Vida nova - Dante

"...el nostre intel·lecte té, respecte d’aquelles animes beneïdes, la mateixa relació que el nostre ull feble respecte el Sol (...)."

Dante. Vida nova
Barcelona: Quaderns Crema, 1999

Vita nuova. Traducció de Manuel de Montoliu. Revisió i notes de Jaume Vallcorba
Col·lecció Mínima minor, 83



::: Què en diu la contraportada...
Entre 1292 i 1293 Dante va escriure la Vida nova, relat en prosa i en vers en el qual ens explica la trobada amb Beatriu, personatge d’extraordinària vàlua i bellesa, de qui s’enamora de manera singular. Aquest amor transforma tan substancialment el poeta, que la seva personalitat en resulta del tot renovada. Les visions i les al·legories conformen aquest llibret, diari d’una profunda metamorfosi i del descobriment de la figura d’una dona com a agent de salvació i guia inigualable. En la Beatriu d’aquesta nova vida del poeta s’hi reconeix ja la Beatriu que haurà de guiar-lo pel Paradís de la Divina Comèdia. Per a la present edició hem recuperat la traducció catalana que en va fer Manuel de Montoliu a la Biblioteca Popular de «L’Avenç» el 1903, revisada a la vista de les més solvents edicions modernes.

::: Com comença...
I- En aquella part del llibre de la meva memòria, abans de la qual poc s’hi podria llegir, hi ha una rúbrica que diu: Incipit vita nova. Sota aquesta rúbrica trobo escrites les paraules que tinc el pensament de retreure en aquest llibret; i, si no totes, almenys la seva significança.

::: Moments...
(Pàg. 31)
(...) l’esperit de la vida, que habita en la secretíssima cambra del cor, començà a tremolar tan fortament que el seu tremolor apareixia horriblement fins en les més petites venes, i tremolant digué  aquestes paraules: Ecce deus fortior me, qui veniens dominabitur michi.

(Pàg. 32)
(...) la veia de tan noble i lloable captinença, que, certament, d’ella es podien dir aquelles paraules del poeta Homer: “No sembla filla d’home mortal, sinó de Déu.”

(Pàg. 38)
IV – D’aquella visió endavant començà el meu esperit natural a ser contrariat en les seves operacions, car l’ànima era tota absorta en el pensament d’aquella gentilíssima, per la qual cosa vaig esdevenir en poc temps de tan fràgil i feble condició, que a molts amics meus condolia el meu aspecte, i molts, plens d’enveja, curaven de saber de mi allò que jo volia del tot amagar als altres.

(Pàg. 48)
XI – Dic que quan ella apareixia en qualsevol lloc, per l’esperança de l’admirable salutació no em restava cap enemic, ans em sobtava una flama de caritat que em feia perdonar qualsevol que m’hagués ofès; i, si llavors algú m’hagués preguntat alguna cosa, la meva resposta hauria estat solament “Amor”, dit amb el rostre vestit d’humilitat.

(Pàg. 55)
“El nom d’Amor és tan dolç d’escoltar, que em sembla impossible que la seva influència sobre les altres coses sigui diversa que dolça, així com és escrit: Nomina sunt consequentia rerum.”

(Pàg. 59)
(...) vaig dir a aquell amic meu aquestes paraules: “He tingut els peus en aquella part de la vida més enllà de la qual  no es pot anar amb intenció de retornar.” I, deixant-lo, vaig tornar a la cambra de les llàgrimes (...).

(Pàg. 62) 
(...)
Tot el que passa en la ment meva mor
tantost de lluny us veig; mes quan proper
sóc a vós, Amor sento, dolç tresor,
que em diu: “Fuig, si morir-te no et convé!”

Son esguard mostra la color del color,
que defallint, on pot, allí es sosté;
i pel meu tremolor trement també
semblen cridar les pedres: “Mor, sí, mor!”
(...)

(Pàg. 66)
(...)”Amb quina finalitat estimes aquesta dona, ja que no pots sostenir la seva presència? Digue’ns-ho, que la finalitat de tal amor en veritat cal que sigui novíssima”. I després que m’hagué dit aquestes paraules, no solament ella, sinó totes les altres començaren a esperar en els meus ulls la meva resposta. Llavors els vaig dir aquestes paraules, “Senyores meves, la finalitat del meu amor fou un temps la salutació d’aquesta dona, que potser suposeu qui és, i en allò consistia la beatitud, que era fi de tots els meus desigs. Però, puix que li plagues negar-me’l, el meu senyor Amor, per la seva mercè ha posat tota la meva beatitud en allò que no pot menys d’arribar-me”.

(Pàg. 76)
Amor porta en sos ulls ma benvolguda:
per això es fa gentil ço que ella mira;
per on passa, tothom vers ella es gira,
i fa tremir el cor a qui saluda.

Mes, si ella el seu esguard a terra muda
de dolor, pels defectes d’ell sospira:
fugen del seu davant l’orgull i l’ira.
Per fer-li honor, oh dones, deu-me ajuda.

