Els dics - Irene Solà

 

"(...) són històries de vosaltres. Matèria primera".

Solà, Irene. Els dics.
Barcelona: L’altra editorial, 2018.

::: Què en diu la contraportada...
Aquesta és l’Ada. Aquest és el gorjablanc. Aquest és en Loki, i aquesta és la terra fosca, com una boca oberta. Aquest és en Vicenç de Can Ballador preguntant-li a l’Ada si encara no se l’ha fotut. Aquesta és la Jessica S. en el seu racó d’Anglaterra rural i aquest és el pare Ballador dins d’un tractor. Aquest és en Tripi, i aquests són els silurs del pantà de Sau nedant a les fosques, i la vaca Samantha i els porcs senglars amagats.

Aquests són els dics. I aquestes són les paraules, i les històries, i els contes, i les coses que una escriu, que una explica, que una diu o escolta o pensa o sap o sent o inventa o pren, com un riu d’aigua ràpida, freda i molla.

::: Com comença...
Aquesta és l’Ada.
Aquestes són les tecles de l’ordinador de l’Ada, que esperen, amatents, l’envestida.
Aquest són els dits de l’Ada que escriuen: “En Lluís es va despertar perquè tenia un sentit de protecció i responsabilitat cap a la casa i les seves coses molt desenvolupat”.

::: Moments...
(Pàg. 41)
I aquesta és l’Ada que condueix cap a casa i pensa que és un error gegantí parlar-li a algú d’una cosa que vols escriure abans d’haver-la escrit.

(Pàg. 51)
- (...) Vull escriure escenes, o contes, o el que sigui, de moments i situacions on jo no hi era. Escriure’ls a partir del que me n’heu explicat o del que me n’imagino -diu l’Ada.

(Pàg. 52)
- (...) No sou vosaltres, tampoc -diu l’Ada llavors-, són històries de vosaltres. Matèria primera. Un cop robada l’anècdota, deixa de ser vostra, deixa de tenir a veure amb vosaltres (...)

(Pàg. 74)
Hi ha odis que es transmeten de pares a fills. Nens de tres i quatre anys, i nou i deu, que entenen les converses dels adults encara que els adults no s’ho pensin, que capten un gest d’animadversió, una mirada d’antipatia; que, com els gossos, noten el subtil canvi d’olor dels seus pares, la sobtada alteració en la respiració després d’un fet específic, d’una interacció concreta, de l’aparició d’algú. I es fan seu l’odi. Se n’apropien i el comparteixen. Per amor i lleialtat i pertinença al clan.

(Pàg. 84)
El Montseny, sobretot a partir de Coll de Revell, allà on s’acaba Osona i comença la Selva, és el millor tros de Catalunya;  llàstima que el jovent hi pugi tan tort.  Ell el primer. Aquelles carreteres li portaven massa bons records de trompos amb el Corsa i de frens de mà i derrapades i bots i porros i drogues, massa drogues, i nits, i alcohol, i molt follar de mala manera darrere un cotxe, i de gossos bons, i de rovellons i de castanyes, i d’anar al riu a tirar tiros, i de pujar les Agudes trenta mil vegades, i d’estar fort de veritat, hòstia, i de ser jove i estar avesat a les males coses. Va treure el fum pel nas i es va agafar amb el dit gros a la sivella. Aquell tros de món desarrelat i bonic era casa seva.

(Pàg. 100)
L’endemà  a la tarda el sol brillava oblic i groc i estival, com el blat, els cabells i els préssecs, (...).

(Pàg. 107)
(...) Molta por de morir-te, morir-te de sobte, o que es mori ella, abans de casar-vos, abans de tenir els fills que us heu promès, abans d’entrar a viure a Sorrabonica, abans de tenir prou diners per fer els viatges que voleu fer, abans de fer-vos vellets a poc a poc, abans de tenir nets, i un jardí bonic, abans de dormir junts sempre, cada nit, tantes nits per oblidar de totes les que heu dormit sols.

(Pàg. 109)
Morir-se va ser com prémer l’interruptor d’una bombeta fosa. Ínfim.

(Pàg. 152)
(...) la Nàdia, premuda contra la porta del lavabo, aferrada al seu clatell i als seus cabells, tan exageradament excitada pel joc d’amagar-se, tan exageradament espantada de ser descoberta, tan exageradament contenta de fer-li petons, el cor li bategava tan enlaire, que ficant-li la llengua tan endintre com l’Ivan l’hi ficava, pensava, al final, l’hi tocaria.

(Pàg. 178)
Aquesta és l’era de grava, i les parets de ciment que s’agafen a la roca, i el gos estacat, i els gats secs i polsegosos de tant jaure al sol, i el porxo que vessa de geranis, i l’entrada tan fosca i fresca que conserva l’olor de bèstia de tots els segles de guardar-les dintre. Aquest és el camí de grava que s'obre darrere, cap a la granja dels porcs i la granja de les vaques, les bales de palla, els ratolins, el cobert, la sitja de farratge i el tractor parat, immens i verd sota el sol. I aquests són un grapat d’arbres que fan ombra a la dreta, sobre cordills i eines velles i un banc de pedra i herba gruixuda.

(Pàg. 219)
Els mals silenciosos, transparents, sigil·losos, maten. Els que se’t fiquen a dintre traïdorament durant mesos o anys  i no piquen cap porta ni s’entrebanquen amb cap cadira. Els mals que entren a crits, volen aturar-ho tot. I aquests mals, els que no maten, els que borden però no mosseguen, són com un riu enfadat. Marrons i incontrolables.


