Es va fent més i més tard - Antonio Tabucchi

"(...) les coses es poden tornar a viure fins en un instant fugisser petit com una gota de pluja que repica contra el vidre i dilata l’univers de la visió."

Tabucchi, Antonio. Es va fent més i més tard. 
Barcelona: Edicions 62, 2002


Col·lecció El balancí, 444



⇲ Què en diu la contraportada...
A partir de les cartes de disset homes a disset dones, Antonio Tabucchi descriu les principals passions humanes, encapçalades per l’amor. Es tracta de disset veus masculines que s’adrecen a un destinatari desconegut, una dona, per explicar estranyes històries d’amor. Del conjunt de monòlegs (ara sensuals, ara nostàlgics, rancorosos, delirants o onírics), en surt un teixit narratiu aparentment amorós, però que també parla de la mort, l’ànim i la passió. Les dones a qui s’adrecen aquests homes es troben lluny no sols en l’espai, sinó també en el temps; en algun cas són mortes. Les parelles estan marcades per una ruptura, i cada carta és una mena de recuperar el passat, de restaurar un estat de plenitud impossible. Els remitents creuen que finalment han obtingut una resposta que insinua una inesperada sortida al laberint en què es troben tots sense coincidir mai.

⇲ Com comença...
Estimada meva,
Em sembla que el diàmetre d’aquesta illa no deu passar dels cinquanta quilòmetres, tirant llarg. Hi ha una carretera que la voreja tota per la costa, estreta, sovint penjada sobre els penya-segats, o que si no planeja en un paisatge cremat que davalla cap a solitàries caletes de còdols ornades amb tamarius que el salobre socarra, i en alguna, de vegades m’hi aturo.
Un bitllet enmig del mar.

⇲ Moments...
(Pàg. 17)
Ja sé que el que t’interessa és el passat: és la teva feina. Però això és una altra història, creu-me. El passat és més fàcil de llegir: et gires d’esquena i, quan pots, hi fas una ullada. I a més, d’una manera o altra, sempre queda enganxat en alguna banda, ni que sigui esquinçat.
El riu

(Pàg. 22)
És per això, tal com diria el meu amic, que han escollit el silenci les persones que en la vida d’una o altra manera han escollit el silenci: perquè han intuït que parlar, i sobretot escriure, sempre és una manera d’establir un acord amb la falta de sentit de la vida.
El riu

(Pàg. 23) 
El futur, el futur! És la nostra cultura, que es basa en el que podríem ser, Evangeli inclòs (sigui dit amb tot el respecte) perquè nostre serà el Regne dels Cels, temps futur, en fi, l’avenir, ja que el passat és un desastre i amb el present no en tenim mai prou.
El riu

(Pàg. 52)
(...) perquè vaig pensar en la circulació de la sang, en com batega dintre nostre regularment, pacient, durant anys i anys, i en com resulta necessari interrompre d’una vegada aquesta respiració que ens agermana a tots en una alenada còsmica, endavant, endarrere, endavant, endarrere, amb una monotonia eterna que mesura la insensatesa.
La circulació de la sang

(Pàg. 73)
(...) els nens que no són capaços de créixer acostumen a convertir-se en adults perfectes. Si de cas el problema són els nens feliços com ho vaig ser jo, que envellint es fan malbé, i fan el trajecte a l’inrevés (...).
T’he vingut a veure però no hi eres

(Pàg. 79)
La sang és tan personal que resulta intransferible. Perquè no està feta de glòbuls blanc i vermells i prou, sinó sobretot de records.
De la dificultat de desfer-se del filferro espinós

(Pàg. 83) 
(...) el vaig reviure perquè les coses es poden tornar a viure fins en un instant fugisser petit com una gota de pluja que repica contra el vidre i dilata l’univers de la visió.
De la dificultat de desfer-se del filferro espinós

(Pàg. 103)
(...) allà on Salònica es desfà en casetes de pescadors, en magatzems de cordam, en magatzems d’oli al barri de Ladadika, i on ja et sents en equilibri entre la Mediterrània, els Balcans i l’Orient, en una barreja de persones feta de pescadors i de passavolants, de rodamons i de treballadors ocasionals, on sembla que es confonguin els Moros i Fídies. Les barreges són boniques per això, perquè t’hi pots confondre sense que et busqui ningú ni et demanin qui ets i per què hi ets.
¿De què serveix una arpa amb una corda i prou?

