La camisa blanca i altres contes - Bàssem an-Nabrís

"(...) detesta les regles generals del joc. Per això trenca copes i, molt de tant en tant, plora una estona al bany."

An-Nabrís, Bàssem. La camisa blanca i altres contes.
Barcelona: 2018, Editorial Karwán

Traducció de Valèria Macías. Il·lustracions de Teo Peiró.
Col·lecció Tetí

::: Què en diu la contraportada…
En els textos d’aquest recull, a cavall del relat curt i el microrelat, Bàssem An-Nabrís passa pel sedàs narratiu retalls de vida que aplega durant les seves passejades pels carrers de Barcelona. Veus trencades, mirades torbades i gestos invisibles que l’atreuen per la soledat, l’aïllament i la malenconia que amaguen.
Escrites entre el 2013 i el 2016, són històries entranyables amb pinzellades d’ironia, de crítica i de reflexió existencial en les quals l’autor no abandona, sobretot en les més breus, la seva mirada de poeta que busca la paradoxa en l’essència de les coses.
An-Nabrís es deixa captivar espontàniament per les vivències de persones vulnerables i pels entorns humils, no en va els seus records de l’altra riba del Mediterrani estan indefectiblement marcats per grans mancances. Tanquen aquest volum vuit contes de caire memorialístic que evoquen la Khan Yunis natal de l’autor.

::: Com comença...
A la punta dreta de la platja, en un lloc relativament isolat, la Dolors estén la tovallola blava de flors blanques i s’hi estira com va venir al món.
Cada dimarts va al mateix lloc, amb tot un paquet de llaunes de cervesa, i beu i espera que passin orenetes (...).
Un migdia molt blanc.

::: Moments...
(Pàg. 19)
Com el vent que corre per les rajoles va passar la Catalina per la vida: vuitanta anys, dos martis, una feina d’administrativa a l’ambulatori, escapades els caps de setmana, uns estalvis per no caure en la indigència, l’esterilitat i un gos.
Quan, dilluns passat, sola al pis, se’n va anar d’aquest món, va deixar enrere el que deixa el vent a les rajoles: unes partícules de pols i un munt de roba al costat del contenidor d’escombraries per als necessitats. I un collar d’or i alguns mobles i papers. Va venir de la pols i a la pols ha tronat. Un llàgrima, i punt i a part.
Pols.

(Pàg. 33)
“(...)Una gavina? Una gavina a casa meva? Només em faltava aquesta!”
Inquiet, te m’acosto amb mà tremolosa: “Torna al teu mar!” Fas un crit agut amb intenció d’atacar-me. “Pobra de tu! Si sóc com tu, un estranger en aquest lloc. I véns del mateix mar que vaig creuar jo, des de l’extrem més llunyà, per venir a provar sort.”
Visitant de nit.

(Pàg 38)
Els habitants de La Rambla han perdut la memòria. Tant de bo només fossin ells: li ha passat a tothom. Jo, el Mul, vaig al var d’en Miquel, bec com un mul i record. Perquè algú ha de recordar, i més si és testimoni com jo.
El Mul.

(Pàg. 41)
Avui en Pere, que ja ha fet seixanta-cinc anys, s’ha jubilat. Ha passat més de dos terços de la vida treballant en una fàbrica de conservants a prop de Girona. Sembla que no n’estigui gaire satisfet, de la feina, i de la vida tampoc. “De què m’ha servit? El com se’m podreix i els molt ximples han fet conservants per a tot menys per a mi!”.
Oblit.

(Pàg. 55)
A Déu li agrada joguinejar amb els destins dels humans. Als humans els agrada el viure estret. A la vida li agrada empassar-se’ls com una màquina.
Però a en Joan Manuel no li agrada res de tot això –en realitat, d’ençà que va sortir del ventre de la mare, la Núria, detesta les regles generals del joc. Per això trenca copes i, molt de tant en tant, plora una estona al bany.
El joc.

(Pàg. 95)
(...) Els dies de fira es lleva i va a comprar els pans acabats de fer, amb aquella fragància i aquell encís. A casa, els llesca i menja. Menja i recorda. Recorda i plora.
Cada vegada que es fa aquella fira a l’Arc de Triomf, compra pa, se’l menja i plora (...).
Promeses.

(Pàg. 103)
Això és tot: un mer atzar.
A les sis i tres de la matinada del tretze d’agost va néixer la Verònica, setena néta del Rodrigo. A les sis i tres de la tarda del mateix dia va morir Rodrigo Alfonso, l’avi de la Verònica, que no estava malat.
I als qui no creuen en l’atzar, que el canviïn per la neutralitat de l’existència. Jo, l’escriptor, no acceptaré res més que això.
Neutralitat

(Pàg. 121)
(...) El meu cos no té rems, i el món és un mar de suor.
Enuig.

(Pàg. 125)
A Arc de Triomf feia un fred glacial. No hi havia ningú tret d’una noia amb pantalons curts que passejava el seu gos sota un sol imaginari.
17 de gener

(Pàg. 131)
Al metro, el vagabund dormia dret. Des del meu seient vaig veure els seus malsons que queien verticalment i esquitxaven els passatgers asseguts.
Esquitx

(Pàg. 141)
Cada vegada que li enviava un missatges la resposta era la mateixa: el Déu del cel està fora de cobertura.
Correspondència.

(Pàg. 143)
Cinc-cents euros per cremar un cadàver a canvi d’un pot de centra.
Capitalisme.

::: Què en penso...
La camisa blanca i altres contes de Bàssem an-Nabrís és un exercici de narrativa breu parida a partir d’un punt de vista força eclèctic, capaç de barrejar paisatges humans i urbans en un parell de frases, en un parell de línies o en un parell de pàgines, segons el cas.

De fet, l’autor palestí transita del conte curt a l’aforisme, passant és clar també pel microrelat. Tant la prosa com l’estructura narrativa de Bàssem an-Nabrís és senzilla, gairebé mínima, però gens banal. Al contrari: la seva concisió destil·la una capacitat d’observació fora de mida.

 Algunes de les històries que ens explica són auto-contingudes, amb un principi anecdòtic i amb un final costumista, i també a l'inrevés. Altres són purament la translació de sensacions davant d’una escena concreta o d’una vivència. En definitiva, una mena de instantània d’un lloc i d’un moment.

An-Nabrís combina la seva mirada atenta però externa al fet mirat, amb un context urbà conegut per la gran majoria dels lectors: Barcelona. Aquesta mixtura genera també una força en la lectura que, acompanyada de la brevetat de les diferents peces, confereix una lectura àgil, curiosa i còmplice.

Amb tot, si exprimim La camisa blanca i altres contes el suc que en surt té un cert regust d’impotència davant de l’allau que representa el fet de viure. Tot i que no ho és ni per forma ni per fons, a la pràctica el recull és una mena de crit, de queixa sobre la invisibilitat a que es sotmet a una part de la població.
Així, la quotidianitat, però també el pas del temps, i les misèries que salpebren la nostra vida, conformen la clau de volta temàtica d’aquest recull.

De vegades més metafòric, de vegades més realista, el palestí crea relats només a partir de moments.
L’acompanya el traç artístic de Teo Peiró que, d’alguna manera, fa el recorregut invers: a partir de la paraula, cerca la imatge oportuna.

Una lectura disruptiva, d’aquelles que obren ments i desbloquen prejudicis.

::: Altres n'han dit...
AraBalears (M. A. Llauger), El Nacional (G.Nerín).

::: Enllaços:
Bàssem an-Nabrís, perfil, l'autor parla de sí mateix, Teo Peiró.