Valentino - Natalia Ginzburg

 

"(...) en Valentino tampoc, no té cap esperança: és com jo, és igual que jo." 








Ginzburg, Natalia. Valentino.
Girona: Edicions de la Ela Geminada, 2017

Valentino. Traducció de Anna Casassas.
Col·lecció Trivium, 15


::: Què en diu la contraportada...
Natalia Ginzburg és breu, molt breu. No li cal gran cosa per poder dibuixar la psicologia de tots els personatges, per trobar-ne els detalls més mínims i per establir entre ells, els protagonistes, i nosaltres, els lectors, un vincle ferm. Ho fa amb elegància i amb molta, molta subtilesa. Valentino és, i tant, una bona mostra del que representa l’obra literària de Natalia Ginzburg, del que arreplega a les seves novel·les. Molt ràpidament: brevetat, intensitat, psicologia, conflicte, tendresa... i elegància.
(De l’epíleg de Jenn Díaz: Paraules de veritat)

::: Com comença...
El pare, la mare, el meu germà i jo vivíem en un piset del centre. La vida era difícil i no sabíem mai com pagaríem el lloguer. El pare era mestre d’escola jubilat i la mare feia classes de piano; calia ajudar una mica la meva germana, que s’havia casat amb un representat de comerç i tenia tres fills i no se n’acabava de sortir (...). 

::: Moments...
(Pàg. 14)
(...) la mare no el va deixar acabar: perquè la mare no li deixava acabar mai les explicacions, al pare, i ell es quedava amb les paraules escanyades a la gola i s’agitava i bufava.

(Pàg. 18)
A final de mes es va celebrar el casament: el pare va escriure a un germà seu per demanar-lo un préstec, perquè tots havíem d’anar ben vestits per no fer quedar malament en Valentino. 

(Pàg. 21)
Alguna vegada la portera pujava a casa amb una mica de fruita a canvi de les classes de repàs que jo havia fet als fills, i cada vegada demanava per en Valentino i deia que havíem tingut molta sort que s’hagués casat amb aquella dona tan rica: així ella li posaria un despatx, quan fos metge, i nosaltres podíem dormir tranquils perquè en Valentino estava situat. I si no era bonica encara millor, així almenys podria estar segur que no li posaria les banyes. 

(Pàg. 25)
Al calaix de la tauleta de nit hi vam trobar una carta per a en Valentino, que devia haver escrit uns quants dies abans: una llarga carta en la qual s’excusava d’haver esperat sempre que en Valentino esdevingués un gran home, quan en realitat no hi havia cap necessitat d’esdevenir un gran home, només calia que arribés a ser un home, ni gran ni petit: perquè ara només era un nen.

(Pàg. 33)
- (...) La Maddalena té raó –va dir encara-, només sóc un gandul i un fracassat. Té raó. Un individu com jo no té cap esperança. Però en Valentino tampoc, no té cap esperança: és com jo, és igual que jo. O més ben dit, és encara pitjor, perquè tot li és ben igual, no li importa res de res (...). 

(Pàg. 38)
(...) era un egoista i només pensava en ell: i llençava els diners en roba i altres coses que ella no sabia. I en Valentino aleshores cridava que era ella que l’havia fet malbé: i al matí quan sentia la seva veu tenia la sensació que es tornava boig i trobava horrorós asseure’s a taula amb ella al davant.  De tant en tant, però, feien les paus, ell li demanava perdó i plorava i ella també li demanava perdó (...).  

(Pàg. 40)
- ¿(...) No tens en Valentino en estima? –vaig dir.
No. Perquè, ¿tu sí que li tens estima?
Jo l’estimo, perquè és el meu germà –vaig dir.
- Tenir en estima i estimar són coses diferents. Jo potser també l’estimo.
Es va gratar el cap sota la boina.
- Però no el tinc en estima. A mi tampoc no em tinc cap estima: i ell és com jo, som iguals.  No farà mai res de bo (...).

