A Scanner Darkly - Philip K. Dick

"(...) últimament, quan em miro ja no em veig clar. Només veig foscor. Foscor per fora, foscor per dins."

Dick, Philip K. A Scanner Darkly
Barcelona: Editorial Males Herbes, 2023

A Scanner Darkly. Traducció de Josep Sampere.
Col·lecció Distorsions, 99.




::: Què en diu l’editorial...
En Fred és un policia d’incògnit, protegeix la gent de bé de la plaga de drogoaddictes enganxats a la Substància M que fan de la ciutat un lloc insegur. Però per dur a terme la seva feina, en Fred s’ha de convertir en Bob Arctor, el propietari d’una casa on conviu amb dos addictes més que, com ell, es passen el dia divagant en veu alta i fregint-se el cervell amb tota mena de substàncies il·legals. Però… és en Fred qui es fa passar per en Bob Arctor? O és en Bob Arctor qui es fa passar per en Fred?

A Scanner Darkly és una de les novel·les més admirades de Philip K. Dick, una història que, amb un fort pòsit autobiogràfic i ambientada en un futur molt proper, s’endinsa en els estralls que l’abús de les drogues va causar en la generació de finals dels seixanta. Un llibre colpidor i lúcid on l’autor demostra una incomparable capacitat per radiografiar la psicologia humana en el moment del seu trencament, quan la malaltia mental comença a fer acte de presència. Dick va dedicar A Scanner Darkly a tots els amics que no van sobreviure a l’eclosió de les drogues, i això el converteix en el seu llibre més sentit, una joia més enllà de qualsevol gènere literari que va ser adaptada al cinema per Richard Linklater.

::: Com comença...
Hi havia un paio que es passava el dia traient-se paràsits dels cabells. El metge li va dir que no n’hi tenia, de paràsits.

::: Moments...
(Pàg. 23)
- (…) Vols que t’acompanyi?
- Em violaràs al cotxe.
- No, que fa un parell de setmanes que no estic en condicions de cardar. Deu ser per alguna porquería amb què adulteren el material. Algun producte químic.
- Bona, la sortida, però ja me la conec. Tot déu se’m vol cardar –va rectificar-. Ho proven, com a mínim. Les coses són així, quan ets una noia.

(Pàg. 43)
“Et poses un hàbit de bisbe i una mitra, te’n a vas a passejar vestit així, i la gent comença a prosternar-se davant teu, a fer-te inclinacions de cap i tota la pesca; proven de besar-te l’anell, i per què no, el cul, i pam, ja ets un bisbe. Per dir-ho així. Què és la identitat? –va reflexionar-. On s’acaba, la comèdia? No ho sap ningú.”

(Pàg. 45)
(…) al sud de Califòrnia, el lloc a on vas no importa gens: trobes el mateix McDonald’s una vegada i una altra, com un cinta que gira al teu voltant mentre et penses que et desplaces. Al final, quan t’agafa gana i t’atures en un McDonald’s a fer un mos, et venen la mateixa hamburguesa que l’última vegada, i la d’abans, i l’altra, i així successivament fins a l’època en què encara no havies nascut (…).

(Pàg. 134)
L’Arctor es va repetir la pregunta: “Quants Robert Arctor hi ha?” Una idea recargolada de pebrots. “Almenys dos, que jo sàpiga –va dir-se-. El que es diu Fred, que es disposa a espiar el que s’anomena Bobo. La mateixa persona. Segur? En Fred és veritablement el mateix que en Bob? Ho sap algú? Jo ho sabria, suposo, perquè soc l’única persona del món que sap que en Fred és en Bob Arctor. “Pero qui soc jo? Quin dels dos?”

(Pàg. 141)
“(…) Per més que sàpiga el que sé, he anat a parar al mateix territori de paranoies i deliris que ells, l’he vist amb els meus propis ulls: amb una completa ofuscació. La mateixa foscor, una vegada més; la foscor que els envolta també m’envolta a mi; la foscor del somni depriment on flotem tots.”

(Pàg. 250)
“(…) Què pot veure, una càmera? Què veu de debò? L’interior de la ment? El cor? Una càmera passiva d’infrarojos, del model antic, o la càmera hologràfica que fan servir actualment, ¿em veuen –ens veuen- ben clar per dintre o no tan clar? Espero que ens vegin ben clar, ja que, últimament, quan em miro ja no em veig clar. Només veig foscor. Foscor per fora, foscor per dins. Espero, pel bé de tothom, que les càmeres hi vegin més bé. Ja que, si la càmera n hi veu gaire clar, com em passa a mi, estem tots maleïts, maleïts com hem estat des del principi dels temps, i ens morirem així, sabent ben poc i sabent malament el poc que sabem.”

