Els angles morts - Borja Bagunyà

 

"Era una novel·la inclement, avorrida i meravellosa."

Bagunyà, Borja. Els angles morts.
Barcelona: Edicions del Periscopi, 2021

Col·lecció Escafandra, 15

::: Què en diu la contraportada...
Quan el seu rival s’emporta la plaça de catedràtic que tant desitjava, en Morella s’adona que necessita una idea per posar-se a escriure i fer avançar la seva carrera estancada. Durant la guàrdia de la Nit de Nadal, la Sesé, la seva dona, una ginecòloga saturnina, viu una experiència per a la qual no estava preparada. I mentrestant, l’Olof, l’ultranebot, fill d’un germà genial i inaguantable, arriba a Barcelona per passar-hi uns mesos.

És possible veure una realitat radicalment nova? O és la realitat, més aviat, qui ens mira? Amb una intel·ligència fora del comú i un estil únic, irònic i clarivident, Borja Bagunyà desplega una constel·lació de personatges sacsejats per una descoberta insòlita que s’enfronten a la desfeta d’un món a repèl i a una necessitat insubornable de ser escoltats

::: Com comença...
Va ser una d’aquelles coses que prefereixes no haver hagut de veure, no tant perquè no vulguis veure-les, sinó perquè, un cop vistes, ja no pots no haver-les vist. La cornada del toro, l’operació de còrnia, les receptes per estofar placentes. 

::: Moments...
(Pàg. 23)
És una de les misèries de la memòria, va pensar l’Antoni: que no és prou selectiva. O que qui selecciona té vocació de fill de puta, afegia, perquè sembla que hi ha coses que, per molt que s’hi insisteixi, no arriben mai a recordar del tot i d’altres que, un cop vistes, ja no pots fer com si no les haguessis vist. 

(Pàg. 38)
Necessitava una bona idea, però cada cop n’hi havia menys, de bones idees. 

(Pàg. 44)
No hi ha res més mediocre que l’obsessió per la pròpia mediocritat. 

(Pàg. 52)
Era aquella decepció que s’instal·la en totes les coses i les entristia. Eren les cues a l’oficina de la Seguretat Social, les sabates amb alces, les relacions públiques. La mediocritat fa olor de cartró florit, de peu d’atleta. La mediocritat no es perdona, va pensar. 

(Pàg. 55)
Contràriament a un estat d’opinió característicament universitari, les ínfules no eren el signe d’una superioritat sinó d’una falta lamentable d’intel·ligència. Els bons eren bons i ja està; no els feia falta per formar el seu talent envoltant-se el coll de fulards pretensiosos i parlant amb aforismes. Això només ho feien els mediocres i els insegurs perquè, en algun racó de cap, pensava en Morella, sabien perfectament que eren mediocres i per això perdien el cul provant de demostrar-se que no, que eren bons, que eren brillants, i desplegaven tota aquella semiòtica del talent (...). 

(Pàg. 58) 
(...) es va posar a parlar de la ironia com aquesta cosa peludeta i calentona que escalfa els peus dels burgesos, cosa que explicava tantes columnes i tants articles i tants pocs canvis enlloc,  com un lubricant per a consciències que grinyolen (...)

(Pàg. 60)
En segons quins casos, ser radicalment conservador era l’única manera de ser realment progressista (sobretot en l’ensenyament superior, on semblava que es podia parlar de qualsevol cosa i escriure de qualsevol manera sempre l’alumne en sortís amb l’autoestima reforçada, encant d’haver-se conegut i esplendorosament ignorant (...)). 

(Pàg. 74)
(...) al seu recorregut acadèmic  hi va faltar sempre aquell punt de rotunditat que trobava en les carreres dels mestres. Tots els guardons que va guanya li van ser concedits sense entusiasme, acompanyats d’una correcció insultant (del jurats  dels premis de poesia de l’institut, dels membres del tribunal de tesi, dels col·legues davant l’article), de manera que els primers anys a la Facultat van convertir-se en una lenta acumulació de respostes tèbies, felicitacions formulàries, solucions de compromís, aplaudiments de mínims i alegries d’estoneta expressades per gent no es deixava impressionar per res, presa d’una contenció injusta (...).  

(Pàg. 98)
L’estaven avançant per la dreta i per l’esquerra i ell s’havia quedat enrere amb els obsolets i els ganduls. Necessitava una idea i no en tenia cap, va pensar,  i va sentir que el coll se li feia un puny (...). 

