Com una novel·la - Daniel Pennac




"Llegir i esperar.
Una curiositat no es força, es desperta."







Pennac, Daniel. Com una novel·la.
Barcelona: Empúries, 1993

Comme un roman. Traducció de Sergi Pàmies
Col·lecció Biblioteca Universal, 61

::: Què en diu la contraportada...
Per què disminueix l’índex de lectura? Com és que els joves no llegeixen o llegeixen poc? L’escriptor francès Daniel Pennac, que també és professor de literatura, s’ho ha plantejat i ho ha contestat en aquest llibre, que ha revolucionat –a causa del seu èxit excepcional- el món de l’edició i el de l’ensenyament. Com una novel.la és un assaig escrit amb gran saviesa i sensibilitat, on Pennac –que ha estat comparat amb Saint-Exupéry, Camus i Boris Vian- defensa el “decàleg dels drets imprescriptibles del lector”. Llegir –diu- és un acte solitari, i la lectura és una aposta a favor del plaer i, en definitiva, de la felicitat.

:::  Com comença...
El verb llegir no admet l’imperatiu. Aversió que comparteix amb alguns altres: amb el verb “estimar”..., amb el verb “somniar”...
Sempre es pot provar, és clar. Proveu-ho: “¡Estima’m!” “¡Somia!” “¡Llegeix! Vinga, llegeix, ¡T’ordeno que llegeixis!”
- ¡Puja a la teva habitació i llegeix!
¿Resultat?
Cap.

:::  Moments...
(Pàg. 24)
(...) en una pel·lícula tot us ve donat, res no es conquereix, us ho donen tot mastegat, la imatge, el so, els decorats, la música per ambientar, cas que no haguéssim entès la intenció del director...
- La porta que grinyola per indicar-te que ha arribat el moment de tenir por...
- Quan llegeixes, tot això t’ho has d’imaginar... La lectura és un acte de creació permanent,

(Pàg. 31)
(...) la història llegida cada nit complia la missió més bella de la pregària, la més desinteressada, la menys especulativa, i que només concerneix els homes: el perdó de les ofenses. No s’hi confessava cap pecat, no s’hi buscava guanyar una porció d’eternitat, es tractava d’un moment de comunió, entre nosaltres, l’absolució del text, un retorn a l’únic paradís que val: la intimitat. Sense saber-ho, descobríem una de les funcions essencials del conte, i, d’una manera més àmplia, de l’art en general: la d’imposar una treva al combat dels homes.
L’amor hi guanyava una pell nova.
Era gratuït.

(Pàg. 33)
¿El segle XX massa “visual”? ¿El XIX massa descriptiu? ¿I per què no el XVIII massa racional, el XVII massa clàssic, el XVI massa reinaxentista, Puixkin massa rus i Sòfocles massa mort? Com si les relacions entre l’home i el llibre necessitessin els segles per espaiar-se.
Amb uns quants anys ja n’hi ha prou.
Amb algunes setmanes.
Amb el temps d’un malentès.

(Pàg. 41)
Qualsevol lectura ve presidida, per inhibit que sigui, pel plaer de llegir,  i, per la seva pròpia naturalesa –aquest plaer d’alquimista-, el plaer de llegir no tem res de la imatge, fins i tot televisiva, i fins i tot sota la forma d’allaus quotidianes.

(Pàg. 46)
¿Mandrós?
¿Simplement mandrós?
No, ell anava al seu ritme, i prou, un ritme que no ha de ser forçosament el dels altres, i que no ha de ser forçosament el ritme uniforme d’una vida, el seu ritme d’aprenent de lector, que coneix acceleracions i sobtades regressions, els seus períodes de bulímia i les seves llargues becaines digestives, la seva set de progressar i la seva por de decebre...
El que passa és que nosaltres, “pedagogs”, som uns usurers amb presses. Detentors del Saber, el prestem, sí, però amb interessos. I l’operació ha de ser rendible. ¡I ràpida! Si no és així, dubtem de nosaltres mateixos.

(Pàg. 50)
- (...) Com que et poses d’aquesta manera, ¡et quedes sense televisió!
¡Doncs, sí!
Sí...La televisió elevada a la dignitat de recompensa..., i, en correspondència, la lectura rebaixada a la categoria de càrrega... Era nostra, aquesta troballa.

