Petita crònica - Stefan Zweig

"(...) l’atzar té trepants de diamant, i sovint el destí, perillosament astut, sap obrir-se camí pels indrets més insospitats."

Zweig, Stefan. Petita crònica
Barcelona: Edicions de la ela geminada, 2015.

Kleine Cronik. Vier Erzablungen. Traducció de Marc Jiménez
Col·lecció Trívium, 7



⇲ Que en diu la contraportada...
L’any 1929, en ple ascens del nazisme, Stefan Zweig va publicar, sota el títol Petita crònica. Quatre narracions, un recull de relats breus que gaudirien d’un èxit extraordinari: tres edicions successives i 100.000 exemplars venuts en només dos anys. Tot i la diversitat temàtica de cadascuna de les quatre narracions, aquest llibre constitueix una crònica literària de l’Europa d’entreguerres amb un fort component autobiogràfic. Dels quatre relats —«La col·lecció invisible», «Un episodi del llac de Ginebra», «Leporella» i «El llibreter Mendel»—, aquest darrer ha gaudit d’un èxit especial i s’ha consagrat com un cant d’amor als llibres i als llibreters. El lector té l’oportunitat de llegir aquestes narracions per primera vegada en català i en la forma que Zweig va donar originalment al llibre.

⇲ Com comença...
Dues estacions després de Dresden, un senyor ja d’edat va pujar al nostre compartiment, saludà cortesament i, tot seguit, alçant la mirada i fent un gest amb el cap, em tornà a saludar expressament a mi com un vell conegut. De primer vaig ser incapaç de saludar-lo, però així que digué el seu nom amb un lleu somrís, em tornà immediatament a la memòria:  era un dels antiquaris d’art més apreciats de Berlín.
La col.lecció invisible. Un episodi de la inflació alemanya.

⇲ Moments...
(Pàg. 42)
(...) havia tornat a sentir, d’una manera viva, l’entusiasme pur en una època trista i apagada, una mena d’èxtasi impregnat d’un llum intel·lectual, dirigit tot ell vers l’art, una cosa que semblava oblidada feia molt de temps. I el meu sentiment era –no se m’acut cap altra manera d’expressar-ho- de reverència, malgrat la vergonya que encara sentia , sense saber ben bé per què.
Un cop al carrer, vaig sentir el soroll d’una finestra i després algú que cridava el meu nom: en efecte, el vell no s’havia pogut estar de seguir-me amb els seus ulls cecs en la direcció on suposava que jo em trobava. Abocant-se tan enfora que les dues dones van haver d’aguantar-lo previsorament, remenava el mocador en l’aire i,amb la veu alegre i renovada d’un infant, cridava: “Bon viatge!” Fou una escena inoblidable: el rostre radiant de l’ancià de cabells blancs flotant per damunt de totes les persones malcarades i enfeinades del carrer, flonjament enlairat sobre el nostre antipàtic món real pel núvol blanc d’una benèvola il·lusió. I vaig recordar aquella antiga i veritable sentència –crec que és de Goethe-: “Els col·leccionistes són persones felices.”
La col.lecció invisible. Un episodi de la inflació alemanya.

(Pàg. 56)
Pujada com a filla il·legítima a càrrec de la comunitat, llogada per a minyona amb només dotze anys, més tard fregadora en una taverna de carreters, a la fi progressà des d’aquesta ocupació, on demostrà una tenaç, infatigable passió pel treball, fins a la cuina d’una acreditada fonda de turistes. Allà, es llevava cada dia a les cinc del matí, treballava, escombrava, fregava, escalfava, raspallava, endreçava, cuinava, amassava, premsava, rentava i s’escarrassava fins ben entrada la nit. No feia mai vacances ni trepitjava mai el carrer, si no era per anar a l’església: el foc de la cuina, rodó i calent, era el seu sol, i no coneixia cap altre bosc que els milers i milers de trossos de fusta que va rompre al llarg dels anys.
Els homes la deixaven en pau, ja fos perquè els turments d’un quart de segle fent l’escarràs li havien llevat tot el que pogués recordar la seva condició femenina, o bé perquè rebutjava amb esquerperia qualsevol aproximació. La seva únic alegria eren els diners, que aplegava obstinadament, amb l’instint de ratolí de la gent rústega i solitària, per no haver de tornar a engolir a les seves velleses el pa de la comunitat, tant amarg.
Leporella

(Pàg. 62)
Però l’atzar té trepants de diamant, i sovint el destí, perillosament astut, sap obrir-se camí pels indrets més insospitats, fins i tot en les naturaleses més rocoses.
Leporella

(Pàg 64)
I va ser aleshores, arran d’aquesta empenta casual, que en el seu sòl interior va iniciar-se un arrossegament i un moviment de terres que, avançant d’estrat en estrat, acabà desfermant, primer d’una manera somorta i després amb una claredat creixent, un sentiment nou, semblant a aquell reconeixement sobtat amb què un gos, un bon dia, d’entre tots els éssers bípedes que l’envolten, n’escull un per amo: d’ençà d’aquest moment va sempre al darrere d’aquell a qui el destí l’ha subordinat, el saluda remenant la cua o amb lladrucs, s’hi sotmet de forma voluntària i en segueix fidelment les passes, sense deixar-lo mai de petja.
Leporella.

(Pàg. 65)
Van passar una o dues setmanes fins que aquests brots primerencs d’un nou sentiment trencaren la closca del seu món interior. I encara hagueren de passar setmanes i més setmanes perquè, d’aquest primer impuls, en sorgís un segon pensament que, un cop superada una fase de creixement insegur, anà adquirint claredat de color i de figura.
Leporella.

(Pàg. 67)
(...) del fons del seu ésser va pujar un solatge ocult de passió que va tenyir completament la seva conducta. Com en un desglaç sobtat, els seus membres durs, congelats, van perdre l’espesseïment, la pesantor; semblava que aquella notícia electritzant li hagués donat de cop i volta unes articulacions més lleugeres, un pas més ràpid, més veloç.
Leporella

(Pàg. 73)
(...) ¿qui és que es gira per mirar la seva pròpia ombra? Sentim com s’arrossega amb muda fidelitat darrere els nostres passos, veiem que ara i adés s’avança, com un desig encara inconscient, però rares vegades fem un esforç per observar les seves formes paròdiques i reconèixer el nostre jo en aquesta desfiguració.
Leporella

⇲ Altres n'han dit...
Catorze, Historiata, El bloc de la Núria, Pep Grill.

⇲ Enllaços:
Stefan Zweig, petites joies, gènesi i herència, El llibreter Mendel, La col·lecció invisible, Leporella.