La sang de les promeses - Wajdi Mouawad





"Només l’abisme ens porta al somni."






Mouawad, Wajdi. La sang de les promeses: Litoral – Incendis – Boscos – Cels.
Barcelona: Edicions del Periscopi, 2017

Le sang des promesses: Littoral –Incendies- Forêts-Ciels. Traducció de Cristina Genebat i Raimon Molins (Litoral).
Col·lecció Antípoda, 18
 


::: Què en diu la contraportada...
Identitat, exili, desarrelament, memòria, recerca dels orígens, responsabilitat i violència marquen amb ferro roent l'obra de Mouawad. La sang de les promeses ens parla de l'instant en què ens adonem que aquell sentiment sobre el qual ens hem construït és una mentida. I ens demana què som, quant d'horror som capaços de patir i infligir, i si hi ha esperança malgrat el dolor.

La sang de les promeses ens condueix a una catarsi a partir del mite i dels drames del nostre temps.

::: Com comença...
1.Nit
Nit.
Wilfrid: He vingut corrents fins aquí per veure’l, senyor jutge, com a última alternativa. M’han dit que era la persona indicada per a aquesta mena de coses, així que no he dubtat i he vingut corrents sense saber què dir ni com reaccionar perquè, com es pot reaccionar enmig de la catàstrofe?
Litoral

::: Moments...
(Pàg. 45) 
El cavaller: Corre, Wilfrid, va, vola, segueix el camí inhòspit que porta a l’abisme i salta! Salta a l’abisme! Abandona els camins perquè tots porten a la terra, només l’abisme ens porta al somni. Salta, Wilfrid! Salta!
Litoral

(Pàg. 58)
El pare: Quan un mor, Wilfrid, ja no sap gaire res. Has vist mai un gos engolit per un cop de marea? Quan morim  ens convertim en el gos, en els ulls del gos, sols, enmig d’una onada immensa que ens engoleix cap a l’infinit. L’infinit és terrible perquè no té horitzó, llavors ens pixem i ens caguem perquè no hi ha res més a fer que pixar i cagar, com si es tractés d’un últim gest de vida, com per deixar l’última petjada abans de marxar.
Litoral

(Pàg. 78)
Wazâân: Escolta bé el que diu l’estrella, el que et diu la teva aspra estrella.
Wilfrid: Què diu?
Wazâân: Avançar sempre, encara que no hi creguis més. Avançar malgrat haver perdut l’objectiu, avançar malgrat que la raó ens digui el contrari, ens immobilitzi, malgrat la futilitat que descobrim en el significat del fet mateix d’avançar. Avançar encar que haguem perdut tot l’orgull, tota capacitat d’esperança. Avançar (...).
Litoral

(Pàg. 83)
Amé: (...) T’ho dic, els enemics són els nostres pares, així que no hauríem de tornar a cap poble ni res! Als pares, els hauríem d’esquarterar, deixar els seus cossos podrir-se al sol i marxar per tot arreu a fer-ho explotar tot, destrossar-ho tot, cremar-ho tot (...).
Litoral

(Pàg. 85)
El pare: Wilfrid, el temps és una bèstia molt i molt curiosa!  Quan som petits ens ensenyen tan poquetes coses sobre l’existència que ens passem la resta de la nostra vida mirant d’entendre tot allò que de petits hauríem entès sense cap mena de dificultat.
Litoral

(Pàg. 88)
Simone: (...) Vols venir amb nosaltres, Sabbé?
Sabbé: No ho sé... potser sí. Per fer què?
Simone: Per saber què va passar! No ho vols saber, tu? Entendre qui va matar qui? Qui va disparar contra qui? Quan? Quants? Com? Com van pegar, per què van decapitar? Per què els homes van plorar? I el meu pare, de genolls, davant la casa cremada? Per què el van matar? Per què tres bales al cap? I a la meva mare... com la van penjar? El meu germà, com el van tirar als gossos, als ocells? I a la meva germana, quants la van violar? I després cremar? I el Saïd, com va explotar? Tu no vols? Tu no vols saber per què? Vine! Ho podràs explicar.
Litoral

(Pàg. 106)
Joséphine: (...) I un nom per a què serveix? Noms! Tots els noms! La majoria van fugir o van morir i ningú no sap on són! Crits, tristeses i dolor! Només van quedar-ne cendres.... i què fer-ne dels noms?! De què serveix una làpida? Una estàtua? Al país no queden ni làpides ni estàtues per gravar-hi els noms! (...).
Litoral


(Pàg. 131)
Wilfrid: (...) A baix, potser trobaràs un déu o un dimoni, un àngel o només els peixos. Pel que fa a mi, et desitjo que trobis l’ànima d’un vell gos que vindrà a seure al teu costat. Ja no estaràs mort, et convertiràs en un pastor perquè se’t confia aquest ramat. Sigues el seu guardià i converteix-te per tota l’eternitat en el guardià del ramat.
Litoral

(Pàg. 145)
Hermile Lebel: (...) Escolti! És morta! La seva mare és morta! Vull dir que... que estem parlant d’una persona que s’ha mort. Una persona que no es va deixar conèixer gaire però que era una persona la cap i a la fi. Que va ser jove, que es va fer adulta, que va envellir i que després es va morir. Aleshores segur que hi ha alguna explicació enmig de tot plegat! No es qualsevol cosa, això! Va viure una vida, aquesta dona, i això per força ha de tenir algun valor!
Incendis