(Pàg. 63) 
Res de televisió, però sí piano de cinc a sis, guitarra de sis a set, dansa els dimecres, judo, tennis, esgrima el dissabte, esquí de fons bon punt cauen les primeres neus, curset de vela bon punt llueixen els primers rajos solars, ceràmica els dies de pluja, viatge a Anglaterra, gimnàstica rítmica...
Ni una sola oportunitat donada al miserable quart d’hora de retrobament amb si mateix.
¡Canya al somni!
¡Mori l’avorriment!
El bell avorriment...
El llarg avorriment...
Que converteix en possible qualsevol creació...

(Pàg. 72)
(...) ni l’examinador, ni tu, ni els pares, no desitgen especialment que els seus fills llegeixen. Que consti que  tampoc desitgen el contrari. Desitgen que aprovin, ¡res més!

(Pàg. 76)
Sembla establert des de sempre, sota qualsevol latitud, que el plaer no ha de figurar en els programes escolars i que el coneixement només pot ser el resultat d’un patiment ben entès.

(Pàg. 77) 
La funció és aquí.
La vida és en un altre lloc.
Llegir, això s’aprèn a l’escola.
Estimar la lectura...

(Pàg. 88)
(...)  com més llegíem, més ignorants ens sentíem, abandonats a la platja de la nostra ignorància, i enfront del mar.

(Pàg. 113)
(...) el plaer de llegir era molt a prop, segrestat en aquests pallers adolescents per una por secreta: la por (molt, molt antiga) de no entendre.
Havíem oblidat què era un llibre, senzillament, què tenia per oferir. Havíem oblidat, per exemple, que, en primer lloc, una novel·la explica una història. No sabíem que una novel·la ha de llegir-se com una novel·la: que, d’entrada, ha de saciar la nostra set de relat.

(Pàg. 115)
El veritable plaer de la novel·la rau en la descoberta d’aquesta intimitat paradoxal: L’autor i jo... La solitud d’aquesta escriptura reclamant la resurrecció del text a través de la meva pròpia veu muda i solitària.

(Pàg. 117)
Compteu les vostres pàgines... Un comença meravellant-se del nombre de pàgines llegides, i després arriba el moment que ens espanta el poc que queda per llegir.

(Pàg. 118)
Ni els nens, ni els adolescents, ni els grans. La vida és un obstacle perpetu per a la lectura.

(Pàg. 118)
El temps per llegir sempre és un temps robat. (Com el temps per escriure, o com el temps per estimar.)
¿Robat a què?
Diguem que al deure de viure.
Aquesta és, sens dubte, la raó per la qual el metro –símbol assegut d’aquest deure- és la més gran biblioteca del món.
El temps per llegir, com el temps per estimar, dilata el temps per viure.

(Pàg. 121) 
Una única condició per a aquesta reconciliació amb la lectura: no demanar res a canvi. Res en absolut. No alçar cap muralla de coneixements preliminars al voltant del llibre. No fer cap mena de pregunta. No posar cap mena de deure. No afegir cap paraula, ni una, a les de les pàgines llegides. Cap judici de valor, cap explicació de vocabulari, cap anàlisi de text, cap indicació biogràfica... Prohibir-se absolutament “parlar al voltant”.
Lectura-regal.
Llegir i esperar.
Una curiositat no es força, es desperta.
Llegir, llegir, i confiar en els ulls que s’obren, en les cares que s’alegren, en la pregunta que naixerà, i que arrossegarà una altra pregunta.

(Pàg. 131)
Queda per “entendre” que els llibres no han estat escrits perquè el meu fill, la meva filla, els joves, els comentin, sinó perquè, si els ve de gust, els llegeixin.
El nostre saber, la nostra escolaritat, la nostra carrera, la nostra vida social, són una cosa. La nostra intimitat com a lector, la nostra cultura, en són una altra. Ja està be fabricar batxillers, llicenciats, catedràtics i eminències, la societat en demana, això no es discuteix..., però és més essencial obrir-los a totes les pàgines de tots els llibres.

(Pàg. 136)
Producte d’una societat hiperconsumista, el llibre està gairebé tan mimat com un pollastre engreixat amb hormones i molt menys mimat que un míssil nuclear. El pollastre amb hormones de creixement instanti no és una comparació gratuïta si l’apliquem a aquests milions de llibrees “de circumstància” que s’escriuen en només set dies amb l’excusa que, aquella setmana, la reina ha passat a millor vida o han fotut fora el president.
Des d’aquest punt de vista, el llibre no és ni més ni menys que un objecte de consum, tan efímer com qualsevol altre: immediatament destruït si no “funciona”, gairebé sempre mor sense haver estat llegit.