(Pàg. 139)
(...) li va dir que estava equivocat i que ella no podia seguir participant de l’enganyifa. Que, de fet, havia mort aquella tarda. Que tots els anys que havien passat des de llavors, i tot el que havia viscut, eren una mera il·lusió del seu cervell, que s’estava morint encara sota l’aigua, asfixiant-se a poc a poc, allargant infinitament les últimes mil•lèsimes de segon aeròbic per projectar tota aquella ximpleria. 

(Pàg.181) 
(...) però no és només escriure, Morella, és desbordar la frase, inundar la pàgina. Que el text acabi xop i les pepes hagin de córrer a buscar draps.  Tot i que no la llegirien mai, una cosa com aquella. A la gent només li interessa el preu de la canya i les opcions de lliga. País de pandereta, el nostro. De calçotada intel·lectual (...).

(Pàg. 182)
Hi ha alguna cosa més repugnant que un melic? Tots aquells crítics amb el cos doblegat endavant, els ulls clavats en aquella seva cicatriu espantosa. Allò era Catalunya: una estesa de gepes escapçades. Tant de bo no parlessin de veu fresca, però. La frescor era per a les primeres novel·les i per al peix a la plaça. Les obres havien de ser maduresacabadesrodones.

(Pàg. 183) 
Jugar-se el tot per el tot, això és escriure; la resta és hobby, diumengisme, opinologia. Poder dir, al final d’un text, que se l’ha sobreviscut i que, precisament per això, et sobreviurà. 

(Pàg. 229)
((...) feia  temps que s’havia promès que evitaria els acudits a classe després d’adonar-se que els nanos s’havien tornat del tot insensibles a la ironia, que ja només responien a autoafirmacions egòtiques i cigaludes i completament desprovistes de reflexivitat (...)).

(Pàg. 232)
((...) Al capdavall, totes aquelles idees, totes aquelles innovacions, tots els temaris acabaven convertits en puntuacions d’exàmens, que acabaven convertits en crèdits, que després  serien títols amb els quals anirien al mercat laboral  a intercanviar per feines, això és, per sous, que acabarien pagant-los els dinars i els cotxes i les cases) (sic)

(Pàg. 246)
Eren així , els joves, ara? Solipsistes, un pèl Aspergers, molta info però poca substància. 

(Pàg. 250)
((...) una mena de dubte general i cancerós que el convertia en un inútil funcional, capaç només d’escoltar les penes del pop indie depressiu i de donar voltes a aquella mateixa sensació ) (o sigui, de compadir-se de la seva intel·ligència limitada assegut al mig d’aquella biblioteca esclatada o amb la mirada estudiadament perduda sobre l’ordinador (...)).

(Pàg. 259)
Els joves ja no sabien com ser joves, perquè no n’hi havia prou de ser jove en un sentit estrictament biològic, sinó que també havien de ser JOVES (aquí la substitució, el desplaçament metafòric), o sigui, tot el que vivien havia de ser “el millor temps de la seva vida”, tots els amants, guapíssims, totes les amistats, insubornables, tots els estudis, vocacionals, totes les feines, formatives.  Havien de riure com riuen els actors als anuncis internacional, havien de decidir amors memorables en telèfons d’última generació, i ser íntims de l’amo del millor bar del barro. Era insuportable. Tot estava horriblement saturat d’imatges, i d’imatges sobre imatges, i, alhora, paradoxalment, tot semblava haver perdut consistència, com si l’única forma de viure alguna cosa fos a través d’una altra.

(Pàg.  328)
Per què no eren a casa, llegint tranquil·lament, mirant el sostre, acariciant-se les ganes de morir?

(Pàg. 350)
((...) postissos i fundes a les dentadures, implants capil•lars, reduccions de papada i de tripa, bòtox als llavis, vagines rejovenides, Viagra a la butxaca, anus blanquejats, rinoplàsties) (a banda de les depilacions de cos sencer, les lavatives preventives, les dietes dissociatives, l’obligat vòmit bulímic) (el gramet per després, la mica d’M, els poppers) (tots satisfets de l’èxit esclatant de les seves vides, de la meravella dels seus cercles socials, farcits de gent brillant i insultantment guapa, de les cases a la Cerdanya, dels “projectes”, les “iniciatives” i les “col·laboracions” i del fet que tots els seus orgasmes eren simultanis) (de ser burgesia que vol creure’s intel·liguèntsia però que no passa de murga de botiguers, pensava en Morella) (venedors de pinso mental, canviadors de gats per llebres, fariseus i falsaris) (i així, a plena llum del dia, s’anaven esborrant tradicions i sentits comuns per aquella insofrible xerrameca de cotorra amb doctorat) (els crims intel·lectuals no es cometen a les fosques ni en privat, havia dit algú, sinó a plena llum del dia). No era contra tota aquesta banalització que en Morella s’havia proposat escriure?