Tota dolçor, tot pensament humil
neix en el cor de qui parlar la sent,
i el que quasi la veu benhaurat viu.

El que ella apar llavors que mig somriu
ningú ho pot dir, ni sols haver-ne esment:
tan nou és el miracle i tan gentil.

(Pàg. 84)
I fou tant forta l’esgarriada fantasia, que em mostrà aquesta dona morta; i em semblava que dones li cobrissin la testa amb un vel blanc; i em semblava que la seva faç tingués un tal aspecte d’humilitat, que semblava dir-me: “He anat a veure el principi de la pau.”

(Pàg. 91)
XXIV -  Després d’aquesta vana imaginació, s’escaigué un dia que, seient tot consirós en algun lloc, vaig sentir-me començar un tremolor dintre el cor, com si hagués estat en presència d’aquella dona. Llavors dic que em sobtà una visió d’Amor, el qual em semblà veure venir d’aquell indret on la meva dona estava; i que em semblava que joiosament digués al cor meu: “Pensa a beneir el dia que jo et vaig enamorar, car convé que ho facis.”

(Pàg. 96)
(...) la causa per la qual uns quants incultes tinguin fama de saber rimar és que quasi foren els primers que rimaren en llengua de sí. I el primer que començà a rimar com a poeta vulgar s’hi decidí pel desig de fer comprendre les seves paraules a una dona a la qual era difícil entendre els versos llatins.

(Pàg. 99)
I per tal que amb això que he dit alguna persona vulgar no es prengui massa llibertat, dic que ni els poetes parlen així sense raó, ni aquells que rimen han de parlar així, sense tenir cap raonament d’allò que diuen; car gran vergonya seria per a aquell que rimés així sota vestit de figura o de color retòric, i després, si li ho demanaven, no sabés despullar les seves paraules de tal vestit, de manera que tinguessin vera significació.

(Pàg. 100)
Tan honesta i gentil és de mirar
la dona meva quan, somrient, saluda,
que trement tota llengua esdevé muda,
i els ulls, torbats, no gosen esguardar.

Ella avança, sentint-se arreu lloar,
benignament i humil, de tots volguda,
i sembla com si fos cosa vinguda
del cel per un miracle al món mostrar.

I mostra’s tan plaent a qui la mira,
que pels ulls dóna al cor una dolçor
que comprendre no pot qui no la sent.

I en els seus llavis pàl·lids es pressent
un esperit suau  i ple d’amor
que va dient a l’ànima : “sospirar”.

(Pag. 107)
Doncs, si el tres és factor per si mateix del nou, i el factor dels miracles per si mateix és tres, o sigui, Pare, Fill i Esperit Sant, els quals són tres i un, aquesta dona fou acompanyada del nombre nou per fer entendre que ella era un nou, o sigui, un miracle, l’arrel del qual és solament l’admirable Trinitat.

(Pàg. 110)
(...)
És anada Beatriu al cel més alt,
als rengles on els àngels en pau viuen,
i amb ells està; i us ha deixades, dones.
Extremituds, no obstant, no us l’arrencaren,
de fred ni de calor, com passa a un altri;
ans fou únicament sa gran bondat.
Car sa pura claror d’humilitat
penetrà fins al cel amb tal virtut
que féu meravellar el Senyor altíssim,
talment que li vingué un desig dolcíssim
de cridar-la a l’eterna beatitud;
i a Ell des d’ací baix feu-la ascendir;
perquè veia que aquesta terra vil
no era digna de cosa tan gentil.
(...)

(Pàg. 122)
(...) els sospirs m’assaltaven grandíssims i anguniosos. I per tal que aquesta batalla, que jo tenia amb mi, no romangués sabuda solament del míser que la sentia, vaig proposar-me de fer un sonet, i explicar-hi aquesta horrible condició, i vaig dir aquest sonet que comença: “Les llàgrimes amargues...” I té dues parts. En la primera parlo als meus ulls com parlava al meu cor dintre mi mateix; en la segona desfaig algun dubte, manifestant que és el que així parla; i aquesta part comença així “Així diu..” Podria encara fer més divisions, però fóra inútilment, perquè és prou clar per les precedents paraules.

(Pàg. 132) 
(...) el meu pensament s’eleva en aquesta qualitat fins a un grau tan alt que el meu enteniment no el pot entendre, ja que el nostre intel·lecte té, respecte d’aquelles animes beneïdes, la mateixa relació que el nostre ull feble respecte el Sol (...).

::: Altres n'han dit...
La audacia de Aquiles, Mirando desde mi atalaya, Pep Grill.

::: Enllaços:
Dante Alighieri, context, la importància de la obra, de quan es va inventar la metaliteratura, temàtica i inspiració, estructura i contingut, la musa, dona o àngel?, el dolce stil nuovo, el concepte d'amor en transició, la poesia trobadoresca,  una biografia?, font d'inspiració del modernisme, font d'inspiració del prerafaelisme, 9.

::: Llegeix-lo:
Italià (html, pdf, facsímil ed. 1905)
Espanyol (multiformat)