La vergonya - Annie Ernaux

"(...) Mai vaig conèixer la màgia de les metàfores, l’embriaguesa de l’estil."

Ernaux, Annie. La vergonya.
Barcelona: Angle Editorial, 2025

La honte. Traducció de Valèria Gaillard.
Col·lecció Narratives,196

::: Què en diu la contraportada…
És un diumenge de juny. Els pares d’Annie Ernaux han tancat la cafeteria i disposen d’unes hores de descans, però comencen a discutir més i més fins que la violència esclata i el seu pare intenta matar la seva mare. L’Annie té gairebé dotze anys i ho presencia tot. Estranyament, aquell instant —els crits, el podall, la fúria incontenible— queda sepultat pel silenci dins la família, com si no hagués existit mai. Però a ella la travessa per sempre. Un profund sentiment de vergonya s’instal·la al seu cos i ho tenyeix tot.

Anys més tard, Ernaux aconseguirà trencar aquell silenci i escriurà sobre la seva infància: l’ensenyament humiliant, el feixuc pes de la religió, les vivències limitades de la seva classe social, les expressions, les notícies i les fotografies que evoquen un temps i una vida de províncies. Ho traurà tot a la llum, sense indulgències ni enganys, perquè li cal trobar el sentit profund d’aquell diumenge de juny.

:::  Com comença...
El meu pare va intentar matar la meva mare un diumenge de juny a primera hora de la tarda.

::: Moments...
(Pàg. 14)
Potser el relat, qualsevol relat, normalitza qualsevol acte, fins i tot els més dramàtics.

(Pàg. 23)
Fa uns dies que visc amb l’escena del diumenge de juny. Quan la vaig escriure la veia “clarament”, amb colors i formes nítides, podia sentir les veus. Ara està borrosa, incoherent i muda, com una pel·lícula en una cadena de televisió encriptada sense descodificador. Haver-la transformat en paraules no ha canviat gens ni mica la seva manca de significat. Continua sent el que ha estat d’ençà del 52, un brot de bogeria i mort al qual no he parat de comparar, per avaluar el grau de dolor, la major part dels esdeveniments de la meva vida, sense poder trobar-hi cap equivalent.

(Pàg. 29)
Evidentment, res d’un relat que produeixi una realitat en comptes de buscar-la. Res d’acontentar-me tampoc amb rescatar i transcriure imatges del record, sinó tractar-les com documents que s’esclariran si les examino des de diferents perspectives. EN definitiva, fer-me etnòloga de mi mateixa.
(Segurament no és necessari anotar tot això, però no puc començar a escriure de debò sense abans intentar esclarir les condicions de la meva escriptura.)

(Pàg. 44)
(...) és un moment silenciós fet de rituals, i els sons aïllats, relacionats amb gestos o activitats conegudes per tots, ens revelen l’hora i l’estació de l’any (...).

(Pàg. 52)
Despullar les regles del món dels meus dotze anys em fa sentir de nu la insostenible pesantor, la sensació d’enclaustrament, que tinc en els somnis.

(Pàg. 53) XXX
(...) Mai vaig conèixer la màgia de les metàfores, l’embriaguesa de l’estil.

(Pàg. 66)
Dir “la meva neta va a l’internat” –i no simplement “a l’escola” – permet subratllar la diferència entre barrejar-se amb tothom i pertànyer a un entorn únic, particular, entre la simple submissió a l’obligació escolar i la tria precoç d’una ambició social.

(Pàg. 70)
He aconseguit “tornar a veure” la classe des del seient que ocupava més o menys des de finals de desembre: a la primera fila a l’esquerra –en relació amb la taula de la senyoreta L.- sec sola en un pupitre doble a tocar d’un altre idèntic (...). Si em giro de costat veig la classe: zones clares, on es belluguen diferents siluetes amb bruses diferents però impossibles de definir, rostres dels quals podria citar nombrosos detall, els tipus de pentinat, els llavis (...) però sense poder recordar-les en la seva totalitat.

(Pàg. 73)
Els vestits, els anuncis, les cançons i les pel·lícules que apareixen i desapareixen en un any, fins i tot en una estació concreta, aporten una mica de certesa a la cronologia dels desitjos i els sentiments.

(Pàg. 79)
(Em sembla impossible esgotar el significat i el paper que va tenir la religió en la vida de la meva mare. Per a mi, el 52, la meva mare era la religió. Corregia la llei de l’escola privada en un sentit més restrictiu. Un dels seus preceptes més repetits: prendre exemple (sobre l’amabilitat o la bona educació, l’aplicació, de tal o tal altra) però res de copiar (els defectes d’aquesta o aquella). Sobretot, mostra’t com un exemple (d’educació, de treball, de capteniment, etc.). I què pensaran de tu?).

(Pàg. 83)
He portat a la llum els codis i les regles dels cercles en els quals em trobava reclosa. He fet l’inventari dels llenguatges que em travessaven i constituïen la percepció que tenia de mi mateixa al món. Enlloc hi ha un espai per a l’escena del diumenge de juny.

(Pàg. 87)
En la vergonya hi ha el següent: la impressió que a partir d’ara et pot passar qualsevol cosa, que mai s’aturarà perquè la vergonya tan sols genera més vergonya.

