
John Williams, Williams escriptor, perfil humà de l'autor, l'autor oblidat, el factor Stoner.