Records dorments - Patrick Modiano

"(...) em demano per què determinats llibres o determinats objectes s’obstinen a seguir-te els passos tota la vida, sense que te n’adonis (...)".

Modiano, Patrick. Records dorments
Barcelona: Proa, 2017

Souvenirs dormants. Traducció de Mercè Ubach
Col.lecció A tot vent, 686




::: Què en diu la contraportada...
Jean, un escriptor en l’edat madura, evoca, al cap de cinquanta anys, el París de la seva joventut, quan era un “estudiant fantasma” que es dedicava a fer vida al carrer i als bars. Un període ple de coneixences, de trobades repetides, però també de desaparicions: d’un món que s’ensorrava –amb la guerra d’Algèria de fons- i gent amb qui de cop va deixar de coincidir: noms amb prou feines recordats o que s’esforça a oblidar, cares borroses, records que es tornen foscos com determinades hores del dia, a l’hivern. En aquest context boirós, Jean (alter ego de Modiano) ens parla de les dones que el van colpir, explica les històries d’amor, en les diferents expressions que pot agafar, que posteriorment ha reflectit de manera més o menys exacta ne la seva obra. Dones amb qui va coincidir, potser només un instant, en un decorat concret, però que l’han acompanyat des de llavors i que ara sorgeixen com de les profunditats d’un somni, per crear un relat curt però intens que ens descobreix l’essència de la seva poètica i d’ell mateix.

::: Com comença...
Un dia, passejant pels molls del Sena, em va cridar l’atenció el títol d’un llibre, Le Temps des rencontres. Per a mi també hi va haver un temps de coneixences, en un passat llunyà. En aquella època, sovint tenia por del buit.

::: Moments...
(Pàg. 16)
París, per a mi, és ple de fantasmes, tan nombrosos com les parades de metro i tots els seus punts lluminosos que s’encenien quan premies els botons del plafó de correspondències.

(Pàg. 19)
L’hivern del 1964, en un d’aquests bars de l’alba –com jo els anomenava- on totes les esperances eren permeses mentre encara fos fosc, m’hi trobava amb una tal Geneviève Dalame.

(Pàg. 35)
(...) em sobtà l’anguniejant sensació de trobar-me en un estat de somni, com m’havia passat ja immediatament després de la batalla, i per uns instant vaig dubtar de si realment era jo qui era allà (...).

(Pàg. 36)
Des de la infantesa i l’adolescència, sentia una curiositat molt viva i una atracció especial per tot el que tenia relació amb els misteris de París.

(Pàg. 41) 
(...) Estava disposada a explicar-me la seva vida. Nombroses persones de tota mena ho van fer en els anys a venir, mentre jo sovint em preguntava per què. Devia inspirar confiança. M’agradava escoltar la gent i fer-li preguntes. Moltes vegades sentia retalls de converses de desconeguts, als bars. I me’ls apuntava amb tota la discreció que podia. Almenys, aquelles paraules no es perdrien per sempre. Ocupen cinc llibretes, amb les dades i molts punts suspensius.

(Pàg. 46)
(...) em demano per què determinats llibres o determinats objectes s’obstinen a seguir-te els passos tota la vida, sense que te n’adonis, mentre que d’altres, que tenies en gran estima, els has perdut.

(Pàg. 56)
Durant uns quants mesos, o durant uns quants anys –qui ho sabia?-, i malgrat la fugida del temps i les desaparicions successives de la gent i les coses, hi havia un punt fix: la Geneviève Dalame. En Pierre. Carrer de Quatrefages, número 5.

(Pàg. 57) 
De vegades aconsegueixo fer-ne encaixar tres o quatre, però no gaires més. Aleshores, apunto els fragments que se m’apareixen en desordre, llistes de noms o de frases molt curtes. Desitjo que aquests noms, com si fossin imants, n’atreguin d’altres a la superfície, i que aquests retalls de frases acabin formant paràgrafs i capítols que es vagin encadenant. Mentrestant, em passo els dies en un d’aquests gran hangars que s’assemblen als garatges d’antany, a l’encalç de persones i d’objectes perduts.

(Pàg. 63)
(...) sovint em creuava amb la mateixa persona però en barris diferents i allunyats entre ells, com si el destí –o l’atzar- insistís perquè ens coneguéssim. I, cada vegada, sentia remordiments per deixar-la passar sense dir-li res.

(Pàg. 70)
(...) Tantes mentides, ja, per treure’m de sobre la gent, tants edificis amb doble sortida per deixar-los plantats en una vorera, tantes cites a les quals no em presentava...

(Pàg. 82)
(...) Jo devia ser invisible per a ells, en aquella època. O potser només és que, simplement, vivim a mercè de certs silencis.

(Pàg. 103)
Són els altres els que et fan conèixer una ciutat en les seves zones més secretes i més remotes, quedant amb tu a tal adreça o tal altra. Quan han desaparegut, t’arrosseguen perquè els segueixis la pista.

::: Altres n'han dit...
Paranoia 68, Llegir en cas d'incendi, Nosaltres llegim, Los libreros recomiendan, Revista Otra parte, Javier Lacomba, Carlos Gámez, Livros que eu li, L'indice dei libri dei mese, Letto in piazza, Pep Grill.

::: Enllaços:
Patrick Modiano, nomadisme urbà, temes recurrents, les claus de la seva escriptura, la narrativa prototípica "Modiano", el déjà vu, París,... sempre París.