(Pàg. 96)
(Després de cadascuna de les imatges d’aquest estiu, la meva tendència natural seria escriure “aleshores vaig descobrir que” o “em vaig adonar que”, però aquestes paraules suposen una consciència clara de les situacions viscudes. Només hi va haver la sensació de la vergonya que les va fixar al marge de tota significació. Però ara res no pot impedir que sentís això, aquesta feixuguesa, aquest anorreament. És la veritat darrera.
La veritat que uneix la noia del 52 a la dona que ara està escrivint (..) )

(Pàg. 100)
Era normal sentir vergonya, com si aquesta fos la conseqüència indissociable de l’ofici dels meus pares, de les seves dificultats econòmiques, del seu passat d’obrers, de la nostra manera de ser. De l’escena del diumenge de juny. La vergonya es va convertir en un estil de vida per a mi. En el pitjor dels casos, ja ni me n’adonava de tant com estava inscrita al meu cos.

::: Què en penso...
La vergonya és una exploració implacable del passat, una radiografia moral d’un temps i d’un entorn que Annie Ernaux dissecciona amb la precisió d’algú que sap que la memòria no és un refugi, sinó una eina de coneixement.

Quan Ernaux publica La vergonya (1997), ja ha escrit El lloc i Una dona, dues disseccions de la vida dels seus pares que inauguren la seva manera d’escriure: una prosa sense ornaments, gairebé documental, que busca la veritat emocional i social del record. La vergonya s’inscriu en aquest mateix gest, però amb una diferència essencial: aquí el centre és ella mateixa, la nena de dotze anys que, un dia de juny de 1952, viu una situació familiar extrema. Aquest episodi —que el llibre no dramatitza, sinó que exposa amb fredor— és el punt de ruptura que reorganitza tota la seva memòria. És també el moment fundacional de la seva consciència de classe, un punt d’inflexió que marcarà tota la seva obra posterior.

A partir de petits moments compartits i de les sensacions que es reactiven dècades després, l’autora reconstrueix el seu passat amb una precisió gairebé topogràfica: la botiga, la ciutat de províncies, l’escola religiosa, els rituals de classe, la moral catòlica, la postguerra francesa. Ernaux converteix aquests elements en una cartografia íntima que revela com l’espai i els costums sedimenten en la identitat.

En aquest retorn al passat, Ernaux pren la temperatura d’una societat de postguerra on l’aparença tenia més pes que els sentiments, on la vida estava regulada per codis de decòrum que definien la posició de cadascú dins la piràmide social. L’autora “visualitza” de nou aquell món per recordar-lo i, sobretot, per trobar-li un sentit. 

Ernaux no descriu aquest entorn com un paisatge, sinó com un sistema de forces que modela la identitat. La ciutat és un organisme moral; la religió, un mecanisme de vigilància; la classe social, una frontera invisible que determina què pots sentir i què pots desitjar. Aquest exercici de memòria no és nostàlgic, sinó analític, inquiridor. La memòria, en Ernaux, no és un espai sentimental: és un instrument de diagnòstic.

Segurament per això la seva prosa, de frase curta, directa i tallada, com si fossin anotacions d’un quadern de camp, compleix una funció principalment descriptiva, sense retòrica. En ocasions enumera; en d’altres, contextualitza amb una breu pinzellada personal. El resultat és una escriptura que confia en la força d'allò concret, en la capacitat de les imatges mentals en la ment del lector per parlar per si soles. Aquesta renúncia deliberada a l’ornament és el que ella anomena écriture plate, una escriptura plana que busca la veritat nua del record.

I enmig d’aquesta reconstrucció, apareix el sentiment que dona títol al llibre: la vergonya.
La vergonya es converteix en una estructura de percepció: la nena comença a mirar el món amb la consciència que la seva família ocupa un lloc inferior, que és “vulgar”, que no pertany al model de decòrum que la societat imposa. És la descoberta abrupta de la jerarquia, de la mirada dels altres, de la pròpia insignificança dins d’un ordre social que no havia triat i al qual es veu llançada amb dotze anys. Ernaux converteix aquesta epifania negativa en el nucli emocional del llibre, en el punt on la memòria deixa de ser descripció i esdevé diagnòstic. És el naixement d’una consciència social que, amb els anys, esdevindrà la matriu de tota la seva obra.

I, d'altra banda, en totes les seves propostes estableix un diàleg molt sincer sobre l'escriptura i el fet d'escriure. 

Què voleu que us digui que no us hagi dit en altres ressenyes sobre les novel·les de l'Ernaux? És sensacional, tant tècnicament com emocionalment. Qualsevol llibre que llegiu d’ella és un encert. I La vergonya, en particular, és una porta d’entrada privilegiada a la seva literatura i a la seva vida. 

::: Altres n'han dit...
Núvol (T. Costa-Gramunt), Llegir.cat (M. Guerrero), Mortal y Rosa, Liberando letras, Devaneos, Amanece Metrópolis (M. Rodríguez), Cine y Literatura (N. Poblete), The Guardian (J. Myerson), The Arts Desk (I. Lewis), Reading Matters, Mademoiselle Lit, Le Dévorateur,

::: Enllaços:
Annie Ernaux, és o no és novel·la?.