Totes les cosmicòmiques - Italo Calvino



"(...) el temps és una catàstrofe perpètua, irreversible."






Calvino, Italo. Totes les cosmicòmiques. 
Barcelona: Edicions 62, 2011

Tutte le cosmicomiche. Traducció de Francesc Miravitlles i Xavier Lloveras
Col·lecció El balancí, 657



::: Què en diu la contraportada...
En aquest volum recollim per fi en català tots els “cosmicòmics”, l’original variant de conte fantàstic fruit de la genial imaginació de l’escriptor italià. Un recull que conforma, entre moltes altres coses, una fabulosa historia literària sobre l’origen de l’univers.

::: Com comença...
En altres temps, segons Sir George H. Darwin, la Lluna era molt a prop de la Terra. Van ser les marees que a poc a poc la van allunyar: les marees que ella, la Lluna, provoca en les aigües terrestres i en les quals la Terra perd lentament energia.
La distancia de la Lluna – Les cosmicòmiques.

::: Moments...
(Pàg. 37)
(...) el camí era llarg però no havia de fer-lo pas a peu; a cavall de la Galàxia recorria els anys llum giravoltant sobre les òrbites planetàries i estel·lars com sobre la sella d’un corser amb les peülles guspirejants (...).
Un senyal a l’espai – Les cosmicòmiques.

(Pàg. 56)
Les sotragades tel·lúriques ens obrien el camí. Els estrats de roca s’obrien com ventalls i nosaltres avançàvem pels intersticis. Sentia a les meves espatlles el pas lleuger de l’Ayl. Un altre terratrèmol i ja seríem fora. Corria entre jardins de basalt i granit que s’esfullaven com pàgines de llibre (...).
Sense colors – Les cosmicòmiques.

(Pàg. 64)
(...) justament en aquells temps, s’accentuàven les diferències entre nosaltres: hi havia la família que vivia a terra des de moltes generacions, els joves de la qual afectaven unes maneres que ja no eren tampoc d’amfibis, sinó quasi de rèptils; i hi havia qui encara romancejava fent el peix, més ben dit, es tornava més peix del que mai no s’havia estilat.
L’oncle aquàtic – Les cosmicòmiques. 

(Pàg. 81)
“(...) Arsenal-Reial Marid, en una semifinal, l’Arsenal juga a casa, qui guanya?”, en un instant vaig comprendre que, amb això que semblava un casual revoltim de paraules, havia tocat una reserva infinita de noves combinacions entre les signes, de què la realitat compacta, opaca i uniforma s’hauria servit per disfressar la seva monotonia; i potser la carrera vers el futur, aquella carrera que jo havia estat el primer a preveure i a augurar, no tendia a res més, a través del temps i de l’espai, que a esmicolar-se en alternatives com aquesta, fins a dissoldre’s en una geometria d’invisibles triangle si rebots com el recorregut de la pilota entre les línies blanques del camp, que jo tractava d’imaginar-me traçades al fons del remolí lluminós del sistema planetari, desxifrant els números marcats al pit i a l’esquena de jugadors nocturns irreconeixibles des de lluny.
Què t’hi jugues - Les cosmicòmiques.

(Pàg. 96)
Jo contínuament mirant l’esquelet, el Pare, el Germà, l’igual a mi, Jo Mateix; hi reconeixia els meus membres descarnats, els meus trets gravats en la roca, tot allò que havíem estat i que ja no érem, la nostra majestuositat, les nostres culpes, la nostra ruïna.
Els Dinosaures - Les cosmicòmiques.

(Pàg. 100)
Vaig recòrrer planes i valls. Vaig arribar a una estació, vaig agafar el tren, em vaig confondre entre la gent.
Els Dinosaures - Les cosmicòmiques.

(Pàg. 101) 
Caure en el buit com queia jo, cap de vosaltres no sap què vol dir.
La forma de l’espai - Les cosmicòmiques.

(Pàg. 103)
Passa, amb els somnis més bonics, que es transformen de cop i volta en malsons (...).
La forma de l’espai - Les cosmicòmiques.

(Pàg. 151)
Durant molt de temps ens havia turmentat el dubte de qui era un monstre i qui no hi era, però de des de feia prou temps es considerava resolt: no-monstres som tots els que hi som i en canvi monstres són els que podien ser-hi i en canvi no hi són (...).
L’origen dels ocells – Temps zero

(Pàg. 187)
Comencem així, doncs: hi ha una cèl·lula, i aquesta cèl·lula és un organisme unicel·lular, i aquest organisme unicel·lular sóc jo, i jo ho sé, i n’estic content. Fins aquí res d’especial. A ra provem de representar-nos aquesta situació en l’espai i en el temps. Passa el temps, i jo, cada cop més content de ser-hi, i de ser jo, cada vegada estic més content que hi hagi el temps, i que en el temps hi sigui jo, o sigui que el temps passi i jo passi el temps i el temps em passi, o sigui content de ser contingut en el temps, de ser ho el contingut del temps, més ben dit el continent, en resum de marcar amb el ser jo el passar del temps, i heu de reconèixer que això comença a crear-te la sensació de l’espera, d’una alegre esperançada espera, més ben dit, de la impaciència, una festiva impaciència, una festiva i excitada impaciència juvenil, i alhora una ànsia, una juvenil ànsia excitada i en el fons dolorosa, una dolorosa i insostenible tensió d’impaciència (...).
I.Mitosi - Temps zero