(Pàg. 287)
“(…) és en aquest moment que estem al revés, collons, tots; tots nosaltres i totes les coses de merda d’aquest món, i la distancia, i fins tot el temps. Ara bé, quant de temps tarda a adonar-se, el fotògraf que fa una còpia, que el negatiu està invertit?

(Pàg. 316)
“Cal posseir una saviesa suprema –va pensar ella-, per saber quan s’ha de recórrer a la injustícia. Com pot arribar a sucumbir, la justícia, a allò que és just? Com es possible? Perquè sobre aquest món pesa una maledicció, i en tinc la prova davant meu. El algun lloc, al nivell més profund, el mecanisme, el teixit de les coses, ha caigut a trossos, i de les restes disperses n’ha nascut aquesta necessita que ens empeny a cometre les pitjors injustícies en nom de la decisió més sensata.

::: Què en penso...
Philip K. Dick no és difícil de llegir per la prosa ni per l’estil. La dificultat real és seguir la seva ment, la seva imaginació, les al·lucinacions que transcriu amb una agilitat sorprenent.

A A Scanner Darkly, aquesta ment es mostra sense filtres: PKD s’endinsa en el món de les drogues amb una franquesa que no havia assumit mai del tot, i converteix la degradació en matèria narrativa. La novel·la situa un agent de policia infiltrat en un ambient de consum i distribució de substàncies, obligat a portar una doble vida que erosiona la seva identitat fins a fer-la irreconeixible. El leitmotiv és clar: qui sóc? I la resposta, cada vegada més esquiva.

La sensació lectora inicial és de desconcert. Però a mesura que coneixes els personatges, les seves pors, les seves obsessions i aquella mena d’humor càustic que Dick administra amb precisió, el desconcert es transforma en una comprensió incòmoda: el món que retrata és un espai on la racionalitat es trenca, on la moral s’esfilagarsa, i on la vigilància esdevé un sistema complex d’autodestrucció.

És en aquest punt que la novel·la revela la seva arquitectura formal. PKD escriu amb una prosa directa, gairebé oral, que imita el flux mental dels personatges i accentua la sensació de desgast. Els diàlegs —erràtics, circulars, plens de bromes internes i divagacions absurdes— funcionen com a espai de revelació: és en la seva incoherència on es fa visible la degradació cognitiva causada per la droga.
La narració alterna escenes domèstiques amb informes policials, i aquest contrast formal és clau: la vida d’Arctor, el protagonista escindit, es converteix en material d’anàlisi, com si la novel·la fos un dispositiu de vigilància. Quan el text passa de la quotidianitat a la transcripció oficial, el canvi no és només de registre, sinó de perspectiva: la narració observa el protagonista des de fora i des de dins, fins que les dues mirades es confonen.

Aquest conflicte identitari no és només literari: té un fort component autobiogràfic. Així en el postfaci
-un lament, però també una confessió-, PKD justifica la seva novel·la i basa les seves raons en els amics reals perduts per causa de la droga. Aquesta dimensió personal impregna tota la novel·la d’una tristesa que va més enllà de quelcom literari.

No és l’únic autor nord-americà dels setanta que va escriu sobre les drogues des de dintre. Hi ha la cruesa documental de Hubert Selby Jr. que burxa en la misèria social; la violència lírica de William S. Burroughs en la seva exploració de la transgressió i el deliri; o la sordidesa existencial de Charles Bukowski retratant la degradació quotidiana. En canvi PKD no fa servir la droga com a matèria de transgressió ni com a paisatge moral: la fa servir com a mecanisme ontològic. En els altres, la droga és només experiència; en Dick, a més a més, és fractura del jo. 

A destagar també que a A Scanner Darkly no hi ha artifici, no hi ha futurisme, ni robots, ni cohets. Tot i esdevenir en el futur –que ja és el nostre passat- catalogar-la com a novel·la de ciència-ficció és correcte, però segurament insuficient. És també literatura social, pel retrat de la contracultura hippie en la seva fase més fosca; és literatura policíaca, per la trama d’infiltració; i és, sobretot, una novel·la sobre la identitat i la seva fragilitat. PKD fa servir doncs la ciència-ficció com a falca -no com a gènere- per poder disseccionar una realitat que coneix massa bé.

En definitiva, si no has llegit mai Philip K. Dick, no comencis per A Scanner Darkly. És bruta, és trista, és descoratjadora. Però en aquesta foscor, en aquesta por, és on rau la seva força. No sedueix, però persisteix en el temps.

::: Altres n'han dit...
Núvol (P. Torres), Das Buchërregal, Anika entre libros (J.J. Arnau), Fabulantes (M.L. Murillo), CCiberdark.net (I. Illarregui), Un hombre en la oscuridad.

::: Enllaços:
Philip K. Dick, context autobiogràfic i editorial, context químic i lisèrgic de l'autor, compromís i instrospecció, la investigació de la realitat (o del que hi ha al seu darrere).