::: Què en penso...
Quan giro la darrera pàgina de Els dics de l'Irene Solà tinc una cosa clara: que l'autora, amb un peu a l'asfalt i un altre als rostolls, escriu des de dins, des de l'emoció. No només explica un món, sinó que el fa vibrar; no només retrata un territori, sinó que el converteix en un llenguatge; no només parla de memòria, sinó que la invoca de forma continuada.

Al centre d’Els dics hi ha una idea poderosa: el delit d’escriure, la necessitat de transformar vida i memòria en relat. Solà converteix moments, escenes i records en un enfilall narratiu que funciona com una sola respiració. És una declaració d’intencions literària i, alhora, un homenatge a la capacitat de la narració per contenir —o desbordar— allò que vivim. Un llibre breu però expansiu, íntim però tel·lúric, que confirma que la literatura de km 0 pot ser universal quan s’escriu amb aquesta precisió i aquesta valentia i que demostra que la universalitat no depèn de l’escala del món narrat, sinó de la intensitat amb què s’escolta i s’escriu.

La prosa de Solà és aparentment quotidiana, moderna, sense por de barrejar registres, però capaç de generar imatges d’una força lírica i metafòrica colpidora. Juga amb els temps verbals per crear proximitat, distància o fatalitat, i la seva sintaxi, entre clara i manipulada, té una musicalitat que s’imposa sense fer soroll. La de la Solà és una escriptura que sap ser tendra i ferotge alhora, precisa i misteriosa, i que troba en la fragmentació no un recurs modern, sinó la forma natural d’explicar un món que no es pot dir d’una sola peça, i és just en aquesta combinació —quotidianitat i lírica, modernitat i arrelament— on Solà troba una veu pròpia que no necessita artificis per ser memorable.

La narració avança per fragments que funcionen com unitats de memòria: escenes, moments, records, petites històries que, tot i la seva aparença dispersa, acaben formant un mosaic sorprenentment compacte. La polifonia és un dels grans encerts del llibre. La veu narrativa pot ser humana, animal, objecte o fins i tot element natural, i aquesta alternança no és un joc formal sinó una manera de trencar la jerarquia humana i construir un món coral on el territori parla i la memòria es distribueix entre múltiples consciències. Aquesta polifonia, a més, permet que el llibre funcioni com un ecosistema narratiu: cada veu aporta una capa de percepció diferent, i és en la superposició —no en la linealitat— on apareix el sentit profund del text. És una estratègia que anticipa la Solà més madura, la que farà ballar muntanyes i animals, però aquí ja hi ha el germen d’aquesta mirada. És així com Els dics es converteix en una novel·la calidoscòpica, on el sentit no neix de la trama sinó de la suma de perspectives i on la fragmentació no és un recurs estilístic modern, sinó la forma natural d’una memòria que no pot explicar-se d’una sola peça.

La boira, els animals, els masos, els rius i les carreteres secundàries no hi apareixen com a decorat, sinó com a presències actives que modelen la manera com els personatges viuen i recorden. És una ruralitat dura que es desplega amb una naturalitat que desarma i que converteix el territori en un artefacte narratiu, no en un espai inert; Solà no descriu la Plana ni el Montseny sinó que els empra com un mecanisme emocional que pressiona, filtra i condiciona la manera com els personatges perceben el món.

Justament per aquesta dispersió de personatges, de varietat de relats i de barreja de punts de vista, el ritme de la lectura és necessàriament intermitent. Malgrat això, cada fragment suma. De fet, és com funciona la memòria, sense ordre ni linealitat ans al contrari: sincopada, feta de retorns i de filtracions.

A Els dics, la mirada real també conviu amb el fantàstic. No hi ha monstres ni girs sobrenaturals, sinó una sensació persistent que el món és més porós del que sembla. És un fantàstic que amplifica l’emoció i que connecta passat i present. És també el que permet que el territori adquireixi veu pròpia i que la realitat es torni lleugerament inquietant, com si alguna cosa antiga i silenciosa s’hi mogués per sota.

Per tot plegat, hi ha moments durant la lectura de la Solà que m'apareix el record, la sensació i l'empremta de l'Ali Smith. Totes dues comparteixen la barreja de real i irreal, la fusió de temps, la valentia formal i la presència d’una poètica subterrània que fa emergir angoixes ancestrals i pors quotidianes. Però entre la catalana i l'escocesa també hi ha diferències importants: Smith té una pulsió política explícita —classe, precarietat, violència estructural— que Solà no treballa. L'Irene Solà s’arrela més en la memòria, el territori i la mitologia personal. Per no parlar també de la divergència en les referències culturals.

Si Els dics de l'Irene Solà fos un disc no dubtaria a titllar-lo d'àlbum de folkrock. Un disc que barreja guitarres aspres amb veus etèries. Un disc enregistrat entre un estudi de Londres i un paller d'Osona. Un disc (uns dics) que no busquen agradar, sinó ressonar. Fareu molt bé en llegir-lo

::: Altres n'han dit...
  Els llibres del Senyor Dolent, L'illa deserta, Els orfes del Senyor Boix, Núvol (F. Ginabreda), El Temps (X. Aliaga), Catorze (M. Climent), Un libro al día (M. Peig), Contrapunto (P. Mendieta), Mercurio (B. Padilla), Letras en vena (J.L. Romero), El Mundo (J. Marqués).

::: Enllaços:
Irene Solà, procés creatiu, els seus motius, l'autora s'explica.