(Pàg. 356)
Normal que l’article d’en Morella no agradés. No tenia la transparència de la mediocritat ni demanava cap favor a la mena de gent a qui li encanta que els deguin favors, ni tampoc es limitava a refregir ni a declinar. Era un article salvatge, abraonat, que es jugava el tot pel tot; hauria hagut d’anticipar la resistència que despertaria, va pensar, cosa que, en certa manera, l’enorgullia (...).

(Pàg. 357)
(...) no necessitaven textos de qualitat, les revistes? Però les formes, esclar.  Ell havia de fer veure que demanava i ells, que hi accedien a desgrat, només per mantenir viva la il·lusió que tot es movia per l’exigència més exquisida de la qualitat i per no haver d’admetre el mercadeig i el nepotisme. La diferència era que, en el cas d’en Morella, el text era bo, i si recorria a la trucada i al formalisme era perquè, a banda de bo, era “difícil”, i no volia que aquesta dificultat el condemnés al calaix.

(Pàg. 362)
(el que era important era la materialitat de l’escriptura d’en Guzmán, pensava en Morella, que no concedia cap mena de consol al lector i l’obligava  a digerir una quantitat ingent de detall) (perquè era ben bé allò, una materialitat documentadíssima i ultradetallada que perseguia una espècie de presentació completa del personatge i del tedi dels dinou anys de laberints laborals (...))

(Pàg. 383)
((...) després era el primer que no volia sortir a sopar ni volia follar ni tenia ganes de fer res interessant o excitant perquè, en el fons, i la Sesé n’estava convençuda, sabia que ja trobarien un moment per fer-ho més endavant) (que la Sesé no marxaria i que, per tant, podia escoltar-se la mandra, abraçar-se a la mandra) (que aquell futur garantit li permetia esbotzar-los el present sense cap mena d’escrúpol. Aquest era el problema).  Per què aguantava, la gent, aquella porqueria?  Per què seguia casada, o fent feines de merda? Tothom estava estúpidament convençut que tenien tot el temps del món i en canvi  no podien perdre ni un minut més.

(Pàg. 387)
Es notava a la Facultat mateixa, en la desgana dels alumnes, en les biblioteques intactes, en els paios que buscaven l’aprovat just. El món se n’anava a la merda i per primera vegada no li feia por semblar un moralista.

(Pàg. 391)
(...) tenia a veure amb la mena d’històries que, per la raó que fos (política, sobretot, però també aquella pell de pepa que s’irritava amb qualsevol cosa que no fossin memorietes de la guerra civil i psicologies de plàstic i collonades de burgeset entristit) no acabaven a cap llista de cap jurat de cap premi important. Si volien fer trempar una mica el món cultural, va dir, havien d’exigir la mort de les pepes.

(Pàg. 401) 
Era una novel·la inclement, avorrida i meravellosa.

(Pàg. 482)
Vint-i-cinc, si s’hi comptaven les visites que devien ser a la sala de vetlla, però poca cosa més. Magra assistència pel que passava per ser un dels millors escriptors contemporanis, va pensar, però ja ho feia, la cultureta nacional, això de mantenir-se a una distància profilàctica de les coses vives (molt millor esperar que un escriptor fos mort per cantar-ne les gràcies i els talents, lamentar-ne l’abandó institucional, exigir-ne reedicions, parafernàlies) (però en vida ni piu, naturalment, ni tampoc, pel que semblava, perdre una part del matí per fer acte de presència  a la vetlla).

(Pàg. 487)
L’autobús, la Facultat, l’ascensor, el despatx: capses més grans o més petites, capses dins de capses, en les quals encara hi havia trobat la manera d’encabir més capses, fossin calaixos, arxivadors, butxaques o idees.  Que no hi hagués una majoria de claustrofòbics al món li va semblar, de cop, una proesa.

(Pàg. 491)
“Agafa un bolígraf i pren nota”, em va dir, i ja no va notar que la boca se li omplia de sang. 

::: Què en penso...
Hi ha un tipus de novel·les que només apareixen de tant en tant. Són aquelles que fan una mirada crítica a certes institucions de la nostra societat usant sarcasme, ironia i una mica de clatellada de forma fina i intel·ligent.  Sovint s’alcen alienes al batibull de les llistes de més llegits i, malgrat no siguin tendència en el xup-xup banal de twitter (o potser per això), estableixen una fita literària a tenir molt en compte. 

