El ferrocarril subterrani - Colson Whitehead

"La llibertat era una cosa que variava segons com la miressis (...)."

Whitehead, Colson. El ferrocarril subterrani.
Barcelona: Periscopi, 2017


The Underground Railroad. Traducció d’Albert Torrescasana.
Col.lecció La Butxaca




⇲ Que en diu la portada...
La Cora és una jove esclava que malviu en una plantació de cotó de Geòrgia, abans de la guerra civil nord-americana. Després d’una agressió brutal decideix emprendre una fugida desesperada amb el ferrocarril subterrani un mitjà de transport clandestí que li hauria de permetre començar una nova vida. Però la seva escapada es veurà marcada per la persecució salvatge d’en Ridgeway, un caça-recompenses, que farà que la noia s’embarqui en un viatge frenètic a la recerca de la llibertat.

⇲ Com comença...
La primera vegada que en Caesar va proposar a la Cora que fugissin al nord, ella va dir que no.

⇲ Moments...
(Pàg. 27)
Quan la Mabel va desaparèixer, la Cora es va convertir en una esgarriada. Devia tenir onze anys, o potser deu: ja no hi havia ningú que ho pogués confirmar. Enmig de la commoció de la Cora, el món se li va descolorir i se li va omplir de tons grisos.

(Pàg. 38)
Hi havia un ordre de misèria, de misèria oculta dins d’altres misèries, i l’havies de tenir sempre present.

(Pàg. 79) 
Els homes blancs se’t cruspien, però de vegades els negres també.

(Pàg. 96) 
Els camps immensos, curulls de centenars de milers de càpsules blanques, penjades com estrelles al cel en la nit més clara. Quan els esclaus acabaven, havien arrencat el color als camps.

(Pàg. 109)
(...) els majestuosos vaixells que venien d’Europa tiraven l’àncora i descarregaven el passatge. Duien tot el que tenien en sacs i estaven mig morts de gana. Tan desgraciats com els negres, te’ls miressis com te’ls miressis. Pe`ro acabarien al lloc adequat, com ell. Tot el seu món mentre creixa al sud era una onada d’aquella primera arribada. Aquella riuada blanca i llorda que només podia marxar. Cap al sud. Cap a l’oest. Les mateixes lleis regien la porqueria i les persones. Vísceres i escombraries sobreeixien a les clavegueres de la ciutat, però a la llarga tot trobaria el seu lloc.

(Pàg. 128)
Els havien segrestat de pobles de tot Àfrica i parlaven una infinitat de llengües. I de mica en mica els van anar arrencant a cops les paraules de l’altra banda de l’oceà. Per simplificar-ho tot, per esborrar identitats, per sufocar insurreccions.

(Pàg. 138) 
Una plantació era una plantació; cadascú podia pensar que el seu infortuni havia estat diferent dels altres, però l’horror veritable residia en la seva universalitat.

(Pàg. 145)
La Maisie tenia deu anys. A aquella edat, a la plantació Randall, ja t’havien extirpat l’alegria.  Un dia, els nens negres eren feliços i l’endemà la llum els havia abandonat (...).

(Pàg. 156)
Cossos robats treballant una terra robada. Vet aquí una locomotora que mai no s’aturava, amb una caldera famèlica alimentada amb sang.

(Pàg. 162)
Amèrica havia importat i criat tants africans que en molts estats els blancs estaven en inferioritat numèrica. Només per aquesta raó, l’abolició de l’esclavitud és impossible. Amb una esterilització estratègica –en primer lloc de les dones, però a la llarga de tots dos sexes- els podríem alliberar sense tenir por que ens apunyalessin mentre dormim.

(Pàg. 183)
(...) quan els seus companys de classe practicaven incisions amb un cadàver de pell fosca, contribuïen més a l’avenç de la comunitat negre que l’abolicionista més elevat de mires. La mort humanitzava el negre. Només llavors era igual que l’home blanc.

(Pàg. 214)
Una visita curta a Bourbon Street pronosticava el resultat a qualsevol observador: un repugnant estat híbrid en què la raça blanca, mitjançant una amalgama amb sang negra, s’embrutava, s’enfosquia, es confonia. Ja podien contaminar-se la sang europea amb negritud egípcia, engendrar una riada de mestissos, quarterons i bruts bastards grocs: estaven forjant les fulles que farien servir per tallar-los el coll.