(Pàg. 200)
El que els pares em van dir que fos al principi, això sóc jo: i res més. I en les instruccions dels pares hi ha contingudes les instruccions dels pares dels pares, al seu torn transmeses de pare a pare en una interminable cadena d’obediència.
II. Meiosi - Temps zero

(Pàg. 201) 
Allò que veritablement cada un de nosaltres és i té, és el passat; tot allò que som i tenim és el catàleg de les possibilitats no fracassades, de les temptatives apunt per repetir-se. No existeix un present, avancem cecs cap al defora i el després, desenvolupant un programa establert amb materials que ens fabriquem sempre iguals. No tendim a cap futur, no hi ha res que ens esperi, estem tancat entre els engranatges d’una memòria que no preveu altra feina que recordar-se a si mateixa.
II. Meiosi - Temps zero

(Pàg. 204)
Així vivim, nosaltres els no lliures, voltats de llibertat, empesos, moguts per aquesta onada contínua que és la combinació dels atzars possibles i que passa a través d’aquells punts de l’espai i del temps on l’aurèola dels passats se solda amb l’aurèola dels futurs.
II. Meiosi - Temps zero

(Pàg. 210)
(...) generacions de màquines potser millors que nosaltres continuaran vivint i parlant vides i paraules que han esta també nostres; i traduïdes a instruccions electròniques la paraula jo i la paraula Priscil·la es tornaran a trobar.
III. Mort – Temps zero

(Pàg. 223)
Cada segon és un univers, el segons en què visc és el segon en què habito (...)
Temps zero – Temps zero

(Pàg. 256)
Per projectar un llibre – o una evasió- la primera cosa és saber què cal excloure’n.
El comte de Montecristo – Temps zero

(Pàg. 275)
Enmig de les coses llençades de la ciutat hi vivia una població de persones també llençades, deixades al marge, o fins i tot persones que s’havien llençat per voluntat pròpia, o que s’havien cansat de córrer per la ciutat per vendre o comprar coses noves destinades de seguida a envellir (...).
Les filles de la Lluna – Altres històries cosmicòmiques

(Pàg. 289)
Us feu dir terrestres, vés a saber amb quin dret: perquè el vostre nom veritable seria extraterrestre, gent que està al defora: terrestre és qui viu a dins, com jo i la Rdix (...).
El cel de pedra – Altres històries cosmicòmiques

(Pàg. 291)
A la vida terrestre tendíem, o sigui de la Terra i a la Terra, no pas al que emergeix de la superfície i que vosaltres us penseu que podeu anomenar vida terrestre, tot i que només és una floridura que escampa les seves taques per l’escorça rugosa de la poma.
El cel de pedra – Altres històries cosmicòmiques

(Pàg. 304)
Allò que anomenem Sol només és un continu esclat de gas, una explosió que dura des de fa cinc mil milions d’anys i no para de llançar coses, és un tifó de foc sense forma ni llei, una amenaça, un acte de prepotència perpetu, imprevisible.
Tempesta solar – Altres històries cosmicòmiques

(Pàg. 324)
Si en la memòria del món no hi ha res a corregir, l’única cosa que cal fer és corregir la realitat quan no concorda amb la memòria del món.
La memòria del món – Altres històries cosmicòmiques

(Pàg. 329)
El nostre destí era el més, el sempre més, i no sabíem pensar en el menys ni tan sols de passada: d’ara endavant aniríem del més al més encara, de les sumes als múltiples, a les potències, als factors, sense aturar-nos ni alentir mai.
El res i el poc – Cosmicòmiques noves

(Pàg. 335)
Explotar o implosionar –va dir en Qfwfq-, aquesta és la qüestió: si és un intent més noble expandir en l’espai la pròpia energia sense fre, o matxucar-la en una densa concentració interior i conservar-la tot engolint-la. Deslliurar-se, desaparèixer; res més, retenir dintre seu resplendor, centelles, dissipacions, i, ofegant en el fons de l’ànima els conflictes que l’agiten desordenadament, donar-los pau; amagar-se, esborrar-se: potser despertar en un altre lloc, diferent.
La implosió – Cosmicòmiques noves

(Pàg. 337)
(...) el temps és una catàstrofe perpètua, irreversible.
La implosió – Cosmicòmiques noves

::: Altres n'han dit...
Les Males Herbes, Llegir en cas d'incendi, Del lapicero al teclado, Lecturas para todosThe Guardian (Ursula K Le Guin)Ara (Damià Alou), El Món (Albert Ventura), Pep Grill.

::: Enllaços:
Italo Calvino, inventariel missatge inherent, el context en què s'ha d'entendre, Altres monsQfwfq, free jazz, barroquisme formal.

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli