Rebrot - Jean Giono
"(...) la meitat de les vegades som uns ases. Quan no et cau a sobre una cosa, t’hi cau l’altra, i llavors, noi, ja és massa tard. S’ha acabat."
Giono, Jean. Rebrot.
Barcelona: Edicions de 1984, 2015
Regain traducció de Mia Tarradas
Col·lecció Mirmanda, 136
::: Què en diu la contraportada...
Aubignane és un poble enganxat a l’espadat de la calma, com un niu de vespes. Tothom n’ha marxat menys Panturle: no pot, hi té la mare enterrada. La farga i el martell ja no canten, el cor del poble no bat. Aubignane, abans fèrtil, és ara al llindar del seu hivern, a mercè del cicle immutable de la natura. Però “per tornar a néixer necessitem morir”: la vella Mamèche i les forces de la terra –el vent, la calma- es conjuren per forçar l’arribada d’allò què l’ha de fer renéixer, tot i el passatge obligat de la mort.
Tercera novel·la integrant de l’anomenada Trilogia de Pan, Rebrot és la historia d’un home que reneix, conjuntament amb una terra que reneix. L’autor de L’home que plantava arbres recrea al món mític de Manosque, a l’Alta Provença francesa, la tensió de la relació entre l’home i la natura.
::: Com comença...
Quan el correu de Banon passa per Vachères, sempre són les dotze.
Ja pot marxar més tard de Manosque si els parroquians el fan entretenir que, quan arriba a Vachères, sempre són les dotze.
Puntual com un rellotge.
::: Moments...
(Pàg. 13)
El vent encrespa el cel com una mar. El fa bullir i ennegrir, el fa escumar com les muntanyes. Ja no hi ha sol. Ja no hi ha aquelles planxes calmes d’atzur tranquil; només hi ha les corredisses dels núvols. Van baixant cap al sud.
A estones, aquest vent es capbussa, aixafa el bosc, envesteix el camí tot cargolant llargues trenes de pols. Els cavalls s’aturen, baixen el cap. El vent passa.
(Pàg. 27)
A la Font-de-la-Reine-Porque, la bassa de la font ja està gelada. És una font perduda i trista. No està protegida. L’han deixada així, en ple camp descobert; és feta amb un canó de canya, i el cos amb un pollancre mort. És allà tota sola. A l’estiu, el sol, que beu com un ase, asseca la bassa en tres cops de morro; el vent es renta els peus sota el canó i malgasta tota l’aigua a la pols. A l’hivern, es gela fins al cor. No té sort, com tota aquesta terra.
(Pàg. 29)
(...) ha abaixat el cap per mirar en Panturle: una cara magra i rovellada con un vell ferro de destral. Tota la vida la té al foc de l’ull.
(Pàg. 34)
El darrer dit del sol deixa anar el pi, allà dalt. El sol cau darrere els turons. Algunes gotes de sang esquitxen el cel; la nit les esborra amb la seva mà grisa.
(Pàg. 41)
Tot i així, es gira cap al sud, ell també. Tot allò ha canviat des del primer foscant: una força lleugera i perfumada corre dins la nit. Diries una bèstia jove ben descansada. És tebia com la vida sota el pelatge d eles bèsties, fa una olor amargant. En Panturle ensuma. Una mica com l’arç blanc. Ve fent salts des del sud i se sent tota la terra que en parla.
El vent de primavera!
(Pàg. 49)
El camí puja acompanyat per les dues files de plàtans. Les cases no van més lluny del giravolt. Allà, diuen “a reveure” i es queden assegudes a la vora dels prats; es miren el camí que marxa cap a l’oceà de les terres. Els plàtans continuen encara una mica fins a mitja pujada, però allà també s’aturen. Llavors el petit camí se’n va tot sol. D’un bon cop de ronyonada, salta el puig rodó, i adéu, ja és fora.
(Pàg. 59)
- (...) Saps què penso, Arsule? Penso que, a la vida, sempre som massa ximples. Quan tenim bones coses sempre les guardem per l’endemà. Pel poc temps que hi som! No ho dics pas per les sardines. Amb això, d’acord; ja ens les menjarem demà. Demà no és pas tan lluny. Tot i que, d’aquí a demà, hi ha mil vegades la possibilitat de... No ho dic pas per nosaltres. És un dir. Però creu-me, la meitat de les vegades som uns ases. Quan no et cau a sobre una cosa, t’hi cau l’altra, i llavors, noi, ja és massa tard. S’ha acabat.
(Pàg. 88)
Ella s’acosta una mica a l’home. S’hi acosta sense que ho sembli, inclinant-se perquè no gosa encara acostar-se francament. El que té a les mans, aquest canell d’home, és una sòlida carn lleugera i càlida, i dura, alhora, és un pont per on el tragí del desig de l’home arriba a ella.
(Pàg. 152)
Han anat a la vora del riu. Anava embigotat d’herbes brutes i rondinaire perquè les pluges li havien donat força aigua. I llavors es queixa. Es plany d’ufana. Mai està content. A l’estiu gemega que es mor i llavors... Sempre igual, aquests rius....
(Pàg. 156)
Ella se li acosta. En Panturle l’agafa pels malucs corbats. L’Arsule és com una gerra entre les seves mans.
- Sembla... No estaves pas tan grassa...
Té entre les mans tota la rodonesa de la gerra de carn. Li ho pregunta així, des de baix. Ella ha baixat la cara plena d’una satisfacció com el cel.
- Sí –diu ella-, ara ja ho saps.
- ¿Segur?
- Franc com l’or, i ben viu i l’altra nit vaig sentir un cop de peu seu, aquí.
Es toca el costat.
- Tu em vas dir: “¿Què tens?” i jo et vaig dir: “Res”.
En Panturle s’aixeca. Ha posat el braç damunt l’espatlla de la dona. Així. Ella té damunt les espatlles aquest braç nu que és com un pes d’aigua.
- Noia...
Hi ha tantes coses a dir que més val dir “Noia” i prou.
I tot el que encara està per dir es deixa dins l’escalfor del cor, que és el seu lloc.
(Pàg.158)
Llavors, de cop, allà dret, ha sabut la gran victòria.
Li ha passat per davant dels ulls la imatge de la terra d’abans, sorruda i peluda amb les seves argelagues agres i les seves herbes en forma de ganivet. Ha copsat de cop aquesta plana terrible que era ell, oceà badat al gran vent rabiós, a totes les coses que no es poden combatre sense l’ajuda de la vida.
S’està dret davant els seus camps. Porta els grans pantalons de vellut marró amb llistes; sembla vestit amb un tros de la seva terra llaurada. Els braços estirats al costat del cos, no es mou. Ha guanyat: s’ha acabat.
És sòlidament enfonsat dins la terra com una columna.
::: Què en penso...
Rebrot és una narració que conquereix al lector amb la manera tant característica que té el seu autor -Jean Giono- d’aproximar-se a la Natura. Més enllà del component líric (que a alguns poc agradar i a d’altres embafar), existeix una força en la seva prosa –no sé si dir-ne tel·lúrica- que aconsegueix encisar completament el ritme lector i rendir-se a la proposta de l’autor francès.
I ho fa amb una escriptura de sintaxi agresta, ruda, seca. Una escriptura que dibuixa molt bé els personatges que apareixen a la trama. Gent solitària que, amb poques coses a dir-se, prefereixen una mirada o un gest i no el destorb de la parla. Però també una prosa idònia per descriure el paisatge violent, prenyat d’amenaces o de perills, i que ofereix escassos refugis i poques segones oportunitats.
Alguns dels millors moments de la narració es troben quan l’autor es recolza en les descripcions antropomòrfiques de llocs, coses i paisatges o quan, mitjançant l’atribució metafòrica de característiques vegetals, minerals o animals, descriu el cos humà. En tot cas, sigui d’una manera o d’altra, eliminant els atributs propis de l’ésser humà i assimilant-lo als elements naturals, Giono pretén reflexionar sobre el lloc que ocupem en la Natura.
Cal esmentar també la importància simbòlica de certs elements a Rebrot. Dels molts que hi ha en cito el parell més evident:
- Pa: Jean Giono només necessita un pa rodó de pagès per establir la diferència entre passat i futur. El pa -el seu aroma, el seu gust- és el reactiu que necessita el protagonista per decidir passar de la caça (la subsistència, la depredació, la infertilitat-) al conreu (l’acumulació, la sostenibilitat, el creixement). O el que és el mateix, el desllorigador per tornar a signar un compromís amb la terra.
- Blat: de la mateixa manera, el creixement del blat i la seva collita gairebé única en tota la comarca és un eco del renaixement, de la terra, de la vila, però també de la vida. Un avançament de la fertilitat de l’úter matern que arribarà unes pàgines més endavant i que representa la regeneració del personatge femení d’un passat de prostitució a un futur de mare.
En definitiva, una novel·la d'aquelles en que la part emotiva té una importància cabdal. Una novel·la que reivindica un estil de vida muntanyenc i que per tant és deutora tant d’una component existencialista (el tirar endavant malgrat les adversitats) com d’un altre d'origen panteista (el pertànyer a un ordre natural i no ser-ne superior).
Tot i que hi ha moltes diferències entre un i altra, Rebrot t’agradarà si et va agradar Canto jo i la muntanya balla de la Irene Solà. I és que, en ambdues novel·les, sustentant el text, la història i els personatges, hom hi podrà trobar un batec comú. El cant a la natura. La cerca atàvica del nostre origen i la necessitat d'estar arrelats a un paisatge.
::: Altres n'han dit...
Els orfes del senyor Boix, Ara Llegim (Pere Antoni Pons), Núvol (Francesc Ginabreda), El Trapezi (Pere Calonge), The Modern Novel.
::: Enllaços:
Jean Giono, estil i tècniques, el cicle etern, l'escenari, analítica fina, déus i ritos.
::: Mira-la:
Francès (1937 - Dir. Marcel Pangol - stream Daily Motion)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada