La mort d'en Bunny Munro - Nick Cave




"Estic condemnat."








Cave, Nick. La mort d’en Bunny Munro. 
Barcelona: Empúries, 2009. 


The death of Bunny Munro. Traducció de David Fernàndez
Col·lecció Narratives, 354



  Que en diu la contraportada...
En una divertidíssima barreja de les millors novel·les de Bukowski, el Wilt de Tom Sharpe, les pel·lícules dels germans Coen més destraleres i les comèdies familiars agredolces de sobretaula, La mort d'en Bunny Munro és una novel·la esplèndida escrita per una de les icones de la música rock del darrer quart del segle XX. Quan la dona de Bunny Munro, venedor ambulant de cosmètics, se suïcida un vespre a casa seva davant del seu fill de nou anys, la vida d'en Bunny s'accelera en un cursa cap a l'evasió i l'autodestrucció. Deprimit per la mort de la dona i enfrontat per primera vegada a la seva condició de pare, en Bunny es precipita cap a un viatge sense retorn ple d'alcohol i de dones. Al seu costat, en Bunny Junior, fins ara tímid, emmarat i poruc, aprendrà la picardia del seu pare i les eines per sobreviure en un món brut i sòrdid com el nostre.
Brillant i esbojarrada, La mort d’en Bunny Munro és una comèdia tant irreverent com plena de moments inoblidables.

 Com comença...
“Estic condemnat”, pensa en Bunny Munro en un sobtat moment de clarividència reservat a aquells que els queda poc per morir. Sent que en algun moment del procés ha comès un error fatal, però aquesta apreciació s’esfuma en un segon horrible, desapareix, i el deixa sol en una habitació del Grenville Hotel, en roba interior, amb res més que ell mateix i els seus anhels.

 Moments...
(Pàg. 26)
Una prova de l’indefectible optimisme d’en Bunny és que els bons temps, quan festejaven, es neguen a deixar anar el present, o sigui que en realitat no importa tota la merda que posa bastons a les rodes del seu matrimoni (...).

(Pàg. 80)
(...) al cap d’una estona, s’acosta el rellotge de polsera a l’orella i escolta el tic-tac, alt i inexorable, del temps. Pensa que amb cada tic-tac del rellotge el record de la seva mare es va esborrant, s’escapa. Sent, amb un calfred gelat que li travessa el cor, que fins i tot mentre és allà ajagut la va perdent, a poc a poc. Tanca els ulls i intenta, i se’n surt prou bé, furgar en la seva memòria i evocar imatges de la mare. Espera que així pugui evitar que s’esvaeixi del tot. En el fons del seu cor, vol recordar-la perquè torni a existir.

(Pàg. 84) 
En Bunny va notar una única gota freda de suor que li baixava cara avall i li mullava el coll de la camisa. En aquell moment, va saber que tot havia canviat. Res no tornaria a ser igual. No se li acudia dir res a la seva dona excepte “adéu”, potser, mentre observava el petit ésser en braços de la seva mare. L’amor era excessiu. Va sentir com si la criatura hagués premut en secret l’interruptor del seient del pilot i ell hagués sortit volant pels aires, sense control, fora dels límits del matrimoni. No va dir “adéu”, és clar, sinó: “Ostres, nena, necessito un cigarret”.

(Pàg. 101)
Espera’m aquí, Bunny Boy. Torno de seguida –diu mentre surt del cotxe. En Bunny Junior pensa que el seu pare sembla un triomfador, amb el maletí de mostres i el vestit.
Entesos, papa –contesta el nen, que s’ajusta les ulleres de sol-. T’espero aquí.
En Bunny està a punt de creuar el carrer, però aleshores gira cua i fica el cap per la finestra del conductor.
Si ve un guàrdia de trànsit, fes veure que ets subnormal o el que sigui.
D’acord, papa.
El nen observa com en Bunny travessa la carretera i pensa que el seu pare té una manera d’anar pel món que és realment impressionant.

(Pàg. 112)
(...) el roure gros és el malparit que té calés, i l’arbret de merda és el pobre desgraciat que no té ni un cèntim. Em segueixes?
En Bunny Junior fa que sí amb el cap.
Bé, això sona més fàcil del que és en realitat, Bunny Boy. Vols saber per què?
Sí, papa.
Doncs perquè tots els desgraciats d’aquest món i la mare que els va parir s’han aferrat a l’arbre petit i el remenen fins que cau la darrera fulla: el govern, el coi de propietari, els sortejos de loteria que no guanyaran en la vida, l’ajuntament, els putos exs, la pila de mocosos que fan el dropo tot el dia perquè són massa estúpids per tenir una mica d’autocontrol, tota la merda que veuen a la tele i que no serveix per a res, el coi de Tesco, les multes d’aparcament, l’assegurança d’això, l’assegurança d’allò, el bar, les escurabutxaques, les cases d’apostes; tots aquests desgraciats i la mare que els va parir no paren de sacsejar l’arbre petit –diu en Bunny amb els dits de les mans entrellaçats, com si escanyés algú.
I llavors què fas, papa? –pregunta en Bunny Junior.
Bé, doncs has de tenir alguna cosa que pensin que necessiten, això és bàsic.
I què necessiten, papa?
Esperança... saps què vull dir?... Un somni. Els has de vendre un somni.

(Pàg. 140)
(...) Estàs bé? –pregunta la Pamela.
És que he tingut un dia molt dur –respon en Bunny mentre s’eixuga la cara amb el revers de la mà.
Tinc una sensació estranya amb tu –diu sense mala intenció.
Sí –contesta en Bunny.
Em penso que les coses encara t’aniran pitjor.
Ja ho sé –respon en Bunny, que, de manera sobtada i vertiginosa, n’és conscient-. Això és el que m’espanta.

(Pàg. 147) 
En Bunny fa una altra mossegada a la Big Mac i sap, com qualsevol que estigui al corrent d’aquesta mena de coses, que el pa tou, la carn esponkosa, el formatge, el cogombret tallat tan fi i, per descomptat, la salsa especial salada, fan que mossegar una Big Mac sigui el més semblant a menjar-se un cony que hi ha després de, bé, menjar-se un cony.

(Pàg. 159)
(...) l’endemà el pare em va enviar a la piscina una altra vegada i vaig buscar la Penny Charade, però no hi era, i jo nedava per la piscina compadint-me de mi mateix quan vaig veure que una altra nena em somreia, i després duna altra, i de sobte la piscina estava plena de Penny Charades... a la vora de la piscina... nedant, al coi de trampolí, saludant i somrient, estirades a les tovalloles, jugant amb pilotes infables, i llavors ho vaig tornar a sentir... aquella sensació... aquell poder... el meu do...

(Pàg. 168)
Entre la gentada que de sobte s’ha congregat a la cafeteria, en Bunny Junior distingeix una dona de cabells rossos vestida amb una camisa de dormir taronja que fa cua a l’altra banda de la cafeteria, a la barra dels entrepans. Mira cap al cantó contrari d’on és ell i els cabells li tapen la cara, i el nen de vegades la veu i d’altres no.
Cal estar sempre preparat –diu en Bunny.
Per als bojos –contesta distret en Bunny Junior.
Exacte, Bunny Boy. Sempre alerta amb els sonats.
En Bunny Junior s’aixeca, s’ajup i inclina el cap per intentar veure millor aquesta dona que podria ser la seva mare, però ja no hi és, i llavors sent que el seu pare diu:
Una vegada vaig fer una feina a Hastings i vaig veureu una nena que tenia aletes diminutes en lloc de mans, i una llengua tan llarga, que li havien de subjectar a la solapa de la jaqueta.
En Bunny Junior torna a pujar al tamboret, s’asseu i resta immòbil amb les mans sobre la falda. Quan en Bunny mira el seu fill, li veu la cara pàl·lida i l’expressió de por als ulls.
Ja ho sé, Bunny Boy! Que m’has de dir en a mi! Quan hi penso, em cago de por!

(Pàg. 183)
En Bunny nota una fúria volcànica que el regira per dins, una fúria contra tot: la seva dona, que fins i tot des de la tomba el persegueix i l’assenyala amb dit acusador; aquesta meuca vella i artrítica amb les seves mancances i necessitats delirants; l’ensopit del seu fill que l’espera al cotxe; el seu pare, a les portes de la mort pel càncer; totes les dones rapaces que li xuclen la sang; les vespes i els estornells dels collons –“Què volen tots de mí?”-.

(Pàg. 189)
- (...) si vols tornar al coi d’escola, només cal que ho diguis.
Vull quedar-me amb tu, papa.
És clar que sí! Perquè sóc el teu pare! I t’ensenyaré que és la vida! T’ensenyaré aquest ofici. D’això, aquestes mòmies amb una merda de pissarra i un tros de guix no en tenen ni punyetera idea!

(Pàg. 215)
(...) I ara què farem, papa? –contesta en Bunny Junior.
En Bunny fa un glop de l’ampolleta i se la fica a la butxaca anterior de la jaqueta.
Fill, anem a remenar l’arbre dels calés. Fotrem uns quants babaus i munyirem la vaca verda sagrada –diu en Bunny, i es posa un Lambert & Butler a la boca-. Guanyarem uns calerons, farem pela. Traure’m els cèntims a la gent. Com diem els del gremi, a violar i a saquejar. –En Bunny s’encén el cigarret amb el Zippo, es crema el tupè i el cotxe s’omple de pudor de pel socarrimat.- Anem a guanyar una mica de pasta! Em segueixes? I tinc un bon pressentiment amb aquesta clienta.
Sí, papa però què farem després de guanyar pasta?
Som vampirs, noi! Collons, som voltors! Som com piranyes exaltades que persegueixen un búfal, un caribú o el que sigui! –exclama en Bunny amb cara de boig-. Som barracudes!
El nen mira el seu pare i sent una esgarrifança: veu el terror als ulls embogits d’en Bunny, i això el fa retrocedir. En Bunny Junior sap, en aquest instant, que el seu pare no té ni idea de què fa ni d’on va.

(Pàg. 261)
De mica en mica les distingeix a totes, dretes davant de l’escenari, balancejant-se a la pista de ball, de puntetes a la part posterior de la sala, saludant des dels petits balcons ornamentals; totes i cadascuna d’elles, de tota classe, condició i encarnació, unes mig recordades, algunes mig oblidades i d’altres poc més que un esbós difuminat en la memòria d’en Bunny, però totes es veuen glorioses, radiants, perfectes en conjunt.
Des d’una casa de protecció oficial, d’un pis ruïnós, d’un estudi minúscul, d’un hotel de mala mort, d’una ciutat costanera en decadència i d’una altra ciutat costanera en decadència, en Bunny veu com totes vénen cap a ell, emergint dels dies i els mesos i els anys horribles de la seva vida, la desfilada ingent de les afligides, les dolgudes, les agreujades i les avergonyides –però mira! Mira les seves cares!- que ara, totes juntes, es veuen contentes, felices en la bellesa eterna del Saló de l’Emperadriu del Butlins Holiday Camp de Bognor Regis.

(Pàg. 269)
En aquest món, és massa difícil ser bo –diu en Bunny.
Tanca els ulls i, amb una alenada, deixa de moure’s.

 Altres n'han dit...
L'home cactus, Ofici de lectorEl mar de letrasJe dis que ce j'en sensUn libro al día, Maëlstrom, De giraEl lamento de Portnoy, La escuela modernaEscrito para...

 Enllaços:
Nick Cave, l'autor, llegint-se,gènesi, tècnica i temàticanovel·la psicodèlicaSantes Verges de la Cloïssa,  deixant el maniqueisme enrere.

Comentaris

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...

Entrades populars d'aquest blog

La veïna - Isabel-Clara Simó

El baró rampant - Italo Calvino

Crímenes ejemplares - Max Aub

Adreça desconeguda - Kressmann Taylor

El poema de la rosa als llavis - Joan Salvat-Papasseit