(Pàg. 43)
Tenia les mans sobre el volant i no engegava el cotxe: i feia una cara molt divertida, espantada i servera, amb la boina de gairell sobre el front i les celles arrufades.
- ¿Et vols casar amb mi? –va repetir amb ràbia, i jo vaig riure i vaig dir que sí.
Aleshores va engegar el motor i va posar el cotxe en marxa.
- No estic enamorada –vaig dir.
- Ja ho sé; jo tampoc estic enamorat. I no crec en el matrimoni. Però ¿qui sap? (...).

(Pàg. 58)
(...) no tinc ningú a qui poder dir les paraules de veritat, de com va anar tota la nostra història: i me les quedo a dins, i de vegades em sembla que m’escanyen. 

::: Què en penso...
Novel·la molt curta o conte molt llarg, Valentino és una narració simple en aparença però, encofurnada sota l’estructura argumental, llueix una complexitat temàtica considerable.

La Natalia Ginzburg basteix aquest conte-novel·la amb una escriptura funcional de semàntica austera i amb una contenció estilística al servei del relat. Malgrat això, la prosa de l’autora italiana és capaç d’explicar-nos un drama amb una gran subtilesa, aconseguint el mateix efecte de quan hom recupera un àlbum de fotos vell: una certa recança pel passat però sense concedir cap mena de penyora emocional. I és que la narrativa de la Natalia Ginzburg, delicada però molt pensada, està prenyada d’una fredor emocional força contundent. Sens dubte els ecos tràgics de la guerra pesen en l’obra de l’autora.

En tot cas Valentino és una narració de marcat caire costumista que, en determinats moments, fa pensar en el neorealisme cinematogràfic italià. Mostra les esperances truncades d’una sèrie de personatges emportats pel tema clau del relat: la homosexualitat (i l'egoisme) d'un d'ells.

La Natalia Ginzburg tracta el conflicte amb molta subtilesa i destresa (penseu que està escrit el 1951!!!). Fa navegar el relat entre allò que sembla però no és (el casament de la Claudia, la filla petita i narradora) i allò que és però no es diu (la homosexualitat del Valentino, el germà gran, sobre qui tota la família havia dipositat les esperances per abastar un futur millor). L'autora italiana ho tracta  magistralment a partir de silencis i absències. Sense detalls explícits. Amb guant de seda.

Però circumval·lant el tema de fons, existeixen unes altres sub-trames amb una temàtica prou punyent que la Ginzsburg també li interessa de destacar. El paper de la dona és un d'ells. Ha de ser una mainadera pel marit, pels fills, pels germans? Ha d’acceptar una vida eclipsada davant d’una organització social eminentment masculina? Una mera comparsa, en definitiva, de l’home?

Un altre tema que trobem és el de l’ascensor social o la necessitat d’escapar d’una vida de penúries mitjançant l’ascens social. Lligat amb aquest el tractament del matrimoni com a mitjà i no com a finalitat: casar-se per aconseguir la independència, casar-se per evitar l’escàndol, casar-se per accedir a més patrimoni, casar-se per tenir fills...

Si us hi fixeu, gairebé que es podria resumir tot plegat dient que la GInzsburg ens vol parlar del naufragi de les relacions humanes, focalitzant-se sobretot en la fragilitat d'aquestes.

En definitiva, Valentino ens porta una història humana apuntalada en un punt de vista distant que basteix una narració sense grandiloqüències ni grans clímax narratius. Al contrari, crea una mena de melancolia malentesa sobre les conseqüències d'una pulsió homosexual que arrossega als components d’una família al desencant i a la renúncia permanent.

::: Altres n'han dit...
Escorpionadas, Maria A. FernándezWWKR
Wort und Orte, EC-Shivers, Il Timoniere (Alessandro Crea).

::: Enllaços:
Natalia Ginzburg, estil i punt de vista en la seva obra, dissecció a partir del discurs de gènere.

::: Escolta-la:
Italìà (RAI - stream )

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli