Gobseck, l'usurer - Honoré de Balzac

 

 

 "(...) El Poder i el Plaer, que no resumeixen tot l’ordre social?"

De Balzac, Honoré. Gobseck l’usurer.
Pollença: Quid Pro Quo Edicions, 2019

Gobseck. Traducció de Carme Arenas.
Col.lecció de Narrativa, 14

::: Què en diu la contraportada...
Amb una estructura simple i un ritme narratiu intens i trepidant, en aquesta novel·la Balzac construeix magistralment la figura d’un usurer: Gobseck és un prestador gasiu de passat misteriós i aventures, amb una passió fora mida per l’or i les riqueses, que mou al seu aire els fils de la societat parisenca, convertint la usura en un art i en una font de plaers espirituals. La novel·la s’articula a través del fil argument de l’adulteri de la senyora de Restaud, que es contraposa al cor i noble de Fanny Derville i, sobretot, a l’amor innocent de la jove Camille de Grandlieu.

::: Com comença...
Una nit d’hivern de 1829 a 1830, a la una de la matinada, al saló de la vescomtessa de Grandlieu encara hi quedaven dues persones que no eren de la família.

::: Moments...
(Pàg. 18)
Si la humanitat i la sociabilitat són una religió, aquell home podia ser considerat un ateu.

(Pàg. 20)
Tant si viatgeu com si us quedeu a la vora del foc i de la vostra dona, sempre arriba una edat en què la vida ja només és un hàbit que exercim en el nostre entorn preferit. La felicitat consisteix llavors en l’exercici de les nostres facultats aplicades a realitats. Més enllà d’aquests dos preceptes, tot és fals.

(Pàg. 20)
Per a qui ha hagut d’entrar per força en tots els motlles socials, les conviccions i la moral nomé són paraules sense valor. Ens queda l’únic sentiment autèntic que la natura hi ha posat: l’instint de conservació. En les nostres societats europees, aquest instint es diu  interès personal.

(Pàg. 20)
(...) els plaers són els mateixos a tot arreu, perquè a tot arreu els sentits s’esgoten i només els sobreviu un únic sentiment, la vanitat! La vanitat sempre és el jo. La vanitat només queda satisfeta amb riuades d’or.

(Pàg. 23)
M’agrada embrutar de fang l’estora de l’home ric, no per mesquinesa, sinó per fer-li sentir l’urpa de la Necessitat.

(Pàg. 25)
Per conservar els seus béns, els rics s’han intentat els tribunals, els jutges, i això de la guillotina, que és com una espelma on van a cremar-se els ignorants.

(Pàg. 27)
(...) he pogut observar sovint que quan la beneficència no perjudica el benefactor, mata el deutor.

(Pàg. 28) 
La meva mirada és com la de Déu, hi veig dins del cor. Res no se’m pot amagar. La gent no refusa res a l’home que lliga i deslliga el cordill de la bossa de les monedes. Sóc prou ric per comprar la consciència dels qui fan moure els ministres, des dels seus ajudants fins les seves amants: que no és això, el Poder? Puc tenir les dones més boniques i les carícies més tendres, que no és això, el Plaer? El Poder i el Plaer, que no resumeixen tot l’ordre social?

(Pàg. 29)
Les passions enganyades i les vanitats ferides són xerraires. Els vicis, les decepcions i les venjances són els millors agents de policia.

(Pàg. 54)
- (...) De vegades n’hi ha prou amb una contradansa, una tonada cantada al piano o un passeig pel camp perquè es produeixin desgràcies espantoses. S’hi aboquen per la crida presumptuosa de la vanitat, de l’orgull, confiant en un somriure, o per bogeria, o per una badada? La vergonya, el remordiment i la misèria són tres fúries entre les mans d eles quals cauen infal·liblement les dones tan bon punt traspassen els límits...

(Pàg. 69)
- (...) La desgràcia és el nostre millor mestre, la desgràcia li ensenyarà el valor dels diners, els dels homes i el de les dones. Que navegui per la mar parisenca! Quan sigui un bon pilot, li donarem una nau.

::: Què en penso...
A Gobseck Balzac ens parla de l’obsessió pels diners i de la fragilitat de les aparences, dels pactes silenciosos que sostenen la societat i de les corrupcions quotidianes.

Llegir Gobseck és entendre que Balzac no escriu per explicar històries, sinó per revelar estructures. L’usurer és una estructura amb cames: la lògica del capital convertida en persona. I al mateix temps és un personatge d’una força literària enorme, perquè la seva fredor no és buidor, sinó una forma extrema de coherència.

Balzac el construeix amb una precisió fora de mida, sense psicologisme superflu. Cada gest, cada frase, cada silenci revela una capa més profunda del personatge i del furor que l’atia. Amb la seva prosa d’alta densitat, Balzac ens mostra un home que no parla: emet diagnòstics. No actua: opera. No estima ni odia: avalua.

Pel que fa a la prosa, és especialment reveladora: no busca la bellesa sinó la precisió. Avança com un informe moral, però amb la tensió d’un relat d’intriga. Balzac escriu sabent que cada frase ha de descriure i interpretar alhora. Per això la seva sintaxi és llarga, plena d’incisos, però mai dispersa.

L’arquitectura narrativa combina el relat directe amb la mediació d’un narrador que coneix Gobseck i que, en explicar-lo, ja el filtra. Aquesta distància ens permet veure’l a través de les ombres que projecta en els altres. És una estructura que el fa alhora present i absent, central i perifèric.

La història avança de forma dual: primer, el retrat intens i hipnòtic de Gobseck, que fixa el seu principi moral; després, la història paral·lela que n’exemplifica les conseqüències. La primera part defineix el personatge i la seva lògica interna; la segona dramatitza aquest principi quan entra en contacte amb passions i febleses humanes. Tot plegat permet que Gobseck sigui alhora un individu i un principi. Balzac converteix un personatge en una categoria moral, en un mecanisme narratiu que transcendeix la seva pròpia història.

El to i l’atmosfera del relat —d’una fredor calculada— hi contribueixen decisivament. No hi ha sentimentalisme ni dramatismes. Tot està impregnat d’una claror grisa, d’una llum de despatx on els contractes es signen i les vides es mesuren en xifres. Balzac aconsegueix que el lector noti l’asfíxia moral, l’angoixa del deute.

I és aquí on tot plegat s’integra en el projecte monumental de la Comédie humaine. Gobseck no és només un personatge ni una novel·la curta: és una peça de la maquinària general, un node que connecta amb altres històries i diagnòstics. Representa una de les forces que articulen la societat del seu temps: el diner com a energia moral, com a criteri de valor, com a motor de destrucció i ascens. I en aquest món, els contractes, els deutes i les obligacions jurídiques són la forma visible de les relacions humanes.

Perquè amb Gobseck, Balzac no només retrata un usurer: retrata la lògica que fa possible que un usurer sigui el centre de gravetat d’una societat. I en fer-ho, reafirma la seva ambició més gran: convertir la literatura en una ciència moral capaç de revelar les estructures invisibles que governen la vida humana. De lectura molt recomanada.

::: Altres n'han dit...
la serp blanca, Sonograma (M. Borotau), Eix Diari (T. Costra-Gramunt), AraBalears (J.C. Pons-Alorda), Crítica de libros (M. Bonfantini), Old books by Dead Guys, MMediene Écritures.

::: Enllaços:
Honoré de Balzac.

::: Llegeix-lo:
Francès (facsímil edició  Oxford University Press,1921)
Anglès (facsímil edició Boston Roberts Brothers, 1896)