(Pàg. 158)
Jihane: (...) Ves-te’n despullada amb el teu ventre i la vida que conté. O bé queda’t i agenolla’t, Nawal. Agenolla’t.
Nawal: Mama.
Jihane: Treu-te la roba o agenolla’t!
(La Nawal s’agenolla) Et quedaràs tancada a casa com aquesta vida està tancada a dins teu. L’Elhame vindrà a treure aquest nen del teu ventre. L’agafarà i el donarà a qui ella vulgui.
Incendis

(Pàg. 162)
Nazira: (...)  Aprèn a llegir, a escriure, a comptar, a parlar: aprèn a pensar. Nawal. Aprèn.
Incendis

(Pàg. 171)
Sawda: (...) EM llevo al matí i em diuen: “Sawda, mira el cel”, però no m’expliquen res del cel. Em diuen: “Mira quin vent”, però no me’n diuen res, del vent. M’ensenyen el món i el món és mut. I la vida passa i tot és opac. He vist les lletres que has gravat i he pensat: això és un nom. Com si la pedra s’hagués tornat transparent. Una paraula i tot s’aclareix.
Incendis

(Pàg. 178)
El metge: (...) la meva memòria s’atura aquí. No puc anar més enllà, però la historia encara es podria resseguir fins molt de temps abans, d’una cosa a l’altra, de ràbia en ràbia, de pena en tristesa, de violació en assassinat, fins als orígens del món.
Incendis
 
(Pàg. 187)
Nawal: (...) El temps és una gallina a qui han tallat el cap, el temps corre com un boig a dreta i Esquerra i la sang que brolla del seu coll decapitat ens inunda, Sawda, i ens ofega.
Incendis
 
(Pàg. 200)
Sawda: Aleshores què fem? Què fem? Ens quedem amb els braços plegats? Esperem? Intentem entendre? Entendre el què? Pensem que tot això són històries d’uns degenerats i que no tenen res a veure amb nosaltres! Ens quedem amb els nostres llibres i el nostre alfabet i ho trobem “tan” bonic, ho trobem “tan” interessant, ho trobem “tan” màgic, i “tan” extraordinari! “Bonic, interessant, màgic, extraordinari! Són escopinades a la cara de les víctimes. Paraules! Per què serveixen, les paraules, digues-m’ho, si avui no sé el que he de fer? Què fem, Nawal?
Incendis
(Pàg. 212)
Nawal: (...) cada terra, cada llengua i cada historia són responsables del seu poble, i cada poble és responsable dels seus traïdors i dels seus herois. Responsable dels seus botxins, de les seves víctimes i de les seves derrotes (...).
Incendis

(Pàg. 245)
Aimée: (...) No recordó exactament quan va ser que l’home va caminar damunt la lluna, però sé segur que va ser després de la mort de Kennedy, perquè jo vaig néixer en algun moment entre les dues coses, però per què van matar Kennedy i per què vaig néixer, no en tinc ni idea (...)
Boscos

(Pàg. 247)
Aimée: (...) El Baptisme i jo. Ell tot sol va tornar a posar a lloc els bocins de la meva vida disseminada que, pell contra pell, d’un vespre a l’altre ho trencaria tot. Ja ho sabeu. Tot estava trencat i ell ho va tornar a enganxar tot, tros a tros, dolor a dolor, pena a pena (...).
Boscos

(Pàg. 272)
Léonide: (...) el coneixien des de la seva més tendra infància i jo el conec des de la nit dels temps perquè vaig compartir amb ell el ventre de ma mare. El meu bessó... Mateixa sang, mateixa carn, però ell es va quedar la bogeria com jo em vaig quedar la ràbia.
Boscos

(Pàg. 279)
Douglas Dupontel: (...) sense voler-ho, sempre acabem per trair-nos.
Boscos

(Pàg. 346)
Loup: (...) a mi, això què em fa aprendre, de la vida? De mi, de la meva mort o del meu naixement? Una puta merda! Parla de sang, Douglas, parla de la meva sang. Ara que conec la historia de la meva sang, molt bé, doncs aquesta sang, aquesta que duc a les venes, aquesta, molt bé, doncs encara tinc més ganes que abans d’agafar un Ganivet i tallar-me les venes per buidar-me fins a l’última taca, fer-la desaparèixer, cremar-la, posar-la en àcid i deixar-la vessar fins a la darrera gota. I, si és veritat que soc l’última descendent d’aquest llinatge, i que aquesta sang és, de veritat, la meva sang, et puc assegurar que no hi ha res en tota aquesta historia que em doni el coratge de viure (...).
Boscos

(Pàg. 370)
Loup: (...) Sé que soc la Loup i que el meu cor ha travessat el segle.
Mama,
On s’atura el nostre cor?
Fins on es poden fer sentir els seus batecs?
El meu batega fins a la nit del temps
Per, finalment, tornar a encendre el llum
I treure totes les nostres infanteses de les tenebres.
Boscos 
(Pàg. 440)
Dolorosa Haché: (...) Sembla que surt de la boca dels dimonis, la veritat, perquè el dimoni diu el que sap mentre l’àngel sap el que diu! (...).
Cels

(Pàg. 448)
Charlie Eliot Johns: La veritat està a punt de caure’ns a sobre. Què és el que importa? La veritat o l’obediència (...)?.
Cels

(Pàg. 449)
Blaise Centier: (...) Facis el que facis, Vincent, un dia o altre et tacaràs les mans de sang. El poder és això. La desobediència al poder és l’únic sabó eficaç per treure les taques, encara que no tregui la pudor (...).
Cels

::: Altres n'han dit...

::: Enllaços:

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

La veïna - Isabel-Clara Simó

El baró rampant - Italo Calvino

El poema de la rosa als llavis - Joan Salvat-Papasseit

El feliz fracaso y otros relatos - Herman Melville