(Pàg. 123)
Partir sempre és morir una mica, dèiem mentre observàvem les persones que es quedarien a l’andana a dir adéu parlant amb els passatgers que s’abocaven a les finestres il•luminades. ¿On devia anar aquell vell senyor calb, amb corbata de nit, que fumava en pipa abocat a la finestra amb la mateixa desimboltura de qui es troba al saló de casa seva? I la senyora que seia al mateix compartiment, amb un barretet carmesí i unes pells al coll, ¿era la seva dona o una desconeguda qualsevol? (...).
Llibres mai escrits, viatges mai fets.

(Pàg. 153)
Aquell llibre havia agafat els meus records, com si els conegués millor que jo, els records de la meva joventut, els records de quan recollia roselles al marge d’un camí en una plana de blat, els records dels llibres llegits, de les persones conegudes, fins i tot d’un viatge que vaig fer en un arxipèlag que potser ja ni existeix, ensonyat i víctima de la desmemòria, quan la lluna és més amada i a l’horitzó tota muntanya és serena, i encara no et remembra no a tots els qui avui plagueres sinó als qui encara has de trobar, perquè é el meu ahir, i per aquí ja hi he passat, el llibre ho sabia, ja tenia escrit el temps que havia de travessar.
Estranya forma de vida

(Pàg. 159)
“(...) No m’interessa Coleridge ni De Quincey”, deia, “al capdavall tothom sap que eren opiòmans, ni Gautier, ni Baudelaire, ni Rimbaud, ni Artaud, ni Michaux. Voldria sobretot les pàgines sobre Savonarola, que va escriure In te Domine speravi sota els efectes del làudan, perquè tu explicaves bé com se’l prenia, barrejat amb ruda i mirra i mel, i quins efectes místics li provocava. Després també m’interessa Barbey d’Aurevilly, perquè vas escriure que a l’èter hi afegia aigua de colònia. I també les pàgines sobre Nietzsche, que sense la morfina no hauria escrit mai el Zaratrusta, i Stevenson, que sense morfina no hauria conegut mai Mr. Hyde; i també Yeats, aquell tros de místic folklorista d’en Yeats que juntament amb l’altre milhomes d’Ernst Down va ser un dels primers del món a provar la mescalina, que si no, adéu Rosa mística. I vull també Ball, aquell boig del Cabaret Voltaire, sense el qual el Dadà hauria fet més aviat dodó, ell i la seva heroïna inventada justament en aquells anys; i la cocaïna de Trakl, la morfina d’Adamov, l’àcid lisèrgic de Junger, i sobretot Drieu, el pobre feixistot de Drieu La Rochelle, ell i les seves xeringues, la seva maleta buida i el seu suïcidi.”
Vigília de l’Ascensió

(Pàg. 164)
I va ser amb aquella mirada que va començar tot, i jo vaig pensar: aquesta noia és meva. Perquè el responsable d’aquella entesa no vaig ser tant jo com la manera com tu em vas mirar. Un home d’aquella edat sap veure com se’l mira una noia, i jo ho vaig saber. Vaig veure que en aquell esguard hi havia desig, i una ombra de malícia, i una invitació tàcita, i un oferiment.
Mos ulls clars, mos cabells de mel.

(Pàg. 186)
(...) no sabia que el temps no s’espera, de veres que no ho sabia, no es pensa mai que el temps és fet de gotes, i n’hi ha prou amb una gota de més perquè el líquid es vessi per terra i s’escampi com una taca d’oli i es perdi.
Carta per escriure.

(Pàg. 194)
T’he buscat, amor meu, en cada un dels teus àtoms escampats per l’univers. N’he recollit tants com he pogut, per terra, per l’aire, pel mar; pels gestos i les mirades dels homes.
Es va fent mes i mes tard

(Pàg. 196)
De tu, ho he arreplegat tot: molles, fragments, pols, traces, suposicions, accents romasos en veus alienes, algun granet de sorra, una petxina, el teu passat imaginat per mi, el nostre presumpte futur, allò que hauria volgut de tu, allò que m’havies promès, els meus somnis infantils, l’enamorament que de nena vaig sentir pel meu pare, algunes rimes bledes de la meva joventut, una rosella al marge d’un camí de terra.
Es va fent mes i mes tard

⇲ Altres n'han dit...
El racó de les impressions i la memòria, Letras libres, Actos de lectura, Librario íntimo, Le Stance di Alba, Tempo rubato.

⇲ Enllaços:
Antonio Tabucchi, el poder de l'evocació, el desencadenant.