(Pàg. 151)
(...) els bons llibres no envelleixen. Ens esperen sobre els nostres prestatges i som nosaltres els que envellim. Quan creiem que estem prou “madurs” per llegir-los, hi tornem una altra vegada.

(Pàg. 154)
(...) diguem que existeix el que jo anomenaria “literatura industrial” que es conforma de reproduir fins a l’infinit les mateixes menes de relats, subministrada per l’estereotip en cadena, que comercia amb les bons sentiments i amb les sensacions fortes, que salta damunt tots els pretextos oferts per l’actualitat per pondre una ficció de circumstància, que se sotmet a “estudis de mercat” per encolomar, segons la “conjuntura”, una mena determinada de “producte” considerat capaç d’engrescar una determinada categoria de lectors.
Aquestes són, segur, novel•les dolentes.
¿Per què? Perquè no es basen en la creació, sinó en la reproducció de “formes” preestablertes, perquè són una empresa de simplificació (és a dir, de mentida), mentre que la novel•la és un art de veritat (és a dir, de complexitat), perquè mentre afalaguen els nostres automatismes adormen la nostra curiositat, i, finalment –i sobretot-, perquè l’autor no hi és present, ni tampoc la realitat que pretén descriure’ns.

(Pàg. 156)
Busquem escriptors, busquem escriptures; s’han acabat els companys de joc, reclamem companys de ser. Ja no en tenim prou amb l’anècdota. Ha arribat el moment que demanem a la novel•la alguna cosa més que la satisfacció immediata i exclusiva de les nostres sensacions.
Una de les gran alegries del “pedagog” és – quant totes les lectures estan autoritzades- veure com un alumne dóna un cop de porta a la fàbrica de best sellers per pujar a respirar una mica d’aire a casa de l’amic Balzac.

(Pàg. 158)
(...) no és estrany que treballem en l’èxit d’un escriptor telegènic, de qui farem burla tan bon punt haurà passat la moda. Els catarros literaris s’expliquen de sobres per aquesta alternança dels nostres il·luminats apassionaments i de les nostres renúncies perspicaces.

(Pàg 165)
L’home que llegeix en veu alta s’exposa totalment als ulls que l’escolten.
Si llegeix de debò, si hi posa el seu saber dominant el seu plaer, si la seva lectura és un acte de simpatia envers l’auditori de la mateixa manera que ho és envers el text i el seu autor, si pot arribar a fer entendre la necessitat d’escriure despertant les nostres més obscures necessitats de comprendre, aleshores els llibres s’obren del tot, i la gernació d’aquells que es consideraven exclosos de la lectura s’hi precipiten darrera seu.

(Pàg 166)
L’home construeix cases perquès està viu, però escriu llibres perquè sap que és mortal. Viu en colla perquè es gregari, però llegeix perquè sap que està sol. Aquesta lectura representa per ell una companyia que no en substitueix cap altra, però que cap altra no sabria substituir. No li ofereix cap explicació definitiva sobre el seu destí, però teixeix una espessa xarxa de complicitats entre la vida i ell. Ínfimes i secretes complicitats que parlen de la paradoxal felicitat de viure mentre que, alhora, il·luminen l’absurditat tràgica de la vida. De manera que les nostres raons per llegir són tan estranyes com les nostres raons per viure. I ningú no té autoritat per demanar-nos comptes sobre aquesta intimitat.

:::  Altres n'han dit...
Educació líquida, Bohèmia lectora, A llegir!La musa y el espírituLibros y literatura, Retorno a la palabra, Medium (Luís D. González), Cuéntate la vida, Un mundo para Curra, La pasión inútil, A leer que son 2 días, Libros, cine y televisión, Al calor de los libros, Estado lector, Lector compulsivo, Libros en Estéreo, Deborah libros, Pep Grill.

:::  Enllaços:
Daniel Pennac, sobre els destructors de la lectura, pedagogia desmitificadora, amar la lectura o el llibre?, dels drets del lector, vet aquí una ironia.

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

Les cròniques marcianes - Ray Bradbury

La veïna - Isabel-Clara Simó

Nosaltres - Ievgueni Zamiatin

-Uf, va dir ell - Quim Monzó

El gobelet dels daus - Max Jacob

Amore - Giorgio Manganelli