(Pàg. 223)
L’esclavista havia demanat cotó de Sea Island per als seus camps, però barrejades entre les llavors també hi havia les de la violència i la mort, un conreu que creixia amb rapidesa. Els blancs tenien motius per estar espantats. Un dia la sang enderrocaria el sistema.

(Pàg. 229)
Era lògic que els blancs vaguessin pel parc enmig de la foscor creixent, va pensar la Cora, amb el front recolzat a la fusta. Eren fantasmes atrapats entre dos mons: la realitat dels seus crims i el futur que els mateixos crims els negaven.

(Pàg. 232)
Quin món, va pensar, aquest que converteix una presó en l’únic refugi que tens. Havia fugit de l’esclavitud o havia caigut a la seva xarxa? Com es podia descriure la condició d’un fugitiu? La llibertat era una cosa que variava segons com la miressis, com el bosc que vist de prop és ple d’arbres, però que, vist des de fora, des del prat, mostra els límits reals. Ser lliure no tenia res a veure amb les cadenes ni amb l’espai que tenies. A la plantació, ella no era lliure, però la recorria sense restriccions, assaborint-ne l’aire i seguint les estrelles a l’estiu. Era un lloc gran dins la seva petitesa. Ara, en canvi, per més que s’hagués desempallegat de l’amo, estava amagada en un cau tan diminut que ni tan sols es podia posar dreta.

(Pàg. 248)
Hi havia qui defensava que les negres eren les romanalles d’una raça de gegants que havien dominat la terra en l’antiguitat, però l’Edgar Delany sabia que eren descendents del negre i maleït Cam, que havia sobreviscut al diluvi universal aferrant-se als cims d’una serralada africana.

(Pàg. 286) 
“(...) Després de tants anys, jo soc més partidari de l’esperit americà, el que ens va portar del Vell Món al Nou per conquerir, construir i civilitzar. I destruir el que convingui. Per il.lustrar les races inferiors. I, si no, per sotmetre-les. I, si no, per exterminar-les. El nostre destí per descripció divina: l’imperatiu americà.

(Pàg. 287)
- (...) Cada un fa la seva part –va dir en Ridgeway-: l’esclau i el caçador d’esclaus. L’amo i l’encarregat negre. Els que acaben d’arribar i omplen els ports, i els polítics, els xèrifs, els periodistes i les mares que pugen fills ferms. Les persones com tu i la teva mare representeu el bo i millor de la vostra raça. Els més febles de la vostra tribu han estat esporgats, es moren als vaixells negrers, per la nostra verola europea, als camps, treballant amb el nostre cotó i anyil. Heu de ser forts per sobreviure a la feina i per fer-nos créixer. Engreixem porcs no perquè ens agradi, sinó perquè ens calen per sobreviure. Però no podem permetre que us passeu de llestos. No podem permetre que sigueu prou forts per avançar-nos.

(Pàg. 366)
“I Amèrica també és una quimera, la més gran de totes. La raça blanca creu, i ho creu amb la mà al cor, que té dret a ensenyorir-se de la terra. A matar indis. A fer la guerra. A esclavitzar els seus germans. Si hi hagués justícia al món, aquesta nació no hauria d’existir, perquè els fonaments sobre la qual s’ha erigit són l’assassinat, la usurpació i la crueltat. I tanmateix som aquí (...)”

(Pàg. 375)
Els homes neixen bons i després el món els envileix.

(Pàg. 387)
(...) i es va endinsar en un túnel que ningú no havia fet i que no duia enlloc.

⇲ Altres n'han dit...
Telèmac, Entrelletres, Especulacions d'un Neardenthal, El biblionauta (Miquel Codony), Obrir un llibre, Els llibres del Senyor Dolent, De lectura, Llibres, i punt!!, La antigua Biblos, Entre montones de libros, Viajes de una bibliófila, El Cultural, Liberando letras, Al principio fue el verbo..., El buho entre libros, Libros de Olethros, Tan alto el silencio,  Generación reader, Un libro al día, Pep Grill.

⇲ Enllaços:
Colson Whitehead, l'autor en parla, l'esclavisme i el seu context socioeconòmic a USA, l'allargada ombra de Swift i el seu Gulliver, hype.