Hi ha novel·les que s’erigeixen com guaites en un oceà: serveixen d’alerta i pretenen generar un avís, (“ei!, que no aneu en la direcció correcta!”) a la vegada que, amb el pas del temps ( i dels egos) es transformen en una pedra de toc literària.  

Hi ha novel·les escrites sense por. Escrites amb una sinceritat corprenedora. Escrites amb voluntat de transgredir i que actuen com una mena de tallafocs terapèutic de la mediocritat dominant (aka autoficció i cursileria de garrafa que infecten l'escena literària actual)  

I hi ha novel·les que comences odiant (perquè al principi només ets capaç de mirar-te el melic) però acabes aplaudint (perquè has estat capaç d’alçar les mires i l’has pogut observar en conjunt, entenen els angles morts i els punts cecs que no et deixaven veure bé).  Els excessos, les reiteracions, la ironia o els tics de l’autor que (creies) entorpien la lectura i (creies) la convertien en una escudella d’intel·lectualitat i arrogància insofrible, poc a poc migren vers a un codi precís i estructurat segons personatges que conforma una lletania llarguíssima (massa) però intrèpida. 

Els angles morts dista de ser una novel·la perfecte però es podria emmirallar en qualsevol d’aquestes 4 supòsits. 

La novel·la no ofereix un clixé  argumental a l’ús (acció, amor, aventura, intriga,...)  sinó que és un artefacte literari de pura introspecció. Un capbussament en l’angoixa que provoca el pas del temps:  tant en l’aspecte físic –en el cos, en la ment-; en l’encaix social i professional –la por de perdre pistonada, competitivitat, privilegis jeràrquics-; com en la relació de parella –descobrir un desconegut després d’any de viure-hi-. 

Els angles morts és, per tant, la dissecció acurada d’una crisi multifacètica que commociona al protagonista, sobrepassat pel seus diversos contextos. 

A Els angles morts tampoc cal buscar-hi cap mena d’intenció stendhaliana. Malgrat l’ús de tècniques narratives innovadores i provocatives , l’objectiu de Bagunyà no conjuga amb la cerca de la bellesa formal. Just al contrari: em fa l’efecte que cerca la fragmentació, tant de la forma, com del fons i de l'estructura temporal de l'obra. Opta per revolucionar (mutació? monstruositat?) el constructo narratiu i aproximar-lo a la idiosincràsia de cada un dels personatges principals: la procrastinació, el desencant i la pusil·lanimitat per part d’ell (profusió de parèntesis i notes a peu de pàgina i la fugida darrera d’un discurs acadèmic decadent) i el cinisme, el maniqueisme i la desubicació per part d’ella (una prosa directa, descriptiva, a vegades tallant a vegades dispersa i vaga).

De fet, Els angles morts és una novel·la de pujades i baixes. Un laberint d'estils i punts de vista. Ofereix pàgines d’una fruïció lectora absoluta (la narració del naixement de la criatura, per exemple, d’una intensitat abassegadora) al costat de fragments sense tanta empenta o de les trampes al solitari que es fa el propi Bagunyà amb el laberint de notes a peu de pàgina que proposa. 

Per tot plegat, segurament en podríem dir que Els angles morts és una novel·la excessiva, sí, però amb un valor diferencial important:  la seva personalitat, la seva ànima. 
Diferent a tot. Única. I certament provocadora. 

De fet, entenc Els angles morts com un repte (per no dir una cleca amb la mà oberta) a l’statu quo literari català (lectors -poc exigents-, escriptors –massa acomodats i previsibles- i indústria -poc innovadora-). En aquest sentit funciona com un mirall: posa de manifest les mancances que ens defineixen com a societat però també els conflictes i les misèries que ens mouen com a individus. 

Una proposta que, encara que només sigui per l’atreviment i amb l'ofici amb que ha estat escrita, obliga a treure’s el barret. Perquè Els angles morts no és un punt i seguit. La novel·la s'imposa com un veritable punt i apart en l’escena literària catalana.

::: Altres n'han dit...
L'illa deserta, Je dis ce que j'en sens, Mejor adulto, El Temps (Xavier Aliaga), Llegir.cat (Álvaro Muñoz), El Periòdico (Valèria Gaillart).

::: Enllaços:
Borja Bagunyà, l'autor i la seva novel·la, algunes claus de la novel·la, inspiracions, de les digressions i de l'estructura: